cosa, o perque se sentis sola o insegura sense els seus pares. Senzillament, estava insensibilitzada. Pero, tot i aixi, es va adaptar a viure a casa sense problemes. Fins i tot va ser una mica decebedor.

El Professor va mirar la porta de la sala de visita i tot seguit va tornar a dirigir la vista cap a en Tengo.

– Encara que li haguessin fet alguna cosa, a l’Eri, jo no volia forcar-la a explicar-me que havia passat. Vaig pensar que el que necessitava, segurament, era que passes el temps. Per aixo no em vaig atrevir a fer-li cap pregunta, i, encara que no en digues res, vaig fer veure que no hi donava importancia. L’Eri sempre estava amb l’Azami. Quan l’Azami tornava de l’escola, menjaven de pressa i corrents i es tancaven totes dues a la seva habitacio. No se que hi feien, alla; potser nomes es dedicaven a mantenir alguna mena de conversa. Pero jo no hi vaig ficar el nas i vaig deixar que fessin el que volguessin. A mes a mes, deixant de banda el fet que no parles, no teniem absolutament cap problema per conviure amb l’Eri. Era una nena intel·ligent i feia cas de tot el que li deiem. Es van convertir en amigues inseparables, amb l’Azami. Pero en aquella epoca no anava a l’escola, perque no hi pots fer anar una nena que no diu ni una sola paraula.

– ?Fins llavors havia viscut tot sol amb l’Azami, voste?

– La meva dona va morir fa deu anys -va dir el Professor, i despres va fer una petita pausa-. Un cotxe va xocar per darrere amb el seu i va morir a l’acte. L’Azami i jo ens vam quedar sols. Una parenta llunyana meva vivia en aquesta zona i era ella qui em portava la casa, i tambe qui em cuidava les nenes. Tant per a mi com per a l’Azami, va ser molt dur, que es moris la meva dona, perque va ser una mort molt sobtada i no haviem tingut temps de fer-nos-en a la idea. O sigui que per a nosaltres va ser un motiu d’alegria, que l’Eri vingues a viure a casa nostra. Encara que no pogues parlar, el sol fet que estigues amb nosaltres tenia el curios efecte de calmar- nos. I durant aquests set anys, l’Eri ha anat recuperant la capacitat de parlar, encara que hagi estat a poc a poc. Des que va venir aqui, la seva habilitat per mantenir una conversa ha millorat de manera evident. Als altres els pot semblar que parla d’una manera curiosa, que no es normal, pero per a nosaltres el seu progres ha estat molt notable.

– ?Que va a l’escola, ara, l’Eri?

– No, a l’escola no hi va. Formalment hi esta matriculada, pero a la practica no podia seguir el ritme de les classes. Per aixo, jo i els alumnes que venien a casa miravem de trobar temps per fer-li classes particulars, tot i que no es pot dir que li haguem donat una educacio organitzada, sino solament trossos dispersos d’informacio. Com que a ella li costava llegir, vam procurar de llegir-li llibres en veu alta, quan en teniem l’ocasio, i tambe li vam comprar llibres gravats en cintes. Aquesta es practicament tota l’educacio que ha rebut. Pero es una noia increiblement intel·ligent. Quan li interessa assimilar una cosa, l’assimila molt rapidament, i d’una manera molt eficient; hi te un talent aclaparador. En canvi, quan una cosa no li interessa, ni se la mira. La diferencia entre totes dues actituds es molt gran.

La porta de la sala de visita encara no s’havia obert. Estava trigant forca temps, la Fukaeri, a fer bullir l’aigua i preparar el te.

– I, llavors, l’Eri li va explicar la historia de Crisalide d’aire, ?oi? -va preguntar en Tengo.

– Tal com t’he dit, als vespres l’Eri i l’Azami es tancaven totes dues a l’habitacio. No se que hi feien: era el seu secret. Pero sembla que va arribar un moment que el centre de les seves converses va ser la narracio que feia l’Eri. L’Azami agafava notes o be gravava el que explicava l’Eri i ho transcrivia amb el processador de textos que tinc al despatx. A partir d’aquell moment, l’Eri va comencar a recuperar gradualment els sentiments. La capa d’indiferencia que la cobria per complet va desapareixer, va recuperar una mica l’expressio de la cara i va tornar a semblar l’Eri d’abans.

– ?Va ser llavors quan es va comencar a recuperar, oi?

– No del tot; nomes parcialment. Pero tens rao. Segurament, l’Eri es va comencar a recuperar quan va explicar aquesta historia.

En Tengo hi va pensar una mica, i despres va canviar el tema de conversa.

– ?Ho va comentar, a la policia, quan va deixar de tenir noticies d’en Fukada i la seva dona?

