mes directa.

– ?De quina manera, concretament?

Ella li va donar uns quants exemples concrets: li amagaven coses, no li parlaven, en feien imitacions amb mala bava… Per separat, no tenien gaire importancia, pero si un nen s’hi havia d’enfrontar cada dia, a la llarga li acabaven pesant.

– ?A tu t’havien fet mai assetjament, de petit?

En Tengo va pensar en quan era nen.

– Em sembla que no. Podria ser que me n’haguessin fet, pero no me’n vaig adonar.

– Si no te’n vas adonar, vol dir que no t’hi vas trobar mai. ?Que no ho veus, que l’objectiu dels assetjadors es que la victima se n’adoni, que l’estan assetjant? No hi pot haver un assetjament en que el nen a qui assetgen no se n’adoni.

Des de petit en Tengo havia estat alt i fort, i tots anaven amb compte amb ell: potser era per aixo, que no havia sofert assetjament. Pero, en aquella epoca, tenia un problema mes greu que aquest.

– ?A tu t’havien assetjat mai? -va preguntar.

– No -va respondre ella energicament. Despres va semblar que dubtes.- Pero si que vaig participar en un assetjament.

– ?Amb altres nens?

– Si. Quan feia cinque de primaria. Ens vam posar d’acord per deixar de parlar amb un alumne. Pero no recordo per que ho vam fer. Devia passar alguna cosa que ho provoques, pero, si no me’n recordo, no podia ser gaire important. Sigui com sigui, ara penso que vam fer una cosa dolenta, vergonyosa. Em pregunto per que ho deviem fer; ni jo mateixa ho entenc.

Parlant d’aixo, en Tengo es va recordar de sobte d’un incident. Havia passat feia molt de temps, pero encara ara li tornava a la memoria de tant en tant. No se’n podia oblidar. Aixo no obstant, no ho va treure a la conversa: hauria estat massa llarg, de parlar-ne. A mes a mes, era un d’aquells fets que, posats en paraules, perden els matisos mes importants. Encara no n’havia parlat mai, fins aleshores, i segurament tampoc no en parlaria, mes endavant.

– Es a dir -va dir l’amiga-, que tots estan mes tranquils si formen part de la majoria que fa l’assetjament que no pas de la minoria que el pateix. Pensen: «Ah, quina sort que tinc, de no ser un d’ells». Es basicament igual en totes les epoques i societats: si estas amb la majoria, no tens tants problemes per trencar-t’hi el cap.

– Per tant, si estas amb la minoria, t’has de trencar el cap amb tot de problemes.

– Aixo mateix -va dir ella amb una veu que semblava trista-. Pero, com a minim, si et trobes en aquesta situacio, potser aprens a fer servir el cap per tu mateix.

– Potser aprens a fer servir el cap per trencar-te’l amb tot de problemes.

– Si, aquest es l’inconvenient.

– Val mes que no hi pensis gaire -va dir en Tengo-. Al final no sera tan greu. Segur que hi ha uns quants nens que saben fer servir el cap com cal, a la seva classe.

– Si -va dir ella, i va quedar-se una estona rumiant tota sola. En Tengo va esperar pacientment que acabes d’ordenar els seus pensaments amb l’auricular a l’orella. Al cap d’una mica va tornar a parlar.- Moltes gracies. Estic mes tranquil·la, ara que he parlat amb tu. -Semblava haver arribat a alguna conclusio.

– Jo tambe m’he quedat mes tranquil.

– ?Per que?

– Perque he pogut parlar amb tu.

– Ens veiem divendres que ve -va dir ella.

Despres de penjar l’auricular, en Tengo va anar a un supermercat del barri a comprar menjar. Va tornar a l’apartament carregant les bosses de paper, va embolicar les verdures i el peix per separat, amb film transparent, i els va guardar a la nevera. Despres, mentre preparava el sopar escoltant un programa de musica de la radio, va sonar el timbre del telefon. Era forca insolit que el telefon sones quatre vegades en un sol dia: els dies a l’any que li passava es podien comptar amb els dits. Aquest cop era la Fukaeri, qui trucava.

– Es sobre el proxim diumenge -va dir ella, sense cap preambul.

Se sentia el claxon d’un cotxe que no parava de sonar a l’altre extrem del telefon. El conductor semblava molt enfadat. La Fukaeri li devia estar trucant des d’un telefon public que es trobava en un carrer forca gran.

– Vam quedar que diumenge que ve, o sigui dema passat, ens veuriem i que tu em portaries a coneixer una persona -va dir en Tengo, expandint l’afirmacio d’ella.

– A les nou del mati, a l’estacio de Shinjuku, al primer vago del tren que va a Tachikawa -va dir ella: tres dades en filera.

– O sigui, que quedem al vago del davant de tot del tren de la linia Chuo que surt de Toquio.

– Si.

– ?Fins on l’he de comprar, el bitllet?

– Fins on vulguis.

– Compro el bitllet que em sembli i quan arribem pago la diferencia -va afegir en Tengo, temptativament. Era com reescriure Crisalide d’aire.- ?Que anirem gaire lluny, doncs?

– ?Que feies? -va demanar la Fukaeri, passant per alt la seva pregunta.

– Feia el sopar.

– ?I que fas?

– Com que estic sol, no gran cosa. Coure lluc sec i hi posare rave japones ratllat; fare sopa de miso amb cibulet i petxines i me la menjare amb tofu, i tambe cogombre i algues wakame amb vinagre. I despres una mica d’arros i verdures adobades. I ja esta.