avorridissima, pero com que la central es a Osaka, els d’aqui van demanar si hi podia assistir algu d’alla.

L’Aomame va somriure educadament. «Pero, ?que no ho veus, que la teva feina m’interessa una merda?», va pensar; «a mi, l’unic que m’interessa, de tu, es la forma del teu cap». Pero, evidentment, aixo no l’hi va dir.

– He acabat una feina i m’han vingut ganes de fer una copa. Dema al mati n’he d’enllestir una altra i despres me’n torno a Osaka.

– Jo tambe he acabat una feina important, fa un moment -va dir l’Aomame.

– ?Ah, si? ?Quina es, la teva professio?

– No tinc gaires ganes de parlar de la meva professio, pero be, es una professio especialitzada.

– Una professio especialitzada -va repetir l’home-. Una professio que exigeix destresa i preparacio, que no pot fer qualsevol.

«?Que ets un diccionari amb potes, tu?», va pensar l’Aomame. Pero s’ho va callar i es va limitar a esbossar un somriure.

– Si, una cosa aixi.

L’home va fer un altre glop de whisky amb soda i va picar un pistatxo.

– Estic una mica intrigat, pero no tens gaires ganes de parlar de la teva professio.

– De moment -va assentir l’Aomame.

– ?No deu ser pas una professio en que calgui fer servir les paraules? Com, per exemple, editora o professora d’universitat.

– ?Per que t’ho sembla?

L’home es va posar la ma al nus de la corbata i se’l va tornar a estrenyer. Tambe es va cordar el boto de la camisa.

– Perque si, perque m’ha semblat que estaves molt concentrada, llegint aquell llibre tan gruixut.

L’Aomame va picar lleugerament la vora del got amb les ungles.

– El llibre, el llegeixo perque m’agrada. No te a veure amb la feina.

– Em rendeixo, doncs. No m’ho imagino.

– No ho crec, que t’ho imaginis -va dir l’Aomame. Ni que t’ho poguessis imaginar mai, va afegir-hi mentalment.

L’home examinava el cos de l’Aomame dissimuladament. Ella va fer veure que li havia caigut alguna cosa per inclinar-se cap endavant i deixar-li veure la regatera tant com volgues. Tambe devia haver vist una mica la forma dels mugrons, i els sostenidors blancs de puntes. Despres va tornar a alcar el cap i va beure whisky amb gel; els glacons del got, grossos i de forma rodona, van fer un so sec.

– ?En vols un altre? Jo si que en demanare un altre -va dir l’home.

– Si, sisplau -va respondre ella.

– L’aguantes be, l’alcohol.

L’Aomame va fer un somriure ambigu, i de sobte es va posar seriosa.

– Ai, ara me n’he recordat: volia preguntar una cosa.

– ?Quina cosa?

– ?Que els han canviat, ultimament, els uniformes de la policia? ?I el tipus de pistola que porten?

– ?Quan vols dir, ultimament?

– Aquesta ultima setmana, mes o menys.

L’home va fer una cara una mica estranyada.

– Si que els van canviar, els uniformes i les pistoles de la policia, pero ja en fa uns quants anys, d’aixo. Els uniformes eren mes ajustats i els van fer mes informals, mes com jerseis, i les pistoles d’ara son un model nou, automatic. Em sembla que no hi ha hagut cap mes canvi important, a part d’aquests.

– Pero, ?els policies japonesos portaven tots revolvers amb tambor dels antics, no, fins la setmana passada?

L’home va negar amb el cap.

– No. Ja fa forca temps que tots porten pistoles automatiques.

– ?N’estas segur, del que dius?

L’home va quedar una mica parat en sentir el seu to de veu. Li va apareixer una arruga entre les celles mentre procurava recordar-ho exactament.

– Be, tampoc no ho recordo exactament, pero diria que va sortir als diaris, que s’havien canviat les pistoles de tota la policia. Hi va haver una mica de polemica, en aquell moment. Algunes organitzacions no governamentals van protestar perque deien que les pistoles noves eren massa sofisticades.

