un moment i va mirar el rellotge ja eren gairebe les tres. Va pensar que encara no havia dinat. Va anar a la cuina, va posar aigua a bullir i, mentrestant, va moldre cafe. Va menjar galetes salades amb formatge, va fer unes quantes mossegades a una poma i, quan l’aigua va haver bullit, va fer cafe. Mentre se’l bevia en una tassa grossa es va esbargir una mica pensant en el sexe amb la seva amiga. En principi, ara ho hauria d’haver estat fent amb ella: ?que faria, ell?; ?que faria, ella? Va tancar els ulls i, de cara al sostre, va deixar escapar un sospir profund carregat de possibilitats i suggeriments.

Tot seguit, va tornar a posar-se davant de l’escriptori, va canviar el xip i va rellegir a la pantalla del processador el bloc de Crisalide d’aire que havia reescrit, amb la mateixa actitud amb que el general es passeja comprovant les trinxeres a la primera escena de Camins de gloria, de Stanley Kubrick. Va assentir davant el que veia. No estava malament. El text era millor; la cosa anava progressant. Pero encara no estava prou be, encara s’hi havien de fer moltes coses: alla hi havia un sac de sorra esquincat; no hi havia prou municio per a les metralladores; en alguns punts faltava filat.

Va imprimir el fragment en paper. Despres, el va gravar, va apagar el processador i el va deixar en una banda de l’escriptori. Aleshores es va posar el text impres al davant i el va tornar a llegir amb un llapis a la ma, per si de cas. Va eliminar uns quants fragments mes que semblaven innecessaris, va expandir uns passatges que sentia que no quedaven prou clars i va reescriure les parts que no acabaven d’encaixar fins a quedar-ne satisfet. Com qui escull les rajoles adequades per a un raco del lavabo, seleccionava amb cura les paraules necessaries per a cada lloc i comprovava des de tots els angles que encaixessin amb el conjunt. Si no hi encaixaven prou be, les retocava. Un sol lleu matis dissonant feia que una frase fos basta i perjudiques el text.

L’efecte que produia la mateixa frase exacta a la pantalla del processador o al full impres era lleugerament diferent. La sensacio tambe canviava quan l’escollia per escriure-la amb llapis damunt del paper o per picar-la amb el teclat del processador. Calia comprovar-la des de tots dos punts de vista. Va tornar a encendre el processador de textos i va introduir d’una en una les correccions que havia escrit amb llapis als fulls impresos. Despres, va tornar a corregir el nou text llegint-lo a la pantalla. Va pensar que no estava malament: cadascuna de les frases tenia el pes adequat i totes, en conjunt, generaven un ritme natural.

Sense aixecar-se de la cadira, en Tengo va estirar l’esquena, va mirar cap al sostre i va deixar anar un gran sospir. Evidentment, encara no havia acabat del tot. Quan ho tornes a llegir al cap d’uns dies trobaria mes coses per corregir. Pero de moment ja estava be; ja se li havia esgotat la capacitat de concentracio. Necessitava deixar descansar el cap. L’agulla de les hores s’acostava a les cinc, i s’havia comencat a fer fosc. L’endema reescriuria el bloc seguent. Havia trigat gairebe tot el dia, nomes per refer les pagines del primer bloc de text; no havia previst que seria tan entretingut. Pero ara que ja s’havia posat en marxa, quan agafes el ritme avancaria mes de pressa. A mes a mes, el comencament sempre era la part mes dificil, la que exigia mes esforc. Quan aconseguis deixar-la enrere…

Tot seguit, a en Tengo li va venir al cap la cara de la Fukaeri i va pensar en com se sentiria, ella, si llegis el text revisat. Pero no s’ho podia ni imaginar, que, o com, devia sentir la Fukaeri. Era ben be com si no en sabes res, d’ella: res a part que tenia disset anys, anava a tercer de secundaria superior pero no tenia cap interes a fer els examens d’ingres a la universitat, parlava d’una manera una mica estranya, li agradava el vi blanc i els seus trets tenien un tipus de bellesa que torbava la gent.

Tanmateix, en Tengo tenia la sensacio que a poc a poc anava assolint una comprensio correcta, o alguna cosa semblant a la comprensio, del mon que la Fukaeri havia imaginat, o potser descrit, a Crisalide d’aire. El fet de reescriure amb molta cura i atencio les escenes que ella havia intentat descriure amb el seu vocabulari tan restringit, les hi feia veure amb molta mes vivesa i claredat que abans. D’alla n’estava sorgint un corrent, i en Tengo ho sabia. Tot i que al capdavall ell nomes col·laborava en el text en l’aspecte tecnic, les frases li fluien amb naturalitat i senzillesa, com si el text hagues estat seu des del principi, i la historia de Crisalide d’aire intentava sorgir-ne amb un gran impetu.

