– ?Molt mes que el que normalment triga la gent?

La Fukaeri va fer que si taxativament.

– ?I no tens problemes, a l’escola? Deveu haver de llegir molts llibres, a les classes, ?no? I si trigues tant de temps…

– Faig veure que llegeixo -va dir ella com si fos la cosa mes natural del mon.

En Tengo va sentir el so sinistre d’un truc en alguna porta del cervell. Li hauria agradat fer veure que no havia sentit res i passar de llarg, pero no s’ho podia permetre. Havia de saber la veritat.

Li va fer una altra pregunta.

– O sigui: el que dius no deu ser pas que tens dislexia, ?oi?

– Dislexia -va repetir la Fukaeri.

– Dificultat per llegir.

– Alguna vegada m’ho han dit. Dis…

– ?Qui, t’ho ha dit?

Va arronsar una mica les espatlles.

– O sigui… -va dir en Tengo, buscant les paraules per expressar-se-, ?aixo et passa des que eres petita?

La Fukaeri va fer que si.

– Per tant, fins ara gairebe no has llegit mai cap novel·la, ni res que s’hi assembli.

– Jo sola -va dir la Fukaeri.

Aixo explicava que a Crisalide d’aire no hi hagues influencia d’altres autors. Era una explicacio coherent, formidable.

– No n’has llegit tu sola -va dir en Tengo.

– Me les han llegides -va dir la Fukaeri.

– ?El teu pare i la teva mare t’han llegit llibres en veu alta?

La Fukeari no va respondre a aquesta pregunta.

– Pero encara que no puguis llegir, per escriure no tens problema, ?oi? -va preguntar en Tengo, mort de por.

La Fukaeri va fer que no.

– Per escriure tambe trigo molt temps.

– ?Trigues moltissim temps?

La Fukaeri va tornar a arronsar una mica les espatlles: si.

En Tengo es va asseure be i va corregir la posicio del cos.

– O sigui que, potser, el text de Crisalide d’aire no el vas escriure tu mateixa.

– No el vaig escriure jo.

En Tengo va fer una pausa d’uns quants segons; uns quants segons que van pesar com una llosa.

– Doncs, ?qui el va escriure?

– L’Azami -va dir la Fukaeri.

– ?Qui es, l’Azami?

– Te dos anys menys.

Hi va haver un altre breu espai en blanc.

– Aquesta noia va escriure Crisalide d’aire en lloc teu.

La Fukaeri va fer que si com si fos evident.

En Tengo feia treballar el cap tan de pressa com podia.

– O sigui, que tu li vas explicar la historia, i l’Azami la va escriure. ?Es aixo?

– La va escriure amb el processador i la va imprimir -va dir la Fukaeri.

En Tengo es va mossegar el llavi, va comptar mentalment tots els fets que acabava de descobrir i va mirar d’organitzar-los. Despres va dir:

– O sigui que va ser l’Azami qui va enviar el text impres al concurs de nous autors de la revista, ?oi? Potser posant-hi el titol de Crisalide d’aire, sense dir-te’n res a tu.

La Fukaeri va inclinar el cap en un angle que no era ni que si ni que no, pero no va dir res. Segurament, en Tengo ho havia encertat, mes o menys.

– Aquesta Azami, ?es una amiga teva?

– Vivim juntes.

– ?Es la teva germana petita?

La Fukaeri va fer que no.

– Es la filla del Professor.

– El Professor -va dir en Tengo-. ?Aixo vol dir que aquest «Professor» viu amb tu?

La Fukaeri va fer que si, com si se sorprengues que li preguntes allo, a hores d’ara.

– Segur que aquest Professor es la persona que ara coneixere, ?oi?

La Fukaeri es va girar cap a en Tengo i el va mirar un moment com qui observa la cursa llunyana dels nuvols o mira un gos dificil d’ensinistrar pensant per a que el pot fer servir. Despres va fer que si.

– Ara anem a veure el Professor -va dir amb veu inexpressiva.

