vivien. Casa seva era en una zona d’habitatges dels afores d’Ichikawa, mentre que el seu pare havia de fer els cobraments al centre mateix de la ciutat. El districte escolar tambe era diferent. Aixi, almenys, no havien d’anar a cobrar a les cases dels seus companys de guarderia o de primaria. Igualment, de vegades s’havien creuat amb algun company mentre caminaven per la zona comercial del centre. En aquestes ocasions ell corria a amagar-se darrere del seu pare i procurava que no el veiessin.
Gairebe tots els pares dels companys d’en Tengo eren assalariats que anaven cada dia a treballar al centre de Toquio, i per a algunes coses veien la ciutat d’Ichikawa, i la prefectura de Chiba a la qual pertanyia, com una part de Toquio. Els dilluns al mati els companys parlaven apassionadament d’on havien anat el diumenge i que havien fet: al parc d’atraccions, al zoologic, a l’estadi de beisbol… A l’estiu anaven a la platja a Minamiboso, i a l’hivern, a esquiar. Havien fet sortides amb el cotxe del seu pare, o fins i tot havien anat a escalar muntanyes. Parlaven amb passio sobre aquestes experiencies i s’intercanviaven informacio sobre llocs diversos. Pero en Tengo no tenia res de que parlar: no havia anat a cap lloc turistic, ni a cap parc d’atraccions. Ell i el seu pare s’havien passat el diumenge, del mati al vespre, tocant el timbre de cases de desconeguts, s’havien inclinat davant la persona que havia sortit i n’havien agafat els diners. Si hi havia algu que no volia pagar, l’amenacaven. Si algu els donava excuses, hi discutien. De vegades els insultaven com si fossin gossos vagabunds. No podia pas explicar aquestes experiencies als seus companys.
Quan feia tercer de primaria, a la classe es va saber que el seu pare feia de cobrador de l’NHK. Potser algu l’havia vist pel carrer anant a cobrar a les cases, perque es passava tots els diumenges, del mati al vespre, caminant per tot el centre de la ciutat, darrere del seu pare; era normal que algu els veies (ja era massa gran per poder-s’hi amagar al darrere). El que era sorprenent, mes aviat, era que no s’hagues sabut fins llavors.
Per aixo van comencar-lo a anomenar amb el sobrenom d’NHK. Era inevitable que en un ambient social format per nens de classe mitjana, fills d’administratius, ell es convertis, d’alguna manera, en «el diferent». Moltes de les coses que per als altres nens eren obvies, per a ell no ho eren. Vivia en un mon diferent del seu i tenia una vida diferent. En Tengo treia molt mes bones notes que els altres, i tambe tenia facilitat per als esports. Era gran i fort, i els professors es fixaven en ell. Per aixo, encara que fos «el diferent», la classe no el bandejava, sino que mes aviat era el centre d’atencio. Tanmateix, quan algu el convidava a fer alguna sortida el diumenge, o a anar a casa seva, mai no podia acceptar la invitacio. Sabia d’entrada que aixi que digues al seu pare: «Diumenge que ve fan una festa a casa d’un amic», el seu pare no se l’escoltaria. L’unic que podia fer era excusar-se, dient que el diumenge no podia. A forca de dir que no va anar deixant de rebre invitacions. Quan se’n va adonar, no formava part de cap colla i sempre estava sol.
Passes el que passes, els diumenges, del mati al vespre, havia de fer la ruta per cobrar l’impost amb el seu pare. Era una regla absoluta, que no admetia canvis ni excepcions. Encara que estigues refredat i no pogues parar de tossir, encara que tingues mes o menys febre, encara que tingues l’estomac malament, el seu pare no l’hi perdonava. En aquestes ocasions anava fent tentines darrere seu, sovint pensant que tant de bo es desmaies i es moris alla mateix, perque aixi, com a minim, el seu pare hauria de reflexionar sobre el que havia fet i potser s’adonaria que havia estat massa dur amb el seu fill. Pero, per bona sort o mala sort, en Tengo era fort de naixement, i encara que tingues febre, o mal d’estomac, o ganes de vomitar, mai no va caure ni es va desmaiar, i va fer a peu tota la llarga ruta dels cobraments, sense queixar-se ni una sola vegada.
L’any que va acabar la guerra, el pare d’en Tengo va tornar de Manxuria sense ni un centim a la butxaca. Era el tercer fill mascle d’un pages de Tohoku, i havia anat a Manxuria amb altres nois del seu poble com a part dels grups de colonitzacio de Manxuria i Mongolia. No perque s’hagues empassat la propaganda del govern, que deia que Manxuria era un paradis, amb grans extensions de terra molt fertil on es podia menar una vida d’abundancia: ja sabia, de bon principi, que els paradisos no existeixen enlloc. Nomes hi va anar perque era pobre i es moria de gana. A la seva terra nomes podia aspirar a viure mig mort de gana, i a tot arreu la situacio economica era terrible i hi havia molts aturats. Si hagues anat a la ciutat, no hauria sabut on comencar a buscar feina. Per tant, l’unica manera de sobreviure era emigrar a Manxuria. Va fer la formacio basica sobre l’us d’armes de foc que rebien els colonitzadors, va aprendre les quatre coses que els ensenyaven sobre les condicions agricoles a Manxuria, va deixar enrere el seu poble i les festes de comiat que li van fer i va anar amb tren des de Dalian fins a prop de la frontera amb Manchukuo. Alla li van donar terrenys, eines per cultivar-los i fusells i va comencar a fer de pages amb els seus companys. La terra era pobra i plena de pedres, i a l’hivern s’hi glacava tot. Van arribar a menjar-se gossos salvatges, a falta de cap altra cosa. Tanmateix, els primers anys el govern els donava ajudes, i gracies a aixo van poder sobreviure.
