cuidat. Els arbres del jardi tambe estaven molt ben cuidats, fins al punt que, de tan ben podats, n’hi havia alguns que semblaven de plastic. Hi havia un pi molt gros que projectava una gran ombra a terra. La vista era molt amplia, pero fins on abastava l’ull no es veia ni una sola casa al voltant. En Tengo va pensar que s’havia de sentir un gran odi pel contacte amb la gent per anar a viure expressament en un lloc tan poc avinent.

La Fukaeri va fer correr la porta de l’entrada, que estava tancada amb clau, va entrar i va fer un senyal a en Tengo perque l’acompanyes. No els va sortir a rebre ningu. Es van treure les sabates en un vestibul terriblement ampli i silencios, van passar per un corredor glacat acabat d’encerar i van entrar a la sala de visites. Per la finestra de la sala es veia una vista panoramica de la serralada. Tambe es distingia un riu que serpentejava reflectint la llum del sol. La vista era meravellosa, pero en Tengo no estava amb anims per posar-se a contemplar-la. La Fukaeri va fer seure en Tengo en un gran sofa i va sortir sense dir res. El sofa feia olor d’una altra epoca; en Tengo no hauria sabut endevinar de quina.

L’absencia de decoracio arribava a fer por. Damunt de la tauleta baixa, feta amb una sola peca de fusta gruixuda, no hi havia absolutament res: ni un cendrer, ni un tapet. A les parets tampoc no hi havia cap quadre, ni cap rellotge, ni calendari. No hi havia ni un sol gerro. No hi havia cap bufet, ni cap moble que s’hi assembles. No hi havia ni revistes ni llibres. Nomes hi havia una catifa antiga a terra, de la qual ja no es distingia el disseny, i un conjunt de sofas igual de vells: el sofa on en Tengo estava assegut, gros com una balsa, i tres butaques. Hi havia una gran llar de foc al mig de la sala, pero res no feia pensar que s’hi hagues fet foc ultimament. Tot i ser a mitjan abril, l’habitacio estava glacada: encara conservava la gelor que hi havia calat durant l’hivern. Semblava que fes forca temps que algu hagues pres la ferma decisio que alli no s’hi rebrien visites. La Fukaeri va tornar i, com era d’esperar, es va asseure al costat d’en Tengo sense dir res.

Cap dels dos no va dir res durant una bona estona. La Fukaeri estava reclosa en el seu laberint interior, i en Tengo es calmava respirant profundament, en silenci. A banda dels cants dels ocells que de tant en tant se sentien al lluny, a l’interior de la sala regnava un silenci absolut. En Tengo tenia la sensacio que si afinava l’oida podria percebre totes les implicacions que contenia aquella calma. No era tan sols que no se sentis ni un sol soroll: semblava que el silenci mateix volgues donar compte d’alguna cosa. En Tengo, sense pensar-hi, va fer un cop d’ull al seu rellotge. Va aixecar el cap per observar el paisatge de la finestra i despres va tornar a mirar el rellotge. Havien passat molt pocs segons: el temps passa molt a poc a poc, els matins de diumenge.

Al cap de deu minuts, sense cap avis, la porta es va obrir de sobte i amb passos apressats va entrar un home prim a la sala de visita. Devia tenir uns seixanta-cinc anys. Duia l’esquena recta com si a dins hi portes una post de ferro, i la barbeta tirada cap enrere. Tenia les celles molt poblades i portava unes ulleres negres molt gruixudes, com si volgues fer por a la gent. Els moviments de totes les parts del seu cos feien pensar en els d’una maquina compacta i sofisticada. Cap no era sobrer: tots duien a terme una funcio determinada. En Tengo va fer l’intent de posar-se dret per saludar-lo, pero ell li va fer un gest rapid amb la ma per indicar-li que es quedes assegut. D’acord amb el senyal, en Tengo va tornar a instal·lar-se al sofa, i l’home, com si es tractes d’una competicio, va afanyar-se a seure a la butaca del davant. Llavors, durant un moment, l’home es va limitar a observar la cara d’en Tengo sense dir res. No tenia una mirada penetrant, pero els seus ulls ho observaven tot de cap a cap, sense descans. De vegades es tancaven una mica, de vegades s’obrien, com si fossin la lent de la camera que estigues ajustant un fotograf.

L’home portava un jersei verd fosc damunt d’una camisa blanca i pantalons de llana de color gris fosc. Totes les peces feien l’efecte d’haver estat molt utilitzades durant deu anys: s’adaptaven molt be al cos, pero estaven una mica gastades. No devia ser una persona que es preocupes gaire pel que es posava, o be al seu entorn no hi havia ningu que es preocupes per com anava vestit. Tenia els cabells esclarissats, la qual cosa accentuava notoriament la llargada que tenia el seu cap del front al clatell. Anava afaitat i tenia la barra quadrada. Els llavis petits i prominents, com de nen, eren l’unic tret que no s’adeia amb la impressio general que produia. En alguns llocs li havien quedat pels de la barba sense afaitar, pero potser nomes ho semblava a causa de la llum: la claror del sol de la muntanya que entrava per la finestra semblava tenir una qualitat diferent d’aquella a que en Tengo estava acostumat.

