– Es clar.

– ?I que en pensa?

– Es una historia molt interessant -va dir el Professor-. I molt suggerent. Pero si t’he de ser sincer, no se a que es refereix. No se que significa, la cabra cega, ni la gent petita, ni la crisalide d’aire.

– ?Li sembla que la historia pot fer referencia a coses concretes que l’Eri va viure a Sakigake, o que hi va presenciar?

– Podria ser. Pero es dificil saber fins a quin punt es realitat i fins a quin punt es imaginacio. Sembla una mena de mite, i tambe es pot llegir com si fos una al·legoria forca intel·ligent.

– L’Eri m’ha dit que la gent petita existeix de debo.

En sentir-ho, el Professor va mostrar una cara de preocupacio. Despres va parlar:

– ?O sigui que penses que la historia que s’explica a Crisalide d’aire va passar de debo?

En Tengo va fer que no amb el cap.

– El que vull dir es que tots els detalls de la historia estan explicats amb molt realisme i precisio, i que aixo es una de les raons importants perque la novel·la tingui tanta forca.

– I el que tu vols fer es reescriure la historia a partir del context que dona pero fent servir les teves frases, i aixi presentar «aixo» a que el text fa referencia d’una manera mes clara. ?Es aixi?

– Si, si tot va be.

– El meu camp d’estudi es l’antropologia cultural -va dir el Professor-. Professionalment ja m’he retirat, pero espiritualment encara n’estic imbuit. Un dels objectius d’aquesta disciplina es comparar les imatges individuals que te cada persona per descobrir-hi els elements universals que tots compartim i despres tornar aquesta informacio als individus. D’aquesta manera, la gent pot fer-se conscient que alhora que te una vida propia i personal tambe forma part d’alguna cosa mes amplia. ?Ho entens, el que et vull dir?

– Em sembla que si.

– Potser es el mateix, el que tu estas intentant fer.

En Tengo va obrir les mans damunt dels seus genolls.

– Sembla molt dificil.

– Pero tambe sembla que ha de valer la pena intentar-ho.

– Ni tan sols se si estic qualificat per fer-ho.

El Professor va mirar en Tengo a la cara. Ara hi havia una llum especial, als seus ulls.

– El que jo vull saber es que li va passar, a l’Eri, quan era a Sakigake. I tambe que els va passar a en Fukada i la seva dona. Durant aquests set anys he fet tot el que he pogut per esbrinar-ho, pero al final no he aconseguit ni una sola pista: el mur que tenia al davant era massa gruixut, i massa fort, perque jo el pogues destruir. Pot ser que a la historia de Crisalide d’aire hi hagi amagada la clau per resoldre aquest enigma. Si hi ha cap possibilitat que sigui aixi, per petita que sigui, jo aposto per continuar. No se si tu estas qualificat o no per fer-ho, pero en tens un concepte molt alt, de Crisalide d’aire, i ara hi estas immers. Potser aixo sol ja fa que ho estiguis, de qualificat.

– Hi ha una pregunta a la qual vull que em respongui clarament amb un si o amb un no -va dir en Tengo-. Si avui he vingut aqui, es per fer-li aquesta pregunta. ?Em dona permis perque jo reescrigui Crisalide d’aire?

El Professor va fer que si amb el cap, i despres va dir:

– Vull llegir Crisalide d’aire un cop l’hagis acabada de reescriure. I sembla que l’Eri te molta confianca en tu: ets l’unica persona en qui confia, a part de l’Azami i de mi, es clar. Per tant, ho pots intentar. Et confio l’obra. En resum: la meva resposta es que si.

Un cop van deixar de parlar, un profund silenci es va instal·lar a la sala, com si fos un designi del desti. Just llavors la Fukaeri va tornar amb el te, com si hagues calculat quant trigarien a acabar de parlar.

El cami de tornada el va fer sol. La Fukaeri havia sortit a passejar el gos. En Tengo va demanar que li cridessin un taxi per anar a l’estacio a l’hora que sortia el tren i d’alli va anar fins a Futamatao. Despres, a Tachikawa, va agafar el tren de la linia Chuo.

A l’estacio de Mitaka dues persones van seure davant d’en Tengo, una mare i una filla d’aspecte molt polit. Totes dues portaven roba que no era cara, ni nova, en absolut, pero era neta i molt ben cuidada. Les peces blanques eren immaculadament blanques, i totes estaven molt ben planxades. La filla devia fer segon o tercer de primaria, mes o menys; era una nena d’ulls grossos i trets bonics. La mare era prima, duia els cabells recollits al darrere, portava ulleres de pasta negra i traginava una bossa d’una roba gruixuda i descolorida. La bossa estava repleta d’alguna cosa. Els trets de la mare tambe eren forca bonics, per be que als costats exteriors dels ulls aflorava un cansament psicologic que devia fer-la semblar mes gran que no era. Tot i ser nomes mitjan abril duia un para-sol tan fermament enrotllat al voltant de l’eix que mes aviat semblava una porra.

