– Doncs, si es millor que vagi vestit mes o menys formalment, si li hauria de portar algun detall, i tot aixo. Es que no tinc cap pista per imaginar-me quina mena de persona deu ser.
La Fukaeri va tornar a quedar callada. Aquesta vegada, pero, el silenci no era deliberat: la noia nomes mirava d’entendre per que en Tengo li demanava allo. I la pregunta no va trobar lloc per aterrar a la seva consciencia i es va perdre per sempre mes enlla dels limits del sentit, a dins del no-res, com un coet solitari enviat a l’espai per estudiar els planetes que continues avancant mes enlla de l’orbita de Pluto.
– No passa res, tampoc no es gaire important -ho va deixar correr en Tengo. El fet mateix de preguntar-li aixo a la Fukaeri havia estat un error de calcul. Tant era, pero: compraria fruita en alguna banda i llestos.- Diumenge a les nou, doncs.
La Fukaeri es va esperar uns segons i va penjar sense dir res: ni «adeu», ni «fins diumenge». Va penjar l’auricular i prou.
O potser havia fet que si amb el cap i despres havia penjat. Per desgracia, pero, el llenguatge corporal sol perdre efectivitat per telefon. En Tengo va penjar l’auricular, va fer dues respiracions profundes, i va deixar de pensar-hi per tornar a un mon mes real, en el qual va continuar preparant el seu modest sopar.
7
Dissabte, passada la una de la tarda, l’Aomame va fer una visita a la «vil·la dels salzes». A la mansio hi havia plantat un grup de salzes forca antics, de grans dimensions, que treien el cap per sobre el mur de pedra i quan bufava el vent tremolaven sense fer soroll, com un estol d’animes que no tingues on anar. Per aixo, els veins de la zona sempre havien anomenat aquella antiga mansio d’estil occidental la «vil·la dels salzes», com si fos evident que es deia aixi. Es trobava al final d’una costa molt pronunciada d’Azabu. Es veien ocells lleugers aturats al capdamunt de les branques dels salzes, i, ajagut a la teulada assolellada, hi havia un gat molt gros, amb els ulls mig tancats, prenent el sol. Els carrers del voltant eren estrets i plens de revolts, i gairebe no hi passaven cotxes. Com que hi havia molts arbres alts, fins i tot al migdia la mansio feia la impressio de ser un xic fosca. Aixi que es posava el peu en aquell raco, fins i tot es tenia la sensacio que el temps avancava una mica mes a poc a poc. Al veinat hi havia unes quantes ambaixades, pero no hi havia gaire trafec de gent. Normalment era molt silencios, pero quan arribava l’estiu la situacio canviava completament i el cant de les cigales era eixordador.
L’Aomame va premer el timbre de la porta d’entrada i va dir el seu nom mirant cap a l’interfon; despres va mostrar la cara, esbossant un somriure molt lleu, a la camera que tenia damunt del cap. Quan es va obrir lentament la porta de ferro automatica va entrar i la porta es va tancar darrere seu. Com sempre, va travessar el jardi caminant, en direccio cap a l’entrada de la mansio. Com que sabia que les cameres de seguretat estaven enfocades cap a ella, va caminar com si fos una model, amb l’esquena dreta, la barbeta abaixada i avancant cap endavant amb passos petits. Aquell dia anava vestida de manera informal, amb un paravent blau mari fosc, una parca grisa i texans. Portava unes vambes de basquet blanques i la bandolera penjada a l’espatlla. A dins no hi tenia el picador de gel: quan no el necessitava, el deixava reposant tranquil·lament dins d’un calaix del moble on desava la roba.
