indicis que revelen que ets una persona i t’has de quedar quieta aqui, pensant que ets com un arbre, o un bri d’herba, o una flor. Trigues temps, pero un cop t’han acceptat, te’n fas amiga d’una manera natural.

– ?Els posa nom, a les papallones? -va preguntar l’Aomame per curiositat-. Vull dir, a cadascuna, com si fossin gats o gossos.

La mestressa va negar lleugerament amb el cap.

– No els poso nom, a les papallones. Encara que no en tinguin, es poden distingir totes, per la forma i les taques. A mes a mes, encara que els posessis nom, es moren al cap de poc. Tan sols son amics ocasionals, persones que no arriben a tenir un nom. Jo vinc aqui cada dia, les saludo i hi parlo una estona, pero quan arriba el moment les papallones desapareixen sense dir res. Encara que pensi que segur que s’han mort, no en trobo mai els cadavers. S’esvaneixen sense deixar cap rastre, com si les xucles l’aire. No hi ha cap esser que tingui una gracia tan efimera com la de les papallones. No se sap d’on sorgeixen, busquen sense fer soroll alguna cosa molt petita i limitada i se’n van discretament cap a alguna altra banda. Potser a un mon diferent del nostre.

L’aire de l’hivernacle era calent i humit, ple de l’olor de les plantes, i aqui i alla apareixien i desapareixien tot de papallones com signes fortuits que puntuessin el flux sense principi ni fi de la consciencia. Cada vegada que hi entrava, l’Aomame tenia la sensacio de perdre la nocio del temps.

En Tamaru va arribar amb una safata de metall amb una tetera de ceramica celadont molt bonica i dues tasses que hi feien joc. Tambe hi havia dos tovallons de roba i un platet petit amb galetes. L’aroma de la infusio es va barrejar amb la de les flors del voltant.

– Gracies, Tamaru. Ja ens n’encarreguem nosaltres, ara -va dir la mestressa.

En Tamaru va deixar la safata damunt la taula de jardi, va fer una petita reverencia i se’n va anar sense fer soroll. En sortir de l’hivernacle, va fer els mateixos passos de ball per obrir i tancar la porta. La mestressa va aixecar la tapa de la tetera, va olorar la infusio i, un cop va comprovar que ja estava a punt, la va abocar lentament a les tasses, parant molta atencio que quedes igual d’intensa a totes dues.

– Potser no ho hauria de preguntar, pero, ?com es, que no posa una pantalla a l’entrada? -va demanar l’Aomame.

La mestressa va aixecar el cap i va mirar l’Aomame.

– ?Una pantalla?

– Si. Si poses una pantalla a la part de dins i hi hagues dues portes, no caldria anar amb tant de compte que no s’escapin les papallones, en entrar o sortir.

La mestressa es va posar el platet damunt la ma esquerra, va agafar la tassa amb la dreta, se la va acostar als llavis i en va prendre un glop sense fer soroll. El va assaborir i va assentir una mica. Va tornar a posar la tassa al platet i el platet damunt de la safata. Despres de fregar-se una mica els llavis amb el tovallo, el va deixar damunt els genolls. Per dur a terme aquestes accions va trigar, sense exagerar gens ni mica, unes tres vegades mes que el que hauria trigat qualsevol altra persona. Semblava una fada que xucles el rou del mati al mig del bosc per alimentar-se.

Despres la mestressa va tossir una mica.

– No m’agraden les xarxes -va dir.

L’Aomame va esperar en silenci que continues, pero no hi va haver cap continuacio. El seu comentari es va acabar sense deixar clar si les xarxes no li agradaven perque estava en contra, en general, de tot allo que limitava la llibertat, si es tractava d’una preferencia estetica o si, senzillament, era una questio de gust i no hi havia cap rao especial. Pero tampoc no es tractava d’una questio important; l’Aomame nomes l’hi havia preguntat perque li havia passat pel cap.

Tal com havia fet la mestressa, l’Aomame va agafar la tassa d’infusio amb el platet i en va prendre una mica sense fer soroll. No li agradaven gaire, les infusions; el que li agradava era el cafe fort i calent com un dimoni, pero potser no era una beguda gaire adequada per prendre en un hivernacle a primera hora de la tarda. Per aixo, quan era alli, sempre prenia, per principi, el mateix que la mestressa. Tambe es va menjar, a poc a poc, una de les galetes que li havia recomanat. Eren de gingebre, acabades de coure, i se’n notava molt el gust. L’Aomame va recordar que la mestressa havia viscut una temporada a Anglaterra, abans de la guerra. La seva interlocutora tambe va agafar una galeta i va comencar a menjar-se-la molt a poc a poc, sense fer gens de soroll per no despertar la papallona tan rara que dormia a la seva espatlla.