La conversa es va acabar alli, de moment. En Tengo i la Fukaeri van quedar una estona callats mirant el paisatge de la finestra, asseguts l’un al costat de l’altra. En aquell terreny tan pla s’arrengleraven, fins on arribava la vista, edificis sense trets caracteristics que els distingissin. En sobresortien un nombre incomptable d’antenes de televisio que recordaven les dels insectes. ?Devia pagar puntualment l’impost de l’NHK, la gent que vivia aqui? Els diumenges, qualsevol cosa podia fer recordar l’impost de l’NHK, a en Tengo. No tenia gens de ganes de pensar-hi, pero tampoc no ho podia evitar.

Aquell dia, un diumenge al mati de mitjan abril de cel clar, havien sortit a la llum uns quants fets que no es podia dir que fossin gaire comodes. En primer lloc, que no havia estat la mateixa Fukaeri qui havia escrit Crisalide d’aire. Si el que ella deia era cert -i a en Tengo no se li acudia, en aquell moment, cap rao per no creure-se-la-, la Fukaeri nomes havia explicat la historia, i havia estat una altra noia qui l’havia posada per escrit. El sistema de composicio havia estat el mateix que en obres de literatura oral com ara el Kojiki o El conte dels Heike. Aixo feia que fins a cert punt en Tengo se sentis menys culpable de retocar Crisalide d’aire, pero, vista en conjunt, la situacio encara es feia mes complicada. Dient-ho clarament, deixava de tenir cap mena de sortida.

A mes a mes, la Fukaeri tenia un problema de lectura i era incapac de llegir un llibre amb profit. En Tengo va intentar organitzar els coneixements que tenia sobre la dislexia. A l’assignatura de pedagogia que havia cursat a la universitat els havien fet una conferencia sobre aquest tema. Teoricament, els dislectics no tenien cap problema intel·lectual i eren capacos de llegir i escriure. Pero trigaven molt temps. Llegien frases curtes sense problema, pero quan n’havien de llegir una rere l’altra, formant un text llarg, no tenien temps de processar tota la informacio: al seu cap, els signes i el seu significat no acabaven d’unir-se. Aquest era el simptoma general de la dislexia. La causa encara no quedava del tot clara, pero no era en absolut d’estranyar que en una classe hi hagues un o dos alumnes dislectics. Einstein n’era, i Edison, i tambe Charlie Mingus.

En Tengo no sabia si, en general, les persones amb dislexia tenien les mateixes dificultats quan havien d’escriure que quan havien de llegir. Pero, pel que semblava, aquest era el cas de la Fukaeri: a ella, escriure li costava tant com llegir.

?Que diria, en Komatsu, quan ho sabes? En Tengo va sospirar sense voler. Si aquesta noia de disset anys tenia un problema de dislexia, era molt dificil de creure que llegis llibres o que hagues escrit un text llarg. Fins i tot quan parlava -si no era que ho fes expressament- nomes solia dir una frase cada cop. Encara que tot fos nomes un muntatge, era totalment impossible fer-la passar per novel·lista professional. Potser en Tengo podria refer Crisalide d’aire de manera que aconseguis el premi per a nous autors i es publiques l’obra i fos un exit, pero no podrien enganyar tothom durant gaire temps. Potser primer aniria be, pero al cap de poc la gent comencaria a pensar que alla passava alguna cosa estranya. I quan l’assumpte es fes public tots els implicats se n’anirien de cap a l’aigua. I la carrera d’en Tengo com a novel·lista -una carrera que ni tan sols havia comencat de debo- s’hauria acabat per sempre.

Era impossible posar en practica un projecte amb tants punts febles. Ja de bon comencament en Tengo havia pensat que era com caminar sobre una capa fina de gel, pero a hores d’ara aquesta expressio quedava curta. Abans de posar-hi el peu, ja sentia els espetecs del gel que s’esquerdava. L’unic que podia fer era trucar a en Komatsu, quan tornes a ser a casa, i dir-li: «Perdona, Komatsu, pero jo me’n rento les mans, de tot aixo. Es massa perillos». Aixo seria el que faria una persona que tingues una mica d’enteniment.