ferit dos mes de gravetat i n’havien detingut quatre mes, un dels quals, una dona. Un altre estava en parador desconegut. Tot el diari estava ple de noticies sobre aquest incident i, a causa d’aixo, n’havia desaparegut el que feia referencia a l’estudiant universitari d’Itabashi apunyalat pel cobrador de l’NHK.

Sens dubte, tot i que no es pogues demostrar, l’NHK s’havia sentit molt alleujada: si no s’hagues produit l’incident del llac Motosu, de ben segur que els mitjans de comunicacio haurien questionat vivament el sistema de cobrament de l’impost de l’NHK o fins i tot la seva institucio. A principi d’aquell any, membres del Partit Democratic Liberal s’havien queixat d’un programa de l’NHK centrat en l’escandol dels suborns de Lockheed amb la intencio de fer-ne canviar el contingut. L’NHK havia explicat detalladament el contingut del programa a uns quants politics del partit governant abans d’emetre’l i els havia demanat educadament si els semblava be que s’emetes. I, per increible que pogues semblar, aquest procediment era habitual. L’NHK necessitava que el parlament aproves els seus pressupostos, i els seus directius tenien por de perdre el favor del govern i del partit dirigent si donaven segons quines noticies. Quan aquest estat de coses va sortir a la llum, molts ciutadans van comencar a dubtar de la independencia dels programes de l’NHK i de l’honestedat dels politics, i el moviment a favor de no pagar l’impost de recepcio va guanyar forca.

A part de l’incident del llac Motosu i el del cobrador de l’impost de l’NHK, l’Aomame recordava perfectament tots els fets, els esdeveniments i els desastres que s’havien produit en la mateixa epoca. La llacuna de la seva memoria nomes afectava aquests dos. Recordava clarament haver llegit els altres articles en el seu moment; tan sols el del llac Motosu i el del cobrador havien desaparegut per complet del seu record. ?Per que devia ser? Encara que al seu cervell hi hagues alguna cosa que no acabes de funcionar, ?era possible que s’hagues saltat nomes els articles relacionats amb aquests dos incidents, o be que hagues esborrat de manera avinent tan sols els records que hi tenien a veure?

L’Aomame va tancar els ulls i es va pressionar fort els polsos amb els dits. Si, potser tambe podia ser: que en el seu cervell hagues aparegut una mena de funcio que canvies la realitat, tot posant una mena de vel negre damunt de determinades noticies perque no les percebes i no li’n quedes cap rastre a la memoria. Noticies com ara que la policia havia canviat les armes i els uniformes reglamentaris, que els Estats Units i la Unio Sovietica col·laboraven per construir bases permanents a la superficie de la Lluna, que un cobrador de l’NHK havia apunyalat un estudiant universitari amb un ganivet de cuina, o que hi havia hagut un greu enfrontament armat entre un grup d’extremistes i les Forces d’Autodefensa al llac Motosu.

Pero, ?que hi havia, en comu, entre tots aquests fets?

Per molt que hi penses, no trobava que hi tinguessin res, en comu.

L’Aomame va continuar picant-se les dents amb l’extrem del boligraf i fent treballar el cervell.

Potser podia pensar, per exemple, una altra cosa: que el problema no era d’ella, sino del mon que l’envoltava. Que no s’hagues produit alguna alteracio en la seva consciencia, o en els seus nervis, sino que una forca desconeguda s’hagues posat en funcionament i el mon que l’envoltava hagues sofert algun canvi.

Com mes hi pensava, mes tenia la sensacio que aquesta hipotesi era la mes natural, per a ella. No li feia en absolut l’efecte que hi hagues cap error o cap distorsio en la seva consciencia.

Per aquest motiu, va continuar desenvolupant aquella hipotesi.

«No soc jo, qui s’ha tornat boja, sino el mon».

Si, li semblava be.

En algun moment, el mon que ella coneixia havia desaparegut, o be s’havia retirat, i havia estat reemplacat per un altre mon, com si algu hagues canviat les agulles d’una via de tren. Es a dir: la seva consciencia, que ara es trobava aqui, pertanyia al mon d’abans, pero el mon en si ja era un altre. Els fets que havia alterat aquest fenomen encara eren limitats: la major part d’aquest mon nou estava integrada per la realitat transvasada intacta del mon original que ella coneixia. Per aixo encara no trobava -o gairebe no trobava, de moment- cap obstacle important en la nova realitat i podia viure normalment. Tanmateix, potser a mesura que passes el temps s’anirien produint canvis cada cop mes grans en la part que havia resultat alterada. Els errors anirien creixent a poc a poc i es podria donar la situacio que el desfasament fes que les seves accions deixessin de tenir logica i ella acabes cometent un error fatal, en el sentit literal de la paraula.

