– O sigui que no et preocupis gens ni mica. Comenca a treballar-hi avui mateix.

– A mi no em fa res, si aixo es el que vols. Nomes t’ho deia perque no voldria haver-me de lamentar d’haver treballat per no res, si pugem a un tren que encara no sabem si va enlloc.

– Jo n’assumeixo la responsabilitat, d’aixo.

– Molt be. A la tarda he quedat amb una persona, pero despres estic lliure. Al mati anire a mirar botigues, per comprar el processador de textos.

– Si, sisplau. Confio en tu. Capgirarem el mon, nosaltres dos junts.

Passades les nou li va trucar l’amiga casada amb qui es veia. Acabava d’acompanyar el marit i els nens a l’estacio. Havien quedat que ella aniria a l’apartament d’en Tengo aquella tarda. Els divendres era el dia que sempre es veien.

– No acabo d’estar fina -li va dir ella-. Em sap greu, pero avui no podre venir. ?Ens veiem la setmana que ve?

«No acabo d’estar fina» era un eufemisme per dir que tenia la regla. L’havien educada per fer servir aquests eufemismes tan elegants. Al llit, ella no era especialment elegant, ni feia servir eufemismes, pero aixo era una altra questio.

– A mi tambe em sap greu que no ens puguem veure- va dir en Tengo-, pero be, no s’hi pot fer res.

De fet, pero, aquella setmana, precisament, no li sabia tan greu, no poder-la veure. En Tengo s’ho passava be, al llit amb ella, pero ja estava pensant en com refer Crisalide d’aire. Tenia diverses idees per reescriure-la, que li apareixien i li desapareixien a la ment com les primeres molecules vives al brou primitiu en ebullicio. Va pensar que feia igual que en Komatsu: abans que tot estigues lligat formalment, el cap anava a la seva i ja s’havia posat a treballar.

A les deu va anar a Shinjuku i es va comprar un processador de textos Fujitsu amb la targeta de credit. Era un dels models mes nous, forca mes lleuger que els anteriors de la mateixa serie. Tambe va comprar fulls i una cinta de recanvi. Va carregar-lo fins al seu apartament, el va deixar damunt de l’escriptori i el va endollar. A la feina tambe feia servir un processador Fujitsu dels grossos, i les funcions basiques d’aquest, tot i que era petit, no eren gaire diferents. En Tengo va comencar a treballar en Crisalide d’aire mentre anava descobrint com es feia servir.

No tenia res que es pogues considerar un pla definit per reescriure la novel·la; tan sols unes quantes idees sobre detalls concrets. No havia pensat en cap metode o principi de treball coherent. Ni tan sols estava segur que fos possible reescriure d’una manera logica una novel·la tan fantastica i sensorial com Crisalide d’aire. Tal com deia en Komatsu, era evident que en caldria modificar drasticament la redaccio, pero, ?com ho havia de fer, llavors, per evitar perdre l’atmosfera i les qualitats del text original? ?No era el mateix que introduir un esquelet en una papallona, el que estava a punt de fer? Pensant-hi, en Tengo es va sentir perdut, i cada cop mes nervios. Pero tot estava en marxa, ja, i tenia un temps limitat: no es podia permetre quedar-se amb els bracos plegats, pensant. L’unic que podia fer, de moment, era comencar arreglant d’un en un tots els elements que anes trobant. Podia ser que mentre feia aquest treball artesanal i minucios sorgis per si sola una imatge de conjunt.

«Tu ho pots fer, n’estic completament segur», havia afirmat en Komatsu, ple de confianca. I, sense saber com, en Tengo havia estat capac d’empassar-se el que li havia dit. En Komatsu era una persona conflictiva, tant pel que feia com pel que deia, i basicament nomes pensava en ell mateix. Sens dubte, si s’hi veies obligat, deixaria en Tengo a l’estacada, sense ni pensar-hi. No obstant aixo, com deia ell mateix, tenia una intuicio molt especial, com a editor. Mai no dubtava: passes el que passes, prenia immediatament una decisio i passava a l’accio, sense preocupar-se pel que pogues pensar la gent. Era una qualitat imprescindible per ser un bon comandant al front de guerra; una qualitat que de ben segur no posseia en Tengo.

Eren dos quarts d’una quan en Tengo es va posar de debo a reescriure el text. Va introduir al processador les primeres pagines de Crisalide d’aire, sense modificar-les, fins a un punt on anava be de tallar. Va decidir comencar treballant amb aquest bloc de text fins que en quedes satisfet, arreglant completament la redaccio pero sense tocar gens el contingut, com si redecores un pis. Mantindria l’estructura exactament tal com estava, perque no hi havia cap problema; tampoc no canviaria la instal·lacio de l’aigua. Tota la resta d’elements que es poguessin reemplacar -el paviment, el sostre, les parets, els envans…-, els arrencaria i els faria nous. «Soc un bon mestre constructor que es fara carrec de tot», es va dir a si mateix. No disposava de cap planol que li servis d’orientacio: hauria d’aplicar la seva intuicio i experiencia per resoldre els problemes a mesura que se’ls anes trobant.