L’agost de 1945, quan per fi la seva vida comencava a donar senyals d’anar-se assentant, la Unio Sovietica va trencar l’acord de pau i va ocupar tot Manchukuo. Un cop estabilitzats els fronts d’Europa, la Unio Sovietica havia traslladat amb els ferrocarrils de Siberia la major part del seu exercit a l’Extrem Orient i comencava els preparatius per atacar la frontera. El pare d’en Tengo, que sabia quina era la situacio imminent gracies a l’avis que discretament li havia fet un funcionari amb qui s’havia tractat, esperava l’ocupacio. El funcionari li havia aconsellat que estigues preparat per marxar amb el que portes a sobre i que fugis tan de pressa com pogues, perque les forces japoneses de Manxuria estaven molt afeblides i no podrien respondre a l’atac. Per aixo, aixi que va sentir la noticia que l’exercit sovietic estava a punt d’atacar la frontera va sortir corrents cap a l’estacio de ferrocarril amb un cavall que tenia preparat i va pujar a l’antepenultim tren que va sortir cap a Dalian. Va ser l’unic de tots els seus companys que va arribar al Japo sa i estalvi aquell mateix any.
Despres de la guerra va anar a Toquio i va fer algunes feines, com ara treballar al mercat negre i fer d’aprenent de fuster, pero no en va trobar cap d’estable. A penes va aconseguir mantenir-se ell mateix. El 1949, quan feia de repartidor d’una taverna d’Asakusa, va trobar-se al carrer, per casualitat, el conegut de Manxuria, aquell funcionari que l’havia avisat que estava a punt d’esclatar la guerra entre el Japo i la Unio Sovietica. En aquella epoca l’havien enviat a treballar al Ministeri de Correus i Telecomunicacions de Manchukuo, pero ara havia tornat a la seva feina de sempre, al Ministeri de Telecomunicacions. Potser perque eren de la mateixa zona del Japo, o perque sabia que era un bon treballador, li tenia forca afecte al pare d’en Tengo i el va convidar a menjar.
Quan va saber que el pare d’en Tengo no trobava cap feina amb cara i ulls i ho estava passant forca malament, el funcionari li va preguntar si no tindria ganes de treballar de cobrador de l’impost de l’NHK. Com que tenia coneguts que treballaven en aquest departament del Ministeri, el podia recomanar. El pare d’en Tengo li va respondre que li n’estaria molt agrait. No tenia gaire idea de quina mena de lloc devia ser, l’NHK, pero qualsevol feina amb un salari fix li anava be. El funcionari li va escriure una carta de recomanacio i fins i tot li va fer de garant. Gracies a aixo, el pare d’en Tengo va poder aconseguir la feina de cobrador de l’NHK amb facilitat. Va fer el curs de formacio i li van donar un uniforme i una ruta a seguir. La gent per fi es comencava a recuperar del xoc que havia suposat la derrota i, dins de la duresa de les condicions de vida, tenia ganes de divertir-se. La musica, l’humor i els esports de la radio eren la forma de diversio mes propera i barata, i els aparells de radio s’havien estes fins a un punt que no es podia comparar amb el d’abans de la guerra. Hi havia una gran necessitat de treballadors que anessin per les cases a cobrar l’impost de les emissores de l’NHK.
El pare d’en Tengo va dur a terme la feina amb una diligencia extrema. La seva maxima virtut era que tenia molt bona salut i molta paciencia. En tota la seva vida, eren comptades les vegades que havia menjat fins a tenir- ne prou, i per a una persona aixi la feina de cobrador de l’NHK no era especialment dura. Per molt que l’insultessin no se sentia afectat, i, a mes, el fet de pertanyer a una gran organitzacio, per be que fos a l’escalafo mes baix, li produia una satisfaccio enorme. Va treballar de cobrador a comissio i sense asseguranca durant un any, pero la seva actitud i els seus resultats eren excel·lents, i l’NHK el va contractar oficialment com a cobrador. Aquest no era el procediment de contractacio habitual a l’NHK, pero, evidentment, hi va ajudar la influencia del funcionari del Ministeri de Telecomunicacions que li feia de garant. Va comencar a cobrar un sou base fix i dietes, li van donar un pis de l’empresa i una asseguranca de salut. Hi havia una gran diferencia, amb les condicions que tenien els cobradors que anaven a comissio, que eren tractats gairebe com si fossin d’un sol us. Era la sort mes gran que havia tingut en tota la seva vida. Per fi havia aconseguit trobar el seu lloc sota el totem que el protegiria.
En Tengo va sentir aquesta historia del seu pare fins a estar-ne tip. El pare no li cantava cancons de bressol, ni li llegia contes assegut al costat del llit: li repetia una vegada i una altra les experiencies reals que havia viscut fins al moment. Que era d’una familia molt pobra de petits pagesos de Tohoku, que va creixer treballant i rebent pallisses com si fos un gos, que havia emigrat a Manxuria amb els grups de colonitzacio, que havia conreat uns terrenys on feia tan fred que el pixum es glacava abans d’arribar a terra i d’on n’havien de fer fora els grups de bandits i de guineus amb rifles, que va salvar la vida en aconseguir fugir pels pels de les tropes sovietiques, que va poder evitar que l’enviessin als camps de treball de Siberia i va tornar al Japo, que encara que passes molta