– Si, vaig anar a la policia local. No vaig dir res de l’Eri, pero els vaig explicar que feia temps que no podia parlar amb uns amics que eren a Sakigake i que em feia por que no els hi retinguessin a la forca. Pero en aquell moment ells no hi podien fer res. La granja de Sakigake era propietat privada, i la policia no hi podia entrar a menys que tingues proves que s’hi havia comes algun delicte. Vaig protestar molt, pero no vaig aconseguir que em fessin cas. I a partir del 1979, les circumstancies van fer impossible que la policia hi entres per dur-hi a terme cap investigacio.

El Professor va negar diverses vegades amb el cap, com si penses en el que havia passat llavors.

– ?Que va passar alguna cosa, el 1979? -va preguntar en Tengo.

– Aquell any, Sakigake va obtenir el reconeixement com a fundacio religiosa.

En Tengo es va quedar un moment sense paraules.

– ?Com a fundacio religiosa?

– Es realment increible. En algun moment, la granja Sakigake s’havia convertit en la fundacio religiosa Sakigake. El governador de la prefectura de Yamanashi els en va concedir l’autoritzacio. Un cop van aconseguir el reconeixement com a grup religios es molt dificil que la policia pugui entrar a les seves instal·lacions per investigar-hi, perque aixo suposaria violar la llibertat de culte que garanteix la constitucio. I sembla que Sakigake va posar les questions legals en mans d’un advocat que va adoptar una actitud molt inflexible, a la defensiva. La policia de la regio no s’hi pot enfrontar.

»Jo tambe vaig quedar glacat, quan la policia em va explicar que s’havien convertit en una fundacio religiosa. Va ser una galleda d’aigua freda: primer no m’ho creia, i fins i tot quan me’n van ensenyar la documentacio i ho vaig veure amb els meus propis ulls, em va costar d’assimilar-ho. Feia molt temps que em tractava amb en Fukada, i en coneixia be el caracter i el taranna. Jo havia tingut forca relacio amb les religions perque em dedicava a l’antropologia cultural, pero ell, a diferencia de mi, era un home profundament politic, que sempre parlava a partir de la logica. Mes aviat sentia aversio envers la religio en general. Encara que hi hagues alguna rao tactica per fer-ho, m’es dificil pensar que podria sol·licitar el reconeixement com a fundacio religiosa.

– A mes a mes, deu ser forca dificil, aconseguir aquest reconeixement.

– No necessariament -va dir el Professor-. Es veritat que es fan moltes investigacions i que s’ha de passar per tot un seguit de tramits oficials molt complicats, pero si pots fer servir influencies politiques de sotama es relativament facil anar superant aquestes proves. Per comencar, la linia que separa una religio de debo i una que no ho es es molt fina; no hi ha cap definicio clara, i tot depen de la interpretacio. I quan hi ha un cert marge d’interpretacio, tambe hi ha marge perque hi entrin els interessos i la influencia politica. Un cop has aconseguit ser reconegut com a fundacio religiosa, pots obtenir reduccions fiscals i estas forca protegit des del punt de vista legal.

– Per tant, Sakigake va deixar de ser solament una comuna agricola i es va convertir en una organitzacio religiosa. I una organitzacio religiosa increiblement tancada.

– Una nova religio. Parlant clar, es va convertir en una secta.

– No ho acabo d’entendre. Devia passar alguna cosa molt important, perque es produis un canvi tan gran com aquest.

El Professor es va mirar els dorsos de les mans; els tenia plens de pels grisos retorcats.

– Es veritat. No hi ha dubte que havia de passar alguna cosa molt grossa per provocar aquest canvi. Hi he pensat durant molt de temps, i he considerat diverses possibilitats, pero no ho entenc. ?Quina mena de cosa podia haver passat? Van adoptar una posicio de secretisme absolut i impedeixen que se sapiga res, del que hi passa a dins. I, a mes a mes, des de llavors no n’han tornat a parlar, d’en Fukada, que havia estat el lider de Sakigake.

– I fa tres anys es va produir l’enfrontament armat i Akebono va desapareixer -va dir en Tengo.

El Professor va fer que si amb el cap.

– Ha estat la faccio de Sakigake, que a la practica havia tallat tota relacio amb Akebono, la que ha sobreviscut i ha continuat creixent molt de pressa com a fundacio religiosa.

– Es a dir, que l’incident armat no va representar un cop gaire important, per a Sakigake.

– No -va dir el Professor-. Ben al contrari: els va servir de publicitat. Son molt llestos, i tot ho aprofiten en benefici seu. Pero, igualment, aixo va passar despres que l’Eri en sortis. Tal com t’he dit abans, el que va passar no va tenir cap relacio directa amb l’Eri.

Feia l’efecte que el professor volia canviar el tema de conversa.

– ?Ha llegit Crisalide d’aire? -li va preguntar en Tengo.