gana va sobreviure durant els confusos anys de la postguerra, que va passar fins que va tenir la gran sort de convertir-se, per casualitat, en cobrador oficial de l’NHK. En la seva historia, convertir-se en cobrador de l’NHK era un final felic immillorable. I d’aquesta manera tan alegre s’acabava tot.

El seu pare l’explicava molt be, aquesta historia. Era impossible dir fins a quin punt s’ajustava a la realitat, pero com a minim era coherent. Potser no es podia considerar que contingues cap llico moral, pero els detalls eren molt vius, i la manera com els explicava, molt expressiva. Hi havia moments divertits, moments emotius i moments de violencia. Hi havia tambe moments excessius, que et deixaven glacat, i moments que no s’acabaven d’entendre, per vegades que els expliques. Si la vida d’una persona s’hagues de valorar per la varietat dels episodis que conte, segurament la seva s’hauria d’haver considerat forca rica.

Tanmateix, quan arribava el moment que l’havien contractat oficialment com a cobrador de l’NHK, la historia del pare perdia de sobte tota la vivesa i el realisme. Al relat hi faltaven detalls i coherencia, com si fos una mena d’epileg que no pagues la pena explicar: va coneixer una noia, s’hi va casar i va tenir un fill -en Tengo-. Al cap d’uns mesos que el fill hagues nascut, la mare es va posar malalta i es va morir. Despres el pare no es va tornar a casar i va pujar en Tengo tot sol mentre treballava de cobrador de l’NHK. I fins llavors. Fi.

Quan hi arribaven, el pare d’en Tengo practicament no deia res sobre com va coneixer la seva mare i van decidir casar-se, quina mena de persona era ella, quina va ser la causa de la seva mort -?potser havia tingut a veure amb el naixement d’en Tengo?-, o si la seva mort va ser relativament facil o be va estar plena de dolor. Si en Tengo li feia preguntes, fugia d’estudi per no respondre. La majoria de les vegades es posava de mal humor i es quedava callat. No tenia ni una sola fotografia de la mare, ni tampoc del casament. Li explicava que no s’havien pogut permetre organitzar un casament, i que no tenien camera de fotos.

Tanmateix, en Tengo, basicament, no es creia aquesta historia: el pare li amagava la veritat i la canviava. No era possible que la seva mare s’hagues mort uns mesos despres de tenir-lo: en el record que en conservava, havia viscut amb ells fins que en Tengo tenia un any i mig i s’abracava amb un home que no era el seu pare al seu costat, mentre ell dormia.

La seva mare es treia la brusa, s’abaixava els tirants del sostenidor i deixava que un home que no era el seu pare li xucles els mugrons. En Tengo dormia al seu costat, respirant profundament. Al mateix temps, pero, en Tengo no dormia. Mirava la seva mare.

Aquesta era la fotografia que en Tengo conservava com a record de la seva mare. L’escena, de deu segons de durada, li havia quedat gravada clarament al fons del cervell. Era l’unica informacio concreta que en posseia. La consciencia d’en Tengo arribava fins a la seva mare a traves d’aquesta imatge, com si hi estigues unit per un hipotetic cordo umbilical. La seva consciencia surava pel liquid amniotic i sentia els ecos del passat. Pero el pare d’en Tengo no sabia que ell tenia gravada aquesta escena tan vivament al cervell; no sabia que rumiava aquest fragment de l’escena com si fos una vaca en un prat, i que en treia un aliment molt important. Tant el pare com el fill guardaven molt endins foscos secrets.

Era un mati de diumenge molt clar i agradable, pero el vent que bufava contenia un fred punyent que demostrava que a mitjan abril es ben facil que l’estacio es faci enrere. Damunt d’un jersei prim negre de coll rodo, en Tengo portava una jaqueta de punt que tenia des que era estudiant, uns pantalons xinesos de color beix i unes sabates Hush Puppies de color marro relativament noves. Aquesta era la imatge mes polida que podia donar.

Quan en Tengo va arribar a la part del davant de l’andana dels trens de la linia Chuo que anaven cap a Tachikawa, a l’estacio de Shinjuku, la Fukaeri ja hi era. Estava asseguda sola en un banc, sense moure’s gens ni mica, mirant a l’espai amb els ulls mig tancats. Damunt d’un vestit d’una sola peca estampat que no es podia considerar sino d’estiu s’havia posat un cardigan verd clar d’hivern, molt gruixut, i portava unes vambes grises sense mitges: una combinacio una mica estranya, per a l’epoca de l’any en que es trobaven. El vestit era massa prim, i el cardigan, massa gruixut. Tanmateix, no es feia especialment estranya, vestida aixi. Amb aquest arranjament tan «fora de lloc» potser volia expressar la seva propia visio del mon; almenys ho podia semblar. Tambe podia ser, pero, que hagues escollit la roba tal com li havia vingut, sense pensar-hi.

