amb tu. Voldria evitar la molestia d’haver de quedar a traves de terceres persones. ?No et fa res, oi?

– No, es clar.

– Aixi, doncs, podem comencar la setmana vinent -va dir la mestressa.

Aqui es va acabar el tema.

La dona va continuar:

– El que vas dir l’altre dia al gimnas, quan vam parlar, em va impressionar. Allo sobre el sentiment d’impotencia, i fins a quin punt pot fer mal a una persona, sentir-se impotent. ?Te’n recordes?

L’Aomame va fer que si amb el cap.

– Si que me’n recordo.

– ?Em permets que et faci una pregunta? -va dir la mestressa-. Sera una pregunta forca directa, perque es per estalviar temps.

– Pregunti’m el que vulgui -va respondre l’Aomame.

– ?Ets feminista o lesbiana, tu?

L’Aomame es va posar una mica vermella i despres va fer que no amb el cap.

– No. La meva manera de pensar es nomes personal. No soc ni feminista ni lesbiana.

– Molt be -va dir la mestressa, i tot seguit, com si s’hagues quedat alleujada, es va posar un tros de broquil a la boca, el va mastegar amb molta elegancia i va beure una miqueta de vi. Despres va continuar parlant.- Suposant que haguessis estat feminista o lesbiana, no m’hauria importat gens ni mica; no hauria afectat gens la nostra relacio. Pero, si t’he de dir la veritat, em sembla que ens sera mes facil de parlar, aixi. No se si entens el que et vull dir.

– Em sembla que si -va dir l’Aomame.

L’Aomame anava dues vegades a la setmana a la mansio de la mestressa i la instruia en arts marcials. La filla de la mestressa havia fet llicons de ballet quan encara era petita i hi havia una sala d’assaig amb miralls molt amplia on totes dues podien moure el cos de manera metodica i escrupolosa. A pesar de l’edat, la mestressa tenia un cos flexible que al llarg dels anys havia rebut molta cura i atencio, i progressava rapidament. A part d’aixo, l’Aomame tambe li ensenyava a fer estiraments basics i li feia massatges per relaxar els musculs.

L’Aomame era molt bona, fent massatges de relaxacio. En aquella assignatura havia tret les millors notes de la classe, a la universitat. Tenia gravats al cervell els noms de tots els ossos i de tots els musculs. Sabia perfectament quina funcio i quines propietats tenia cada muscul, i la manera d’entrenar-lo i mantenir-lo en forma. El cos es el santuari de la persona, i, sigui el que sigui que s’hi veneri, l’Aomame tenia la ferma conviccio que calia mantenir-lo fort, bell i net.

No n’havia tingut prou, amb la medicina esportiva general, i tambe havia apres, per interes personal, la tecnica de l’acupuntura. S’havia passat anys aprenent-ne seriosament amb un professor xines. El professor estava admirat de la velocitat amb que n’aprenia, i li havia comentat que amb els coneixements que tenia s’hi podria dedicar professionalment. L’Aomame aprenia de pressa i tenia unes ganes irrefrenables de coneixer-ho tot sobre el funcionament del cos huma. I, sobretot, els seus dits estaven dotats d’un instint prodigios: aixi com hi ha qui te el do de l’oida absoluta o qui es capac de trobar una veta d’aigua que corre sota terra, l’Aomame era capac de trobar a l’instant els punts precisos que controlen les funcions del cos huma amb les puntes dels dits. No es que ningu l’hi hagues ensenyat: senzillament, els trobava de manera natural.

L’Aomame i la mestressa van comencar a passar una estona prenent el te i parlant de coses diverses despres de l’entrenament i el massatge. En Tamaru sempre portava un joc de te en una safata de plata. Com que durant el primer mes en Tamaru no va obrir la boca davant de l’Aomame, al final ella es va veure obligada a preguntar a la mestressa si aquell home no era pas mut.

Un dia, la mestressa va preguntar a l’Aomame si havia posat mai en practica el cop de peu als ous per protegir-se.

L’Aomame va respondre que nomes una vegada.

– ?I va funcionar? -va demanar la mestressa.