Aixo es el que feia mes content en Tengo. La feina de refer el text l’obligava a estar concentrat durant molt de temps, i aixo el deixava fisicament exhaust pero, d’altra banda, amb una sensacio d’euforia. Despres d’apagar el processador de textos i d’apartar-se de davant de l’escriptori, va trigar una estona a reprimir les ganes de continuar amb la feina. Gaudia de tot cor reescrivint la novel·la. Si continuava aixi, potser no decebria la Fukaeri. Encara que no aconseguia imaginar-se la Fukaeri alegrant-se o decebent-se; de fet, ni tan sols la podia visualitzar esbossant un somriure o amb una lleu ombra de neguit al rostre. La seva cara no tenia expressio, no sabia si perque no experimentava cap emocio o si perque les seves emocions no anaven lligades amb la seva expressio. Va pensar que, fos el que fos, es tractava d’una noia ben curiosa.

Potser la protagonista de Crisalide d’aire era la Fukaeri del passat.

Tractava d’una nena de deu anys que vivia en una comuna, o una mena de comuna, molt particular i cuidava una cabra cega. Aquesta era la feina que li havien assignat, perque tots els nens tenien una tasca assignada. La cabra era vella, pero tenia un simbolisme especial per a la comunitat, i l’havien de vigilar perque no li passes res. No se la podia perdre de vista ni un moment: aixo era el que li havien dit. La nena, pero, se’n descuidava, la perdia de vista un instant i la cabra es moria. Per aixo, la protagonista rebia un castig: la tancaven amb la cabra morta en un magatzem, i durant deu dies hi havia de viure totalment isolada, sense poder-ne sortir. Tambe tenia prohibit parlar amb ningu.

La cabra feia de via d’entrada al mon per a la gent petita. La nena no sabia si la gent petita era bona o dolenta -evidentment, en Tengo tampoc-. Durant la nit, la gent petita venia al nostre mon a traves del cadaver de la cabra, i quan es feia de dia se’n tornava al seu. La nena hi podia parlar, i ells li ensenyaven a fer la crisalide d’aire.

El que deixava en Tengo admirat era la precisio i la concrecio amb que es descrivien els habits i el comportament de la cabra cega. ?Devia haver cuidat realment alguna cabra cega, la Fukaeri? ?I devia haver viscut realment en alguna comuna al mig de les muntanyes com la que descrivia? Si, suposava en Tengo: si no n’hagues tingut una minima experiencia, hauria volgut dir que posseia un talent natural realment insolit, com a narradora.

Va pensar que la proxima vegada que la veies -diumenge, en principi- li preguntaria sobre la cabra i la comuna. Es clar que no sabia si la Fukaeri respondria a les seves preguntes. Quan havien parlat nomes li havia respost les que havia volgut; les que no volia contestar, o no en tenia intencio, les havia ignorat directament, com si no les hagues sentit. Igual que en Komatsu. En aquest aspecte, s’assemblaven, aquell parell. En Tengo era diferent: quan li preguntaven alguna cosa, fos la que fos, ell donava una resposta com cal. Segur que era una questio de caracter.

A dos quarts de sis va trucar la seva amiga.

– ?Que has fet, avui? -li va preguntar.

– M’he passat tot el dia treballant en una novel·la -va respondre en Tengo. Era mig veritat i mig mentida, perque la novel·la no era seva, pero no li podia pas explicar tots els detalls.

– ?I has avancat gaire?

– Deu n’hi do.

– Em sap greu no haver pogut venir, a darrera hora. La setmana que ve ens podrem veure, em sembla.

– En tinc moltes ganes -va dir en Tengo.

– Jo tambe -va fer ella.

Despres es va posar a parlar sobre les seves filles. En parlava sovint, amb en Tengo, de les seves dues filles petites. Ell no tenia germans ni, evidentment, fills, i no tenia gaire idea de com eren els nens petits. Ella, pero, ho passava per alt i li parlava de les seves. En Tengo no era gaire de parlar de les seves coses, mes que res perque li agradava escoltar el que deia la gent, i per aixo se l’escoltava amb interes. L’amiga li va explicar que a la filla gran, que feia segon de primaria, li feien assetjament a l’escola. La nena no li havia dit res, pero la mare d’una companya de classe li havia comentat el que estava passant. Obviament, en Tengo no coneixia la nena; nomes l’havia vista una vegada, en una fotografia, i no s’assemblava gaire a la seva mare.

– ?I per que li fan assetjament? -li va preguntar en Tengo.

– Com que de vegades te atacs d’asma, no pot fer el mateix que fan totes les altres, i potser es per aixo. Pero te bon caracter, i no va malament, al col·legi.

– No ho acabo d’entendre -va dir en Tengo-. Si una nena te atacs d’asma, haurien d’estar per ella, no assetjar-la.

– No es tan senzill, el mon dels nens -va dir l’amiga, amb un sospir-. N’hi ha prou que un nen sigui diferent perque els altres l’excloguin. Entre els adults tambe passen coses semblants, pero els nens ho fan d’una manera