La Fukaeri no llegia el diari, no llegia cap llibre, no escoltava musica amb cap walkman: senzillament, s’estava asseguda alla, en silenci, mirant fixament cap endavant amb aquells grans ulls negres. Tant podia ser que mires alguna cosa com que no mires res en absolut, que penses alguna cosa com que no penses absolutament res. Vista de lluny, semblava una estatua realista feta amb algun material especial.

– ?T’has esperat gaire? -li va preguntar en Tengo.

La Fukaeri el va mirar i va negar amb el cap, movent-lo tan sols uns quants centimetres a banda i banda. Els seus ulls negres tenien una lluissor molt viva, com la de la seda, pero, igual que l’altra vegada que s’havien vist, eren totalment inexpressius. Ara semblava que no tingues gaires ganes de parlar amb ningu. Per aixo, en Tengo va renunciar a fer l’esforc d’intentar mantenir-hi una conversa i es va asseure al banc, al seu costat, sense dir res.

Quan va arribar el tren la Fukaeri es va aixecar en silenci i tots dos van pujar al vago. Aquell dia era festiu, i al tren expres que anava en direccio a Takao no hi havia gaires passatgers. En Tengo i la Fukaeri es van asseure l’un al costat de l’altra i van mirar sense dir res el paisatge de la ciutat que anaven deixant enrere per la finestra que tenien al davant. La Fukaeri continuava sense badar boca, i en Tengo va respectar el seu silenci. Ella, mirant endavant, es va posar be el coll del cardigan i va mantenir els llavis tancats formant una linia recta, com si es prepares per suportar un fred intens que estigues a punt d’arribar.

En Tengo va treure un llibre de butxaca que havia portat i el va comencar a llegir, pero va perdre el fil i ho va deixar. Es va tornar a ficar el llibre a la butxaca i, per fer com la Fukaeri, es va posar les mans damunt dels genolls i es va dedicar a mirar cap endavant, sense fixar-se en res d’especial. Va decidir pensar en alguna cosa, pero no se li va acudir res per pensar. Com que s’havia concentrat a reescriure Crisalide d’aire, semblava que el seu cap es negava a pensar en res concret: li feia l’efecte que a dins hi tenia una mena de cabdell de fils enredat.

En Tengo mirava el paisatge que s’escolava per la finestra i escoltava el so constant de les rodes del tren a la via. La linia Chuo continuava directament cap endavant, ben be com si fos una linia recta infinita tracada amb un regle sobre el mapa. No, de fet, no calia dir «ben be» o «com si»: sens dubte, la gent de l’epoca la va construir realment d’aquesta manera. En aquella zona de la plana de Kanto no hi havia cap element topografic que es pogues considerar un obstacle, i per aixo va ser possible tracar una linia de ferrocarril en la qual no hi havia ni revolts ni desnivells que notessin els passatgers, ni tampoc ponts o tunels. N’hi va haver prou amb un regle: el tren nomes havia d’avancar en linia recta cap a la seva destinacio.

Sense adonar-se’n, en algun moment del recorregut en Tengo es va quedar adormit. Quan les vibracions el van despertar, el tren reduia la velocitat i comencava a aturar-se a l’estacio d’Ogikubo. Havia estat un son curt. La Fukaeri continuava mirant fixament cap endavant en la mateixa posicio que abans. En Tengo no sabia que era el que mirava, en realitat, pero per l’aire de concentracio que tenia suposava que encara trigarien una mica a baixar del tren.

– ?Quina mena de llibres llegeixes, normalment? -li va preguntar en Tengo, incapac de suportar l’avorriment, quan el tren va haver deixat enrere Mitaka. Era una pregunta que havia pensat que li faria quan en tingues l’ocasio.

La Fukaeri va fer un cop d’ull cap a en Tengo i despres va tornar a mirar cap endavant.

– No llegeixo llibres -va respondre concisament.

– ?Mai?

La Fukaeri va negar breument amb el cap.

– ?Que no t’interessen, els llibres? -va preguntar en Tengo.

– Trigo molt de temps a llegir-los -va dir la Fukaeri.

– ?No llegeixes llibres perque trigues molt temps? -va tornar a preguntar en Tengo, sense acabar-ho d’entendre.

La Fukaeri va continuar mirant cap endavant, sense donar-li cap resposta concreta. Aquesta actitud semblava voler dir que no calia prendre’s la molestia de dir que no.

Evidentment, en general cal un cert temps per llegir un llibre, a diferencia del que passa amb la televisio i amb els comics. La lectura es una activitat que implica un esforc sostingut durant un periode de temps relativament llarg. Tanmateix, aquell «trigo molt de temps» que havia fet servir la Fukaeri semblava contenir un matis diferent del de l’afirmacio general.

– Aixo que trigues molt temps…, ?vols dir que trigues moltissim temps? -va preguntar en Tengo.

– Moltissim -va afirmar la Fukaeri.