– Canviem de tren -va dir la Fukaeri, i va tornar a agafar la ma d’en Tengo. Estaven a punt d’arribar a l’estacio de Tachikawa.

Mentre baixaven del tren i pujaven i baixaven l’escala per canviar d’andana, la Fukaeri no va deixar anar ni un moment la ma d’en Tengo. Als ulls de la gent que els envoltava semblaven, sens dubte, una parella ben avinguda. Es portaven forca anys, pero en Tengo mes aviat semblava mes jove del que era. La diferencia de mides tambe devia fer gracia als qui se’ls miraven de cua d’ull. Una alegre cita un diumenge de primavera al mati.

Tanmateix, en Tengo no va notar cap sentiment d’afecte envers l’altre sexe en la ma amb que la Fukaeri agafava la seva. En aquells dits hi havia una precisio eficient, com la d’un metge que comproves el pols d’un malalt. Potser a traves del contacte dels dits i els palmells de les mans la noia intentava intercanviar una informacio que no es podia transmetre amb paraules, se li va acudir a en Tengo. Suposant, pero, que realment s’estigues produint un proces com aquest, era mes un flux en un sol sentit que no pas un intercanvi. Potser la Fukaeri intentava llegir a traves del palmell de la ma alguna cosa de la ment d’en Tengo, pero en Tengo no sabia pas que pensava, la Fukaeri. No li feia res, pero: igualment, no amagava cap informacio ni sentiment que pogues molestar la noia.

De tota manera, encara que no el veies com un home, en Tengo va suposar que fins a cert punt li agradava a la Fukaeri o que, com a minim, no li causava una mala impressio. Si no, fos quina fos la seva intencio, no li tindria la ma agafada tanta estona.

Van arribar a l’andana de la linia Ome i van pujar al tren que hi havia aturat esperant. Al tren hi havia mes families i grups de gent gran que anaven a caminar per la muntanya del que s’havia esperat, sent diumenge. En lloc de seure, es van quedar tots dos drets, l’un al costat de l’altra, a prop de la porta.

– Deuen anar d’excursio -va dir en Tengo passejant la vista per l’interior del vago.

– Et fa res que t’agafi la ma -li va preguntar la Fukaeri. Quan havien pujat al tren tampoc no l’hi havia deixat anar.

– No, es clar -li va dir en Tengo.

La Fukaeri, com si s’hagues quedat mes tranquil·la, l’hi va mantenir agafada. La seva ma continuava sent molt suau, i no gens suada. Encara devia estar buscant o comprovant alguna cosa que hi havia a l’interior d’en Tengo.

– Ja no tens por -li va preguntar, sense signe d’interrogacio.

– No, em sembla que no -va respondre en Tengo. I no era mentida: realment, el panic de diumenge al mati que l’havia envait havia perdut intensitat, potser gracies que ella li agafava la ma. Ja no suava, ni sentia que el cor li bategues amb forca. Tampoc no veia visions, i la seva respiracio tenia el ritme reposat de sempre.

– Que be -va fer la Fukaeri, sense entonacio.

Que be, va pensar tambe en Tengo.

Es va sentir una locucio molt senzilla i dita a corre-cuita que avisava que el tren estava a punt d’arrencar, i al cap de poc les portes del vago es van tancar amb un soroll exagerat, com si un enorme animal d’altres epoques s’estremis en despertar-se. Com si per fi s’hi hagues decidit, el tren es va comencar a allunyar de l’andana.

Agafat de la ma de la Fukaeri, en Tengo va observar el paisatge de la finestra. Al comencament hi havia els barris d’habitatges, com era d’esperar, pero aixi que avancaven el paisatge pla de Musashi s’anava transformant i hi apareixien muntanyes. A partir de l’estacio de Higashi-Ome nomes hi havia una via. Alla van pujar a un tren de quatre vagons i a poc a poc les muntanyes van anar guanyant mes presencia. A partir d’alli ja no hi havia treballadors que anessin cada dia al centre de Toquio. Les carenes encara tenien el color mustic de l’hivern, pero tot i aixi el verd dels arbres de fulla perenne era molt viu. Quan van arribar a l’estacio de desti i es van obrir les portes, es va adonar que l’olor de l’aire havia canviat, i tambe li va fer l’efecte que els sons tenien una qualitat diferent. Al costat de la via cridaven l’atencio els camps de conreu, i hi havia mes edificis rustics. El nombre de camions petits superava el de turismes. En Tengo es va sorprendre d’haver arribat tan lluny. ?Fins on haurien d’anar?

– No t’has de preocupar -li va dir la Fukaeri, com si li hagues llegit el pensament.

En Tengo va fer que no sense dir res. Va pensar que semblava que anes a casa dels pares de la xicota per demanar-los que el deixessin casar amb ella.

L’estacio on van baixar es deia Futamatao. No recordava haver sentit mai aquest nom tan estrany. Era una petita estacio de fusta, forca vella. Hi van baixar del tren cinc persones, a part d’ells, i no hi va pujar ningu. La gent venia a Futamatao per caminar per la muntanya i respirar-ne l’aire pur. Ningu no hi venia per veure el musical L’home de la Manxa, ballar en una discoteca coneguda per les seves nits boges, veure una exhibicio de cotxes Aston Martin o sopar en un restaurant frances famos per les gambes i els llamantols gratinats; n’hi havia prou de mirar la pinta de la gent per adonar-se’n.

Davant de l’estacio no hi havia res que es pogues considerar un comerc ni cap rastre de persones, pero tot i aixi hi havia un taxi aturat. Devia venir-hi a les hores que arribaven els trens. La Fukaeri hi va fer un petit truc a la finestra. Quan es va obrir la porta hi va entrar i va fer un senyal a en Tengo perque tambe hi entres. Quan la porta va estar tancada la Fukaeri va indicar breument al taxista on anaven, i ell va fer que si amb el cap.

No feia tant temps que en Tengo no pujava a un taxi, pero la ruta era increiblement complicada. Hi havia pujades molt costerudes i baixades molt pronunciades, la carretera era tan estreta com els camins de pages on es pateix tant quan et trobes algu que ve de cara, i hi havia un munt de revolts i giragonses. Tot i aixi, el conductor gairebe no reduia gens la velocitat, i en Tengo, amb els nervis de punta, va haver de fer tot el viatge aferrat a la maneta de la porta. Despres va venir una pujada increiblement pronunciada que semblava una pista d’esqui i per fi el taxi es va aturar en una mena de cim d’una petita muntanya. Allo era com pujar en una atraccio, mes que no pas en un taxi. En Tengo va donar al taxista els dos bitllets que s’havia tret de la cartera i va agafar el rebut i el canvi que li va tornar.

Davant de la casa vella d’estil japones hi havia un Mitsubishi Pajero compacte de color negre i un gran Jaguar de color verd. El Pajero estava relluent, pero el Jaguar era un model antic i estava tot cobert d’una capa de pols blanca que feia que gairebe no se’n distingis el color original. El parabrisa tambe era molt brut i semblava que feia temps que no l’havien conduit. L’aire tenia una puresa astoradora, i al voltant el silenci era absolut, tan profund que semblava que l’oida s’hi hagues d’adaptar per sentir-lo. Feia l’efecte que el cel s’enretires cap amunt, i en sortir a fora es notava a la pell l’agradable calidesa de la llum del sol. De tant en tant se sentia el cant agut d’un ocell que en Tengo no coneixia, pero era impossible trobar-lo amb la mirada.

La casa era un gran edifici d’aire distingit. Devia fer molt temps que l’havien construit, pero estava molt ben