– Va ser efectiu -va respondre l’Aomame amb compte i amb poques paraules.

– ?Et sembla que funcionaria, amb en Tamaru, un cop de peu als ous?

L’Aomame va fer que no amb el cap.

– Suposo que no. En Tamaru esta preparat per fer front a una cosa com aquesta. No hi tens res a fer, si una persona que sap lluitar s’adona de les teves intencions. El cop de peu als ous nomes funciona per als aficionats que no hi estan acostumats.

– O sigui que tu saps que en Tamaru no es un «aficionat», ?oi?

L’Aomame va triar les paraules.

– Si. Te un aire diferent, de la gent corrent.

La mestressa va posar crema de llet al te i el va remenar una mica amb la cullereta.

– Per tant, aquella vegada tu te les vas haver amb un aficionat, ?era un home fort?

L’Aomame va fer que si amb el cap, pero no va dir res. L’altre tenia una constitucio robusta i se’l veia fort, pero era arrogant i es va refiar perque el rival era una dona. Mai cap dona no li havia fet un cop de peu als ous, i ni se li havia acudit que li pogues passar una cosa com aquesta.

– ?Que va quedar ferit, l’home? -va preguntar la mestressa.

– No, no va quedar ferit. Nomes va sentir un dolor molt intens durant una estona.

La mestressa va callar un moment. Despres va preguntar:

– ?T’ha atacat mai cap home, a tu? No vull dir que t’hagi fet mal, nomes, sino que t’hagi causat una ferida intencionadament.

– Si -va respondre l’Aomame. No era la seva especialitat, dir mentides.

– ?En pots parlar, d’aixo?

L’Aomame va negar lleugerament amb el cap.

– Em sap greu, pero no m’es facil, parlar d’aixo.

– No passa res. Es clar, que ha de ser dificil parlar d’una cosa com aquesta. No cal que en parlem, si no en tens ganes -va dir la mestressa.

Van quedar callades i van continuar prenent el te, mentre cadascuna pensava en coses diferents. Al final va parlar la mestressa.

– Pero si algun dia et sembla que en pots parlar, ?em podras explicar que et va passar, llavors?

– Potser en podre parlar algun dia -va dir l’Aomame-. O potser em morire sense poder-ho fer. Si li dic la veritat, ni jo mateixa ho se.

La mestressa va mirar l’Aomame un moment. Despres va dir:

– No t’ho pregunto pas per curiositat.

L’Aomame no deia res.

– A mi em sembla que vius amagant alguna cosa a dins. Una carrega molt pesada. Ho vaig notar des de la primera vegada que ens vam veure. Tens uns ulls plens de forca i decisio. La veritat es que a mi tambe em passa, aixo. Tinc un gran pes a dins. Per aixo t’entenc. No hi ha cap pressa. Pero seria millor que algun dia te’n desfessis. Jo soc una persona molt discreta, i tambe tinc molts recursos practics. Amb sort, potser et podria ajudar.

Quan al cap d’un temps li va explicar sense embuts tota la historia a la mestressa, va ser com si a la vida de l’Aomame s’obris una porta nova.

– Ei, ?que beus? -va preguntar algu a l’Aomame a cau d’orella. Era una veu de dona.

L’Aomame es va girar i va alcar el cap per mirar qui parlava. Al tamboret del costat hi havia asseguda una dona jove amb una cua de cavall a l’estil dels anys cinquanta. Duia un vestit d’una sola peca amb un estampat de flors petites i, a l’espatlla, una petita bossa de ma de Gucci. Tenia les ungles pintades de color rosa pal·lid. No es que fos grassa, pero tenia la cara mes aviat rodona, i se la veia molt agradable. Tenia els pits grossos.

L’Aomame va quedar una mica confosa, perque no s’esperava que una dona li digues res. En aquell bar eren els homes qui es dirigien a les dones.

– Tom Collins -va dir l’Aomame.

– ?Que es bo?

– No especialment. Pero no es gaire fort, i pots anar bevent.

– ?I per que es diu Tom Collins?

– No ho se, aixo -va dir l’Aomame-. Potser es el nom de la persona que se’l va inventar. Tot i que no es que sigui un descobriment sensacional.