tenia a dins: aquest era l’efecte que li feia. Aquest buit no el creava pas la Fukaeri: ja era a dins seu abans. Ella tan sols hi projectava una llum especial i en feia mes evident l’existencia.

– A tu no t’interessa escriure novel·les i no vas enviar l’obra al concurs -va dir en Tengo, per comprovar el que havia sentit.

La Fukaeri va assentir sense desviar gens la mirada de la cara d’en Tengo i va arronsar una mica les espatlles, com si volgues protegir-se del vent fred de l’hivern.

– No vols ser novel·lista -va preguntar en Tengo, que es va adonar, astorat, que ell tambe havia eliminat el signe d’interrogacio: segur que era contagiosa, aquella manera de parlar.

– No -va respondre la Fukaeri.

Llavors van arribar els plats. Per a la Fukaeri, un gran bol ple d’amanida i panets de Viena; per a en Tengo, els linguine de marisc. La Fukaeri va remoure diverses vegades les fulles d’enciam amb la forquilla, amb els ulls de qui comprova els titulars d’un diari.

– Pero, sigui com sigui, algu va enviar una copia de Crisalide d’aire, que havies escrit tu, perque participes al concurs de la revista. I jo vaig fer una primera lectura de l’obra i m’hi vaig fixar.

– Crisalