– ?Ja heu acabat? -li va preguntar ell.

– Em sembla que si -va respondre l’Aomame. Se li va asseure al costat, va agafar la clau que li donava i la va ficar en un compartiment de la bandolera.

Es van quedar tots dos sense dir res, observant els ocells que venien al jardi. Continuava sense haver-hi gens de vent, i les branques dels salzes penjaven silencioses cap a terra; n’hi havia unes quantes que estaven a punt de tocar-lo.

– ?Esta be, la dona? -va preguntar l’Aomame.

– ?Quina dona?

– La dona d’aquell que va tenir l’atac de cor a l’hotel de Shibuya.

– De moment no es pot dir que estigui gaire be -va dir en Tamaru, arrugant el front-. Encara esta en estat de xoc i no parla gaire. Li caldra temps.

– ?Com es, aquesta dona?

– Passa dels trenta anys. No te fills. Es guapa, i agradable, i tambe te molt d’estil. Pero, per desgracia, em sembla que aquest estiu no es podra posar banyador. Ni el de l’any que ve, potser. ?Has vist les fotografies?

– Si, fa un moment.

– Es espantos, ?no?

– Deu n’hi do -va respondre l’Aomame.

– Es un patro forca frequent -va dir en Tamaru-. L’home, publicament, es una persona competent. Te bona reputacio entre qui el coneix, una bona educacio i un bon expedient academic. I tambe una bona posicio social.

– Pero quan torna a casa, canvia completament -va continuar l’Aomame-. Es torna violent, sobretot quan beu. Pero, igualment, es de la mena que nomes fa servir la violencia contra les dones: nomes pega a la seva. Amb els de fora es molt amable: els qui el coneixen, el tenen per un bon marit, tranquil i agradable. Encara que ho jures, la seva dona no trobaria ningu que es cregues la terrible situacio en que es troba. I, com que ho sap, l’home, a l’hora de maltractar-la, tria els llocs que fan de mal ensenyar a la gent. O be ho fa de manera que no li quedin marques. Es aixo, mes o menys, ?oi?

En Tamaru va fer que si amb el cap.

– Mes o menys. Pero no bevia ni una gota d’alcohol, aquest: tirava pel dret, sobri i a ple dia. Tenia un caracter terrible. Ella li va demanar el divorci, pero ell s’hi va negar fermament, potser perque ella li agradava, o perque no volia deixar escapar una victima que tenia tan a ma. O potser perque li agradava fer servir la forca contra ella, per violar-la.

En Tamaru va aixecar una mica el peu per tornar a comprovar el llustre de la sabata. Despres va continuar parlant.

– Evidentment, si presentes proves que hi ha hagut violencia domestica, pots obtenir el divorci, pero per a aixo cal temps i diners. I si l’altre te un bon advocat, et pots trobar en una situacio forca incomoda. Els tribunals familiars tenen molta feina, i els falten jutges. A mes a mes, encara que aconsegueixis el divorci, obtinguis una pensio de manteniment i se’n determini l’import, la majoria d’homes no la paguen quan toca, donant qualsevol excusa. Al Japo no passa gairebe mai, que un exmarit vagi a la preso per no haver passat la pensio: si fa veure que te la intencio de pagar i li dona uns quants diners a l’exdona, el tribunal fa els ulls grossos.

– Pero fa uns dies -va dir l’Aomame-, aquest marit tan violent va tenir un atac de cor molt ben trobat, en aquella habitacio de l’hotel de Shibuya.

– «Molt ben trobat» em sembla una expressio una mica massa directa -va dir en Tamaru, fent petar la llengua-. Jo prefereixo dir que va ser «justicia divina». No hi havia res d’estrany, en la causa de la mort, i la quantitat a cobrar per l’asseguranca de vida no es tan alta que faci sospitar res a l’asseguradora. Suposo que pagara sense dir ni una paraula. Pero igualment es una quantitat considerable: amb l’import de l’asseguranca ella podra fer els primers passos d’una nova vida. I, per sort, s’estalviara el temps i els diners que li hauria costat la demanda de divorci. Ha evitat aquells procediments legals tan complicats i absurds, i tots els problemes que li hauria provocat el dolor psicologic.