– Quan te’n vagis, en Tamaru et donara la clau, com sempre -va dir la mestressa-. Quan acabis ens la tornes per correu. Com sempre.

– D’acord.

Va seguir un silenci tranquil. Els sorolls del mon exterior no arribaven a l’interior tancat de l’hivernacle. La papallona continuava dormint, com si se sentis segura.

– No fem res dolent, nosaltres -va dir la mestressa, mirant directament l’Aomame.

Ella es va mossegar una mica el llavi, i despres va assentir.

– Ja ho se.

– Mira el que hi ha dins d’aquest sobre -li va dir la mestressa.

L’Aomame va agafar un sobre que hi havia damunt la taula i va arrenglerar les set fotografies de dins, fetes amb una Polaroid, al costat de l’elegant tetera de ceramica celadont, com si disposes les cartes d’una tirada dolenta de tarot. Eren de parts del cos d’una dona jove que estava despullada, i les havien fet de prop: l’esquena, els mugrons, les natges, les cuixes, fins i tot les plantes dels peus. L’unica que faltava era la de la cara. A totes les parts la violencia havia deixat un rastre de nafres i blaus. Semblava que havien fet servir un cinturo. El pel pubic estava afaitat, i a prop d’aquella zona hi havia una marca que semblava feta amb un cigarret ences. L’Aomame va fer una ganyota involuntaria. Havia vist altres fotografies com aquesta, abans, pero mai de tan terribles.

– ?Es la primera vegada que les veus, oi? -va preguntar la mestressa.

L’Aomame va assentir amb el cap, sense dir res.

– M’ho havia explicat, pero es la primera vegada que veig les fotografies.

– Ho va fer aquell home -va dir l’anciana-. Li han arreglat les tres costelles trencades, pero sembla que te dificultats per sentir-hi d’una orella, i no saben si l’hi podran curar. -El volum era el mateix que abans, pero ara la veu era mes freda i mes dura. Com si el canvi en la veu l’hagues espantada, la papallona que dormia a la seva espatlla es va despertar, va obrir les ales i se’n va anar voleiant. La mestressa va continuar:- No els podem deixar estar, els qui fan unes coses tan terribles. Sigui el que sigui, el que haguem de fer.

L’Aomame va recollir les fotografies i les va tornar a guardar al sobre.

– ?No t’ho sembla?

– Si que m’ho sembla -va coincidir l’Aomame.

– Hem fet el que era correcte -va dir la mestressa.

Va aixecar-se de la cadira i, potser per calmar-se una mica, va agafar la regadora que tenia al costat com qui agafa una arma sofisticada. Estava forca pal·lida, i tenia la vista clavada en un raco de l’hivernacle. L’Aomame va mirar en la mateixa direccio, pero no hi va veure res estrany: nomes uns testos amb cards.

– T’agraeixo molt que hagis vingut -li va dir la mestressa, amb la regadora buida encara a la ma. Semblava que s’havia acabat l’entrevista.

L’Aomame es va alcar i va agafar la bossa.

– Moltes gracies pel te.

– T’ho torno a dir: gracies.

L’Aomame va somriure nomes una mica.

– No t’has de preocupar de res -va dir la mestressa. En algun moment la seva veu havia recuperat la calma de sempre, i als ulls hi brillava una llum calida. Va posar una ma damunt del brac de l’Aomame.- Hem fet el que haviem de fer.

L’Aomame va assentir. La conversa sempre acabava amb la mateixa frase. Potser era perque la dona s’ho repetia a si mateixa, pensava l’Aomame, com si fos un mantra o una pregaria: «No t’has de preocupar de res. Hem fet el que haviem de fer».

Despres de comprovar que no hi hagues papallones al voltant, l’Aomame va obrir una mica la porta de l’hivernacle, va sortir i la va tancar. Va deixar la mestressa amb la regadora a la ma. A fora de l’hivernacle, l’aire era fresc i punyent. Se sentia l’olor dels arbres i de la gespa. Aquest era el mon real; el temps hi transcorria com sempre. L’Aomame es va omplir els pulmons d’aquell aire real.

En Tamaru l’esperava a l’entrada de l’edifici, assegut a la mateixa cadira de teca, per donar-li la clau de la caixa.