Totes dues van estar-se tota l’estona callades, sense aixecar-se del seient. La mare semblava planificar alguna cosa mentalment. La filla, asseguda al seu costat, no portava res i es mirava les sabates, el terra o els anuncis que penjaven del sostre, i de tant en tant tambe feia una llambregada a en Tengo, que seia de cara a elles. Li devien cridar l’atencio les dimensions del seu cos i les seves orelles retorcades. Els nens petits sovint es miraven en Tengo d’aquesta manera, com si miressin un animal estrany pero inofensiu. Aquesta nena observava les coses que hi havia al seu voltant sense moure practicament gens el cos ni el cap, sino tan sols els ulls.

Mare i filla van baixar a l’estacio d’Ogikubo. Quan el tren va reduir la velocitat la mare va agafar el para-sol i de sobte es va posar dreta sense dir res. Amb la ma esquerra agafava el para-sol, i amb la dreta, la bossa de roba. La filla no va trigar gens a fer com ella: es va aixecar de pressa del seient i va baixar del tren darrere la seva mare. Quan es va aixecar va tornar a fer un cop d’ull a en Tengo. En aquesta mirada hi havia una lluissor estranya, com si li demanes alguna cosa, o se’n queixes. Era una lluissor molt tenue, pero en Tengo la va notar. Aquella nena li enviava algun senyal: aixo va ser el que va sentir en Tengo. No cal dir, pero, que encara que li hagues enviat un senyal, en Tengo no hi podia fer res. No sabia quina era la seva situacio, i no tenia dret a intervenir-hi. La nena va baixar del tren amb la seva mare a l’estacio d’Ogikubo i en Tengo va continuar assegut, en direccio a la proxima estacio. Al seient on havia estat la nena s’hi van asseure tres noies de secundaria obligatoria que, semblava, tornaven a casa despres d’haver fet un examen de preparacio i es van posar a xerrar molt animadament en veu alta. Tanmateix, durant una estona encara li va durar la impressio que li havia produit aquella nena silenciosa.

Els ulls d’aquella nena van fer pensar a en Tengo en una altra nena, una que havia anat a la mateixa classe que ell durant dos cursos, els de tercer i quart de primaria. Aquella nena feia els mateixos ulls que la que acabava de veure. Observava en Tengo de la mateixa manera. I…

Els pares d’aquella nena eren creients d’un grup religios anomenat Testimonis de Jehova. Eren una confessio cristiana que anunciava la fi del mon, molt activa en la tasca evangelitzadora, i seguien al peu de la lletra tot el que hi ha escrit a la Biblia. Per exemple, no consentien en cap cas les transfusions de sang. Per aixo, si tenien un accident de transit i resultaven greument ferits, les seves possibilitats de sobreviure eren molt mes reduides que les de l’altra gent. Tambe eren contraris a les operacions quirurgiques importants. A canvi, com a membres del poble escollit de Deu, quan arribes la fi del mon no moririen i viurien durant el Mil·lenni o Regne de Crist.

Aquella nena, igual que la que acabava de veure, tenia uns ulls grossos i bonics, uns ulls que impressionaven. Tambe tenia uns trets bonics, pero la seva cara sempre estava coberta per una mena de vel opac, com si volgues fer invisible la seva existencia. Tret que calgues, no deia res davant de la gent. La cara tampoc no mostrava les seves emocions. Sempre tenia els llavis fermament closos, formant una linia recta.

Al comencament, en Tengo es va interessar per aquella nena perque els caps de setmana anava a evangelitzar amb la seva mare. Aixi que poden caminar, els pares de les families de Testimonis de Jehova s’enduen els fills a evangelitzar amb ells. Des dels tres anys, van caminant casa per casa, sobretot amb la mare, repartint un llibret que es titula Abans del diluvi i donant a coneixer la seva doctrina. Expliquen de manera entenedora a la gent el nombre incomptable de fets de l’actualitat que anuncien la fi del mon. Ells anomenen Jehova el seu Deu. Obviament, a la majoria de les cases els fan fora de males maneres i els tanquen la porta als nassos, perque la seva doctrina es massa intolerant, parcial i allunyada de la realitat -o, com a minim, massa allunyada del que la majoria de gent creu que es la realitat-. De tant en tant, pero, tambe hi ha alguna persona disposada a escoltar-se’ls seriosament, perque al mon hi ha gent que busca interlocutors, independentment del que vulguin explicar. I, entre aquestes persones, tambe molt de tant en tant, n’hi ha alguna que assisteix a les seves reunions. Aixi, doncs, van tocant el timbre casa per casa buscant aquesta sola possibilitat entre un miler. Dur a terme aquest esforc per fer obrir els ulls ni que sigui a una part molt petita de la humanitat es la santa missio que els ha estat encomanada. I com mes dura es la seva tasca i mes alt l’objectiu a que aspiren, mes