– ?I en fa uns quants anys, d’aixo? -va preguntar l’Aomame.

L’home va cridar un barman d’una certa edat i li va demanar quan va ser, que havien renovat els uniformes i les pistoles dels policies.

– Va ser la primavera de fa dos anys -va respondre el barman sense pensar-s’ho gens.

– ?Ho veus? Els barmans dels hotels de primera categoria ho saben tot -va comentar l’home, rient. El barman tambe va riure.

– No, no es pas veritat. Pero resulta que el meu germa es policia, i me’n recordo molt be. Al meu germa no li agradava, la forma que tenia l’uniforme nou, i no parava de queixar-se’n. I tambe deia que la pistola nova pesava massa. Encara se’n queixa ara. Es una Beretta automatica de nou mil·limetres, i te un pestell que permet que funcioni com a semiautomatica. Ara, Mitsubishi te la llicencia de fabricacio per a tot el pais. Aqui, al Japo, gairebe no hi ha mai enfrontaments armats, i no hi ha necessitat de fer servir unes pistoles tan eficients. De fet, la preocupacio mes gran que tenen es que no els les robin. Pero les directius del govern deien que s’havia de millorar l’eficiencia de la policia.

– ?I que va passar, amb els revolvers vells? -va preguntar l’Aomame intentant controlar el to de veu.

– Se suposa que els van recollir tots i els van desmuntar i destruir -va respondre el barman-. Ho vaig veure a les noticies de la televisio, com els desmuntaven. Es una feina impressionant, destruir tants revolvers i retirar-ne la municio.

– ?I per que no els venen a l’estranger? -va dir l’home dels cabells esclarissats.

– La constitucio prohibeix l’exportacio d’armes -li va fer notar el barman amb humilitat.

– ?Ho veus, com els barmans dels hotels de primera categoria…?

– Es a dir, que des de fa dos anys, la policia japonesa no fa servir mai revolvers, ?oi? -va preguntar l’Aomame al barman, interrompent l’home.

– Pel que jo se, no.

L’Aomame va arrugar una mica el front. Aquell mateix mati havia vist policies que anaven vestits amb els uniformes de sempre i que portaven els mateixos revolvers que abans. No n’havia sentit res, que tots els revolvers antics, fins a l’ultim, haguessin estat eliminats. Pero era impensable que tant l’home de mitjana edat com el barman s’equivoquessin alhora, o que mentissin. La qual cosa volia dir que era ella qui estava equivocada.

– Moltes gracies. Ja n’hi ha prou, de parlar d’aixo -va dir al barman, que va fer un somriure professional, com un signe de puntuacio ben posat, i va tornar a la feina.

– ?Que t’interessa, la policia? -li va preguntar l’home de mitjana edat.

– No es que m’interessi -va dir l’Aomame, amb una certa ambiguitat-; nomes es que tinc els records una mica confusos.

Els van portar els Cutty Sark amb soda i amb gel i tots dos van beure. L’home va parlar de iots. Tenia un petit iot de propietat amarrat al port esportiu de Nishimiya. Aixi que tenia un dia de festa, sortia al mar amb aquest iot. Va descriure amb passio quin sentiment tan meravellos experimentaves quan eres damunt l’aigua, tot sol, i senties el vent sobre el cos. L’Aomame no tenia gens de ganes de sentir tota aquella xerrameca sobre iots. S’hauria estimat mes, fins i tot, parlar de la historia dels coixinets de boles o de la distribucio dels recursos minerals d’Ucraina que no pas d’allo. Va fer un cop d’ull al rellotge de polsera.

– Ja es forca tard. ?Et fa res, que et faci una pregunta directa?

– No, es clar que no.

– Be, es que, de fet, es una pregunta relativament personal.

– Si la puc contestar…

– ?Tens la tita mes aviat grossa?

L’home va obrir lleugerament la boca, va tancar una mica els ulls i es va quedar mirant la cara de l’Aomame; feia l’efecte que no s’acabava de creure el que havia sentit. Pero l’Aomame estava completament seriosa, i no