Davant de l’entrada hi havia unes quantes cadires de jardi de teca, i en una, assegut amb cara d’avorriment, un home forca imponent. No era excessivament alt, pero se li notava que tenia la part superior del cos extraordinariament desenvolupada. Devia tenir uns quaranta i pocs anys, duia el cap rapat i lluia un bigoti molt cuidat sota el nas. Portava un vestit gris d’espatlles molt amples, una camisa blanca i una corbata de seda de color gris fosc; les sabates, d’un negre immaculat, eren de cordova. Duia una arracada de plata a cada orella. No tenia pinta de funcionari de la tresoreria del districte, ni de venedor d’assegurances; a primer cop d’ull, semblava un guarda de seguretat professional, i, realment, aquesta era la seva professio. De vegades tambe feia la funcio de conductor. Tenia un dan molt alt de karate i, quan calia, tambe era capac de fer servir armes amb eficiencia, aixi com d’ensenyar les dents i tornar-se mes violent que ningu. Normalment, pero, era tranquil i pacific, i fins i tot intel·ligent. Si el miraves fixament als ulls -suposant, es clar, que ell hi consentis-, tambe s’hi percebia una llum calida.
En l’ambit personal, les seves aficions eren manipular diversos tipus de maquines i col·leccionar discos de rock progressiu de les decades dels seixanta i setanta, i vivia, com era d’esperar, en alguna banda d’Azabu amb la seva parella, un noi jove i guapo que feia de perruquer. Es deia Tamaru. No se sabia si aixo era el seu nom o el seu cognom, aixi com tampoc amb quins caracters l’escrivia, pero la gent li deia aixi.
Sense aixecar-se de la cadira, en Tamaru va mirar l’Aomame i va assentir.
– Bon dia -va dir l’Aomame, i es va asseure a la cadira que hi havia al davant de la d’ell.
– Es veu que en un hotel de Shibuya es va morir un home -va dir en Tamaru, mentre comprovava la brillantor de les seves sabates de cordova.
– No ho sabia -va dir l’Aomame.
– Perque no es un fet prou important per sortir a les noticies. Sembla que va tenir un atac de cor. Tenia poc mes de quaranta anys; una llastima.
– S’ha de vigilar, el cor.
En Tamaru va assentir.
– Es molt important, el ritme de vida que portem. Una vida desordenada, amb estres i falta de son, mata la gent.
– Pero mes tard o mes d’hora, sempre ens acaba matant alguna cosa.
– En teoria, si que es aixi.
– ?Que li van fer l’autopsia? -va preguntar l’Aomame.
En Tamaru es va inclinar cap endavant i es va espolsar una brosseta practicament invisible de la sabata.
– Esta molt ocupada, la policia, i te un pressupost limitat: no te temps per dedicar-se a fer l’autopsia a tots els cadavers que troben sense cap ferida visible. I, encara que es tracti d’un peix gros, quan algu s’ha mort sense fer soroll, no tenen ganes d’anar-lo esbocinant perque si.
– Sobretot, si penses en la vidua que ha deixat.
En Tamaru es va quedar un moment callat i despres va allargar la ma dreta, gruixuda com un guant, cap a l’Aomame. Ella la va agafar i van fer una encaixada ferma.
– Deu haver estat dur. Ara et toca descansar una mica -va dir ell.
L’Aomame va estirar una mica la boca cap a totes dues bandes, com sol fer la gent quan somriu, pero en realitat no somreia: nomes transmetia el senyal d’estar-ho fent.
– ?Com esta, la Bun? -va preguntar ella.
– Ah, esta molt be -va respondre en Tamaru. La Bun era una femella de pastor alemany que tenien a la mansio. Tenia bon caracter, i era intel·ligent, pero tambe uns costums una mica estranys.
– ?Encara menja espinacs? -va preguntar l’Aomame.
– Molts. I es un inconvenient, perque ultimament els espinacs sempre van molt cars. Es que en menja molts.
– No havia vist mai un pastor alemany a qui li agradessin els espinacs.
– No es pensa que es un gos, ella.
– Doncs, ?que es pensa que es?
– Un esser especial, que esta per sobre d’aquestes classificacions.
– ?Un supergos?
– Potser si.
– ?Es per aixo que li agraden els espinacs?
– No hi te res a veure: els espinacs li agraden i prou, des que era petita.
– Pero potser es per culpa d’aixo, que ara te aquestes idees tan perilloses.
– Podria ser -va dir en Tamaru, i tot seguit va fer un cop d’ull al rellotge-. Per cert: la cita d’avui era a dos quarts de dues, ?oi?