– I, a mes a mes, ja no ens hem de preocupar perque aquell desgraciat vagi pel mon buscant alguna nova victima.

– Justicia divina -va dir en Tamaru-. Gracies a l’atac de cor, s’ha arreglat tot. Tot va be si acaba be.

– Si es pot dir que hi hagi res que s’acabi -va dir l’Aomame.

En Tamaru va convertir els seus llavis en una curta arruga que recordava un somriure.

– Sempre s’acaben, les coses, en algun moment. El que passa es que no vas trobant retols que et diuen: «Aixo s’acaba aqui». ?Que trobes un retol que digui: «L’escala s’acaba aqui. No continueu pujant», quan ets al capdamunt d’una escala de ma?

L’Aomame va fer que no amb el cap.

– Doncs es el mateix -va dir en Tamaru.

– Si fas servir el sentit comu -va dir l’Aomame- i tens els ulls ben oberts, te n’adones tu mateixa, de quan s’acaba una cosa.

En Tamaru va assentir.

– I encara que no te n’adonis… -va fer un gest cap avall amb els dits-, la cosa s’acaba igualment.

Es van quedar un moment callats, escoltant el cant dels ocells. Era una tarda tranquil·la d’abril, sense rastre de maldat o violencia.

– ?Quantes dones s’estan aqui, ara? -va preguntar l’Aomame.

– Quatre -va respondre en Tamaru immediatament.

– ?Totes es troben en la mateixa situacio?

– Semblant -va dir en Tamaru, i va arrugar els llavis-. Pero no es tan greu, en els altres tres casos. Com sempre, els seus homes son tots uns desgraciats que no serveixen per a res, pero no son tan males peces com aquest de qui parlavem. Son uns fatxendes i prou. No t’haurem de molestar a tu, per ells; ens en podem encarregar nosaltres.

– ?Respectant la llei?

– Respectant la llei, mes o menys, encara que potser els haurem d’intimidar una mica. Es clar que un atac de cor es totalment legal, pero.

– Es clar -va reblar l’Aomame.

En Tamaru es va quedar un moment callat, amb totes dues mans damunt dels genolls, observant les branques del salzes que penjaven en silenci.

L’Aomame va trencar el silenci despres de dubtar una mica:

– Escolta, Tamaru: et voldria fer una pregunta.

– ?Quina?

– ?Quants anys fa, que van canviar els uniformes i les armes que porta la policia?

En Tamaru va arrufar una mica les celles: en el to de veu de l’Aomame hi havia alguna cosa que l’havia fet posar en guardia.

– ?Per que em preguntes aixo, de sobte?

– Per no res. M’acaba de passar pel cap.

En Tamaru va mirar els ulls de l’Aomame. Els seus eren totalment neutres, sense cap expressio: un recipient buit que es podria decantar en qualsevol sentit.

– A mitjan octubre de 1981, a prop del llac Motosu, hi va haver un gran enfrontament armat entre la policia de la prefectura de Yamanashi i un grup extremista, i l’any seguent es van fer reformes importants a la policia. Va ser fa dos anys.

L’Aomame ho va escoltar sense canviar d’expressio. No se’n recordava gens ni mica, d’aquest incident, i l’unic que podia fer era seguir el corrent a en Tamaru.

– Va ser un incident amb molta sang. Cinc kalaixnikovs AK-47 contra vells revolvers de sis bales: no es pot dir ni que hi hagues un enfrontament. Hi van morir tres policies, que van quedar destrossats, pobres, com si els haguessin trinxat. Se’ls va endur immediatament una unitat d’helicopters de les Forces d’Autodefensa. La policia va quedar en evidencia, i poc despres el primer ministre Nakasone va comencar a treballar per reforcar les forces policials. Se’n va reformar en profunditat l’organitzacio, es va crear una forca armada especial i es va decidir que tots els policies portessin una pistola semiautomatica mes eficac, la Beretta 92. ?N’has disparada mai cap?

L’Aomame va fer que no amb el cap. Es clar, que no! No havia disparat ni una pistola d’aire comprimit!