– Perdona que t’hagi fet venir tan lluny. -Hi havia una vivesa molt caracteristica, en la seva manera de parlar: era la propia d’una persona acostumada de fa temps a parlar davant del public, potser defensant els seus punts de vista.- Hi ha circumstancies que em fan molt complicat sortir d’aqui, i per aixo t’he hagut de demanar que vinguessis tu.

En Tengo li va dir que no li feia absolutament res. Despres es va presentar i es va disculpar per no tenir targetes de visita.

– Jo em dic Ebisuno -va respondre l’home-, i tampoc tinc targetes de visita.

– Ebisuno -va repetir en Tengo.

– Tots em diuen Professor. Fins i tot, no se per que, la meva filla real em diu professor.

– ?Com s’escriu, el seu nom?

– Es un nom forca insolit, que nomes es veu rarament. Eri, escriu-li el meu nom.

La Fukaeri va fer que si, va treure una mena d’agenda i amb un boligraf va escriure lentament el caracters de «salvatge» i de «camp» a la pagina en blanc, esmercant-hi forca temps. Semblava que els caracters haguessin estat escrits en un totxo fent servir un clau; no es podia dir que no tinguessin personalitat propia.

– En angles seria «field of savages». Abans em dedicava a l’antropologia cultural, i aquest nom es molt adequat, per a aquest camp d’estudis -va dir el Professor, mentre els seus llavis dibuixaven un gest que recordava un somriure. Tot i aixi, els ulls no van deixar d’estar alerta ni un moment.- Pero vaig deixar la investigacio fa forca temps. El que faig ara no hi te res a veure. He passat a una altra mena de field of savages, per viure.

Realment era un nom forca insolit, pero en Tengo recordava haver-lo sentit en alguna banda. Estava segur que a la segona meitat dels anys seixanta hi havia un professor famos que es deia Ebisuno. Havia publicat uns quants llibres, i en aquella epoca tenia una reputacio considerable. No sabia exactament de que tractaven els llibres, pero el nom li havia quedat gravat. Tanmateix, en algun moment s’havia deixat de sentir.

– Em sembla que l’he sentit alguna vegada, aquest nom -va dir en Tengo temptativament.

– Podria ser -va dir el Professor, mirant al lluny, com si parles amb algu que no era alli-. Pero deu fer fa molt temps, en tot cas.

En Tengo era capac de sentir la respiracio silenciosa de la Fukaeri asseguda al seu costat. Una respiracio lenta i profunda.

– Tengo Kawana -va dir el Professor, com si llegis el seu nom en una placa.

– Aixo mateix -va dir en Tengo.

– Vas estudiar matematiques a la universitat i ara n’ensenyes en una academia de Yoyogi -va dir el Professor-. Pero, per una altra banda, tambe escrius novel·les. Aixo es el que m’ha explicat la Fukaeri, fins ara. ?Es correcte?

– Si -va dir en Tengo.

– Doncs no sembles ni professor de matematiques ni novel·lista.

En Tengo va somriure amb amarguesa.

– Algu em va dir el mateix, fa no res. Segur que es per culpa del meu fisic.

– No ho he dit en el mal sentit -va dir el Professor. Es va posar un dit al pont de les ulleres negres:- No es pas dolent en absolut, no semblar alguna cosa. Es nomes que encara no t’has acabat de definir.

– Moltes gracies per dir-ho, pero, de fet, encara no soc novel·lista. Nomes estic provant d’escriure novel·les.

– Provant.

– Es a dir, que intento aprendre’n a forca d’equivocar-me.

– Ja ho entenc -va dir el Professor, i es va fregar les mans lleument, com si s’adones per primera vegada que l’habitacio estava glacada-. I, pel que he sentit, vols refer la novel·la que ha escrit l’Eri perque sigui mes bona i intentar que guanyi el premi per a nous autors d’una revista literaria. I voleu presentar-la a ella com a novel·lista. ?Ho dic be?

En Tengo va escollir les paraules amb molt de compte.

– Basicament, si. Aquest pla el va pensar un editor que es diu Komatsu. Jo no se si realment el podem dur a terme, pero, ni tampoc si es correcte des d’un punt de vista etic. La part que em correspon a mi en aquesta historia es nomes la de reescriure el text de Crisalide d’aire. O sigui, que hi faig una aportacio tecnica. De l’altra part se’n fa responsable aquest editor, en Komatsu.

El Professor va estar-se un moment concentrat, pensant alguna cosa. La sala havia tornat a quedar en silenci,