i semblaven sentir-se els engranatges del seu cervell funcionant. Despres va tornar a parlar.
– Ha estat aquest tal Komatsu qui ha tingut aquesta idea i tu hi col·labores en l’aspecte tecnic.
– Exactament.
– Jo vinc del mon academic i la veritat es que no m’apassionen gaire, les novel·les, de manera que no conec les practiques habituals en aquest ambit, pero em fa tota la impressio que aixo que vosaltres voleu fer es una mena d’estafa. ?O m’equivoco?
– No, no s’equivoca. A mi em fa la mateixa impressio -va dir en Tengo.
El Professor va esbossar una ganyota.
– Pero, tot i que dius que tens dubtes sobre si aquest pla es etic, estas disposat a continuar-hi participant.
– Potser no es exacte dir aixo de continuar, pero es veritat que hi vull participar.
– ?I com es, aixo?
– Aquesta es la pregunta que m’he estat fent a mi mateix durant aquesta ultima setmana -va dir en Tengo amb tota sinceritat.
El Professor i la Fukaeri van esperar callats que en Tengo continues parlant.
– Tant la rao, com el sentit comu, com l’instint em diuen que m’aparti d’aquesta historia sense perdre ni un moment. Normalment soc una persona seriosa i amb sentit comu, i no m’agraden els jocs ni les aventures. Potser hauria de dir que soc timid, mes aviat. Pero, just aquesta vegada, soc totalment incapac de dir que no a aquesta idea tan perillosa que ha tingut en Komatsu. I per una sola rao: Crisalide d’aire m’agrada moltissim. Si es tractes d’una altra obra, hauria dit que no a l’instant.
El Professor va mirar la cara d’en Tengo amb expressio de sorpresa.
– Es a dir, que a tu no t’interessa la part del pla que implica fer una estafa pero tens un gran interes a reescriure l’obra. ?Vols dir aixo?
– Aixo mateix. Hi tinc mes que un «gran interes». Si Crisalide d’aire s’ha de reescriure, no penso deixar que sigui ningu altre, que ho faci.
– Ja ho veig -va dir el Professor, i va fer una cara com si s’hagues posat una cosa acida a la boca sense adonar-se’n-. Ja ho veig. Em sembla que ja ho entenc, mes o menys, com et sents. ?I l’objectiu d’aquest Komatsu, quin es? ?Els diners? ?O be la fama?
– Si li dic la veritat, jo tampoc no ho acabo d’entendre, que vol en Komatsu -va dir en Tengo-. Pero diria que el que l’empeny a fer aixo es alguna cosa mes important, que els diners o la fama.
– ?Per exemple?
– Potser ell no ho admetria, pero en Komatsu tambe te una obsessio per la literatura. Aquesta mena de gent sempre busca el mateix: trobar alguna cosa que, sense cap mena de dubte, sigui autentica, encara que nomes sigui una vegada a la vida, i oferir-la al mon en safata.
El Professor va observar la cara d’en Tengo durant un moment.
– Es a dir, que tots dos teniu una rao diferent per fer-ho; una rao que no son els diners ni la fama.
– Si, crec que seria aixo.
– Pero sigui quina sigui la rao que tingueu, tal com dius, es tracta d’un pla forca perillos. Si en algun moment del proces la veritat sortis a la llum, es segur que hi hauria un escandol, i les critiques que rebrieu no anirien dirigides nomes a vosaltres dos. Podria ser que la vida de l’Eri, que nomes te disset anys, en sortis afectada d’una manera fatal. Aixo es el que em preocupa mes, de l’assumpte de que estem parlant.
– Es normal, que estigui preocupat -va dir en Tengo fent que si amb el cap-. Te tota la rao.
L’espai que separava les celles negres i espesses del Professor es va reduir un centimetre.
– Pero, igualment, encara que aixo pugui representar un perill per a l’Eri, tu em demanes que et deixi reescriure Crisalide d’aire.
– Tal com li he dit abans, aquest desig que sento no te res a veure amb la logica ni amb el sentit comu, i no el puc controlar. Evidentment, fare tot el que pugui perque a l’Eri no li passi res, pero tampoc no li puc prometre que no correra cap perill. Aixo seria dir una mentida.
