– Jo si -va continuar en Tamaru-. Pot disparar quinze trets automaticament, i fa servir municio Parabellum de 9 mil·limetres. Es una arma molt ben considerada, i la fan servir les forces armades dels Estats Units. No es barata, pero surt menys cara que la Sig o la Glock. El problema es que no es una pistola facil de fer servir, per a un aficionat. Els revolvers d’abans nomes pesaven 490 grams, i aquesta en pesa 850. Per a una policia tan poc entrenada com la japonesa, no serveix de res, una pistola com aquesta. I en un pais amb tanta gent, hi ha el perill que la poblacio en surti escaldada, si en comencen a correr.
– ?On la vas disparar, aquesta pistola?
– Ah, m’ho pregunten molt, aixo. Una vegada estava tocant l’arpa al costat d’una font quan va apareixer una fada del no-res, em va donar una Beretta 92 i em va dir que per que no disparava a un conill blanc que corria per alli, per provar-la.
– ?Ho dius de debo?
L’arruga dels llavis d’en Tamaru es va fer una mica mes profunda.
– Jo, tot el que dic, ho dic sempre de debo -va afirmar-. Sigui com sigui, va ser a la primavera de fa dos anys, que van canviar els uniformes i l’arma reglamentaria. Just en aquesta epoca. ?Respon a la teva pregunta, aixo?
– Fa dos anys -va dir l’Aomame.
En Tamaru va dirigir una altra mirada penetrant a l’Aomame.
– Escolta, si hi ha alguna cosa que et preocupa, val mes que me l’expliquis. ?Tens cap problema amb la policia?
– No, no en tinc cap -va respondre l’Aomame, mentre agitava a l’aire els dits de totes dues mans, com si voleiessin-. Estava donant voltes a aixo de l’uniforme. No aconseguia recordar-me’n, de quan l’havien canviat.
Va seguir un moment de silenci, i la conversa es va acabar alli, de manera natural. En Tamaru va tornar a allargar la ma dreta.
– Es una sort, que tot hagi sortit be -va dir.
L’Aomame li va donar la ma. Aquell home ho sabia, que despres d’acabar una feina dura que implica vides de persones necessites el contacte d’un cos huma perque t’animi en silenci, calidament.
– Fes uns quants dies de festa -va continuar en Tamaru-. De vegades ens cal aturar-nos un moment, respirar fondo i deixar la ment en blanc. ?Per que no vas a Guam amb el teu xicot?
L’Aomame es va alcar, va penjar-se la bandolera a l’espatlla i es va posar be la caputxa del paravent. En Tamaru tambe es va posar dempeus. No era tan alt com aixo, pero quan es posava dret semblava que fos un mur de pedra. L’Aomame sempre se sorprenia, que li produis aquest efecte.
En Tamaru la va seguir fixament amb la mirada mentre se n’anava. L’Aomame la notava a l’esquena mentre avancava, i per aixo va caminar amb pas ferm, amb la barbeta abaixada i l’esquena ben dreta, com si seguis una linia recta. No parava de trobar coses que no li sonaven de res. Fins feia ben poc, el mon era a les seves mans, sense fissures ni contradiccions. Pero ara tot comencava a desgavellar-se.
?Un enfrontament armat al llac Motosu? ?La Beretta 92?
?Que devia estar passant? No podia ser, que l’Aomame no s’hagues assabentat d’unes noticies tan importants. El mon comencava a tornar-se boig. Mentre avancava, hi anava donant tombs sense parar. Tant era, el que hagues passat: havia de tornar a relligar el mon com fos perque n’hi hagues un de sol, sense donar-se excuses ni perdre temps. Si no, podia passar alguna cosa terrible.
Segurament, en Tamaru devia notar l’agitacio que envaia l’Aomame. Era un home pacient, amb un instint excepcional; i tambe un home perillos. Sentia un profund respecte per la mestressa, i li seria fidel fins a les darreres consequencies. Faria qualsevol cosa, per protegir-la. L’Aomame i en Tamaru es respectaven mutuament, i es tenien un cert afecte, o, com a minim, una cosa semblant a l’afecte. Pero si en Tamaru penses que, per alguna rao, l’Aomame podria perjudicar la seva mestressa, no dubtaria a tallar qualsevol vincle amb ella i a desfer-se’n amb la maxima eficiencia. Tanmateix, no se’l podia criticar, per aixo: al capdavall, aquella era la seva feina.
La porta d’entrada es va obrir quan l’Aomame va haver travessat el jardi. Va mirar cap a la camera de seguretat i va fer un somriure tan agradable com va poder, movent una mica la ma, com si no hagues passat res. Quan va ser a fora, la porta es va tancar a poc a poc darrere seu. Mentre baixava la pronunciada costa d’Azabu va organitzar mentalment totes les coses que tenia pendents i en va fer una llista amb molt detall, i molta astucia.
8
Per a la majoria de la gent, els diumenges al mati son el simbol per excel·lencia del descans, pero des que era petit en Tengo no havia pensat ni una sola vegada que els diumenges al mati tinguessin res d’alegre. Els diumenges sempre el deprimien. Quan arribava el cap de setmana se sentia el cos pesant, perdia la gana i tot li feia mal. Per a ell, els diumenges tenien una qualitat perversa, com la cara de la lluna que sempre roman a les fosques. Quan era petit, pensava sovint que tant de bo no arribes, el diumenge, que divertit que seria que sempre hi hagues classe i no tanquessin mai l’escola. Fins i tot havia resat perque el diumenge no arribes -evidentment, les seves pregaries mai no van ser escoltades-. Fins i tot ara, que era adult i els diumenges ja no eren una amenaca real, quan es despertava un diumenge al mati, de vegades se sentia trist sense motiu, i fins i tot se sentia grinyolar algunes parts del cos i tenia basques. El seu cos havia assimilat aquestes reaccions, potser a un nivell inconscient.
Quan encara era petit, el pare d’en Tengo, que era cobrador de l’impost de l’NHK, se l’enduia els diumenges a fer els cobraments. Va comencar a fer-ho quan ell encara anava a parvuls, i ho va continuar fent, sense ni una sola excepcio, llevat de quan hi havia algun esdeveniment especial a l’escola, fins a cinque de primaria. Quan es llevaven, a les set, li feia rentar la cara amb sabo, comprovava que tingues les orelles i les ungles ben netes, li feia posar una roba tan polida com podia -pero no gaire vistosa- i li prometia que despres anirien a menjar alguna cosa ben bona.
En Tengo no sabia si els altres cobradors de l’NHK tambe treballaven, els dies de festa, pero pel que recordava el seu pare mai no havia deixat de treballar els diumenges, sino que, ben al contrari, treballava encara amb mes energia que els altres dies, perque aquell dia potser podia pescar la gent que els dies de diari no era a casa.
Hi havia diverses raons per les quals el seu pare s’enduia el petit Tengo a fer els cobraments. Una rao era que no podia deixar-lo sol a casa perque encara era petit. Els dies de cada dia i els dissabtes podia deixar-lo a la llar d’infants, o al parvulari, o a l’escola, pero els diumenges aquests llocs estaven tancats. Una altra rao es que creia necessari que el seu fill sabes quina feina feia el seu pare, perque des de petit fos conscient de que vivien, tots dos, i sabes en que consistia treballar. Ell mateix, des que en tenia record, havia anat al camp a treballar els diumenges sense ni plantejar-s’ho, i quan hi havia molta feina als camps deixava d’anar a escola. Per al seu pare, aquest era l’estil de vida normal.
La tercera i ultima rao era calculada, i per aixo va ser la que va causar la ferida mes profunda en l’esperit d’en Tengo. El seu pare sabia perfectament que li seria mes facil fer els cobraments si anava per les cases amb un nen. Era mes dificil dir-li a un cobrador que arrossegava un nen petit agafat de la ma: «No penso pagar, o sigui que vagi-se’n». Encara que no tinguessin la intencio de pagar, la majoria de la gent ho acabaven fent quan veien un nen que se’ls mirava fixament des de baix. Per aixo, els diumenges el seu pare feia les rutes on hi havia mes llars que no volien pagar. Des del principi en Tengo va sentir que aquesta era la tasca que s’esperava d’ell, i se li va fer insuportable. Al mateix temps, pero, per fer content el seu pare, feia servir tot el seu enginy per representar el paper que li tocava, com si fos un mico de fira. Si aconseguia fer-lo content, aquell dia ell el tractava mes be.
L’unic que salvava en Tengo era que la zona que corresponia al seu pare quedava a una certa distancia d’on