Va afegir explicacions als passatges que costaven d’entendre en una primera lectura i va fer que les frases fossin mes facils de seguir. Va eliminar les parts sobreres i les expressions repetides i va afegir les que hi faltaven. De tant en tant canviava l’ordre d’algunes frases o fragments. El nombre d’adjectius i adverbis de l’original era extremament baix i va respectar aquesta peculiaritat, pero quan sentia que faltava alguna expressio adjectiva, triava les paraules oportunes i les hi afegia. Tot i que, en conjunt, l’expressio de la Fukaeri era forca infantil, tenia les seves virtuts i les seves mancances, i la feina de destriar entre unes i altres li va ocupar mes temps del que havia previst. Hi havia parts dificils d’entendre o de llegir perque l’estil resultava infantil, pero, d’altra banda, hi havia expressions que et deixaven bocabadat de tan vives que eren, precisament pel seu infantilisme. Les primeres les arrencava sense contemplacions i les substituia per unes altres, i les segones les deixava tal com estaven.

Mentre hi treballava, en Tengo va tornar a pensar que la Fukaeri no havia escrit aquest text amb intencio de deixar una obra literaria per a la posteritat. S’havia limitat a emprar paraules per deixar constancia, provisionalment, d’una historia que tenia al cap -o, segons ella, que era real-. No tenia l’obligacio d’haver fet servir paraules, necessariament, pero no havia trobat cap altre mitja d’expressio adequat. Senzillament aixo. O sigui, que, des de bon comencament, no havia tingut cap mena d’ambicio literaria. I com que tampoc no tenia la intencio de fer-hi negoci, tampoc no li havia calgut parar gaire atencio a l’expressio. Dient-ho en termes de construccio, havia pensat que n’hi havia prou de tenir parets i un sostre per protegir-se del vent i la pluja. Per tant, a la Fukaeri no li importava, fins a quin punt en Tengo modifiques les seves frases, perque ella ja havia aconseguit el seu objectiu. Segurament, quan va dir «fes el que vulguis», deia exactament el que pensava.

I, aixo no obstant, les frases que integraven Crisalide d’aire no estaven pas escrites amb l’unic objectiu que les entengues la propia autora. Si l’objectiu de la Fukaeri hagues estat solament enregistrar informacio sobre coses que havia vist o imaginat, n’hauria tingut prou escrivint notes com les que algu s’escriu per a ell mateix; no li hauria calgut prendre’s la molestia de donar-hi la forma de relat. Era evident, pero, que aquell text estava escrit a partir de la premissa que «algu altre» l’agafaria i el llegiria. Era per aixo que, tot i que no aspires a ser una obra literaria, i que la redaccio fos tan infantil, Crisalide d’aire arribava amb tanta forca al lector. Tanmateix, aquest «algu altre» no semblava pas ser el «nombre indefinit de lectors» a que va dirigida, en principi, la literatura contemporania. En Tengo no podia evitar tenir aquesta sensacio, mentre la llegia.

Aixi, doncs, ?quina mena de lector pressuposava?

Evidentment, en Tengo no ho sabia.

L’unic que sabia era que Crisalide d’aire era una obra de ficcio excepcional que combinava grans virtuts amb grans defectes, i que en la seva rao de ser hi havia un altre objectiu especial, que desconeixia.

Despres de reescriure’l, l’extensio del text era d’unes dues vegades i mitja la de l’original. Ates que les parts en que faltava text eren, de llarg, molt mes nombroses que aquelles en que sobrava, era inevitable que l’extensio total fos mes gran, si havia de ser comprensible; la primera versio era molt esquematica. En Tengo va fer que el discurs tingues un desenvolupament logic i que el punt de vista fos coherent, i amb aixo va aconseguir que el text fos mes llegidor. Tanmateix, el ritme del conjunt quedava una mica enfarfegat. La logica havia passat massa al primer pla, i s’havia afeblit una mica la punyent intensitat del text original.

El pas seguent va consistir a eliminar d’aquell text hipertrofiat tot allo que «no calia que hi fos», a treure’n tot el greix inutil. La feina d’eliminar era molt mes senzilla que la d’afegir, i, un cop acabada aquesta tasca, el text s’havia reduit fins a un setanta per cent, aproximadament. Era una mena de joc mental: en Tengo tenia un temps determinat per introduir-hi tot el que hi calia introduir i un temps determinat per eliminar-ne tot el que en calia eliminar. A mesura que duia a terme, de manera alternativa i pacient, tots dos processos, el grau d’oscil·lacio s’anava reduint, fins que de manera natural l’extensio del text acabava sent l’oportuna: en Tengo arribava al punt que no hi podia treure ni afegir res mes. N’eliminava l’ego, en treia les floritures sobreres i tancava els raonaments massa evidents a l’habitacio del fons. Ell tenia un talent natural, per a aquesta tasca, n’era un especialista innat: tenia un poder de concentracio tan gran com el de l’ocell que plana pel cel buscant aliment, tanta paciencia com la de l’ase que tragina aigua i un respecte indestructible envers les regles del joc.

Va continuar treballant sense parar, completament concentrat en la feina, i quan es va aturar per descansar