Un mon paral·lel.

L’Aomame va fer una ganyota com si s’hagues posat una cosa terriblement acida a la boca. Tanmateix, no era una ganyota tan extrema con la d’abans. Despres va tornar-se a picar fort les dents amb l’extrem del boligraf i va fer un gemec greu des del fons de la gola. L’estudiant que tenia al darrere la va sentir, pero aquesta vegada va fer veure que no s’adonava de res.

«Aixo sembla una historia de ciencia-ficcio», va pensar l’Aomame.

?O potser s’havia inventat una hipotesi egoista per protegir-se a si mateixa? Potser es que s’havia tornat boja, senzillament. Estava assumint que el seu cervell funcionava perfectament, que no hi havia cap alteracio en la seva consciencia. Pero, tanmateix, ?que no era aixo, el primer que deien la majoria de malalts mentals? ?Que ells estaven perfectament be i que era el mon, el que s’havia tornat boig? ?Que feia, sino reforcar encara mes la seva bogeria, la hipotesi de trobar-se en un mon paral·lel que s’havia tret de la maniga?

Necessitava una segona opinio distanciada.

Pero tampoc no podia anar a un psicoanalista a fer-s’ho mirar. La situacio era massa complicada, i hi havia massa coses que no podia explicar. Per exemple, la feina a que es dedicava actualment era contraria a la llei, sense cap mena de dubte: havia mort uns quants homes amb un picador de gel que havia fabricat ella mateixa. Aixo no ho podia pas explicar, al metge, per molt que les victimes fossin una colla de degenerats miserables sense cap dret a queixar-se.

Suposant que pogues evitar parlar d’aquesta part il·legal de la seva vida, pero, tampoc no es podia dir que la que complia la llei fos per enorgullir-se’n. Era com una mena de maleta plena de roba bruta amb que calia fer mans i manigues per poder-la tancar: a dins hi havia prou ingredients per provocar problemes mentals a qualsevol persona. O a dues o tres, fins i tot. La seva vida sexual, per exemple, no era un tema per parlar-ne gaire alegrement davant la gent.

No podia anar al metge, va pensar l’Aomame: aixo ho havia de resoldre tota sola.

Va decidir continuar desenvolupant aquella hipotesi fins on pogues.

Si realment havia passat aixo, es a dir, si era veritat que el mon en que es trobava ara no era el mateix que el d’abans, ?en quin punt concret, on, quan i com, es devia haver produit el canvi?

L’Aomame es va tornar a concentrar i va examinar els seus records.

La primera vegada que es va adonar que hi havia hagut una alteracio va ser feia uns quants dies, quan s’havia encarregat de l’especialista en desenvolupament de plantes petroliferes a l’hotel de Shibuya. Havia sortit del taxi a l’Autopista Metropolitana 3 de Toquio, havia baixat per l’escala d’emergencia fins a la carretera 246, s’havia canviat les mitges i es dirigia cap a l’estacio de la linia Tokyu de Sangen-jaya. A mig cami es va creuar amb un policia jove i per primera vegada es va adonar que el seu aspecte era diferent. Aixo va ser el principi. Per tant, el punt en que els dos mons es van canviar es devia produir una mica abans, perque el policia que havia vist aquell mati a prop de casa seva portava l’uniforme de costum i el revolver de sempre.

L’Aomame es va recordar de l’estranya sensacio que havia tingut en sentir el primer moviment de la Sinfonietta de Janacek quan era a dins del taxi, enmig de l’embus de transit. Havia estat com una mena de «distorsio», la sensacio que li espremien tots els components del cos, com si fos una baieta. Despres, el conductor li havia explicat que a l’Autopista Metropolitana hi havia escales d’emergencia i ella s’havia tret les sabates de talo i havia baixat per aquella escala tan perillosa. Mentre baixava descalca per l’escala i resistia els embats del vent no havia deixat de sentir de manera intermitent la fanfara, el primer moviment de la Sinfonietta. Potser allo havia estat el comencament, va pensar l’Aomame.

El conductor del taxi tambe li havia produit una impressio estranya; encara ho tenia ben present. Va intentar recordar les paraules que li havia dit el conductor amb la maxima precisio possible.