– Ja ho veig -va dir el Professor, i va tossir una vegada com per fer una pausa en la seva argumentacio-. Sembla que ets una persona honesta, tot i les circumstancies.
– Com a minim, intento ser tan franc com puc.
El Professor es va observar un moment les mans, que s’havia posat damunt els genolls, com si fossin una cosa insolita. En va mirar els dorsos i despres les va girar i en va observar els palmells. Aleshores va alcar el cap i va parlar.
– ?I, aixi, a en Komatsu li sembla que aquest pla pot funcionar?
– La seva opinio es que «en qualsevol assumpte sempre hi ha dues cares que cal considerar» -va dir en Tengo-: la cara bona i la cara no tan dolenta.
El Professor va riure.
– Una opinio forca insolita. Aquest Komatsu, ?es molt optimista o confia molt en si mateix?
– Ni una cosa ni l’altra. Nomes es un cinic.
El Professor va fer lleugerament que no amb el cap.
– Doncs si es un cinic, vol dir que es molt optimista. O be confia molt en si mateix. Ha d’anar per aqui.
– Potser si que hi te tirada.
– Deu ser una persona complicada.
– Forca complicada -va dir en Tengo-. Pero no es gens ruc.
El Professor va sospirar lentament. Despres es va girar cap a la Fukaeri.
– ?Que et sembla, Eri? ?Que en penses, tu, d’aquest pla?
La Fukaeri va fitar un punt indeterminat de l’espai durant un moment i despres va dir:
– Em sembla be.
El Professor va aportar les paraules que faltaven a la resposta concisa de la Fukaeri:
– O sigui, que no t’importa que aquest home reescrigui Crisalide d’aire.
– No m’importa -va respondre la Fukaeri.
– Podria ser que tinguessis problemes, per culpa d’aixo.
La Fukaeri no va respondre: es va limitar a abrigar-se encara mes be amb el coll del cardigan. Tanmateix, els gestos amb que ho va fer mostraven ben clarament la fermesa de la decisio que havia pres.
– Potser te rao, la noia -va dir el Professor, com si es dones per vencut.
En Tengo observava les petites mans de la Fukaeri, que s’havien convertit en punys.
– Hi ha un altre problema, pero -va dir el Professor-. En Komatsu i tu voleu donar a coneixer Crisalide d’aire i presentar l’Eri com a novel·lista. Pero aquesta noia te un problema de lectura: dislexia. ?Ho sabieu, aixo?
– Me n’he assabentat per sobre fa una estona, al tren.
– Segurament es de naixement. Per culpa d’aixo, sempre s’han pensat que te alguna mena de retard mental, a l’escola, pero en realitat es una noia molt intel·ligent. Te una saviesa molt profunda. Pero, igualment, el fet que tingui dislexia no pot pas afavorir gaire el vostre pla, per dir-ho suaument.
– ?Quanta gent hi ha, en total, que n’estigui al corrent?
– A part d’ella mateixa, tres persones -va dir el Professor-: jo, la meva filla Azami i tu. No ho sap ningu mes.
– ?No ho saben, els professors de l’escola on va anar l’Eri?
– No. Es una escola de poble molt petita. No deuen haver sentit parlar mai de la dislexia. I, a mes a mes, hi va anar durant molt poc temps, a l’escola.
– Aixi, potser si que podriem aconseguir d’amagar-ho.
El Professor es va mirar un moment en Tengo, com si estigues intentant valorar-lo.
– Sembla que l’Eri hi confia, en tu -li va dir al cap de poc-, tot i que no acabo d’entendre per que. Pero…
En Tengo va callar, tot esperant que continues.
– Pero jo hi confio, en l’Eri, i si ella diu que podem deixar l’obra a les teves mans, jo no puc fer res mes que acceptar-ho. De tota manera, hi ha unes quantes coses relacionades amb ella que haurieu de saber, si realment teniu la intencio de continuar amb el vostre pla -va dir el Professor, espolsant-se unes quantes vegades el genoll dret dels pantalons com si hi tingues algun fil-: on va viure, i com, quan era petita, i com va ser que jo me’n vaig fer carrec. Si t’ho comenco a explicar, ens hi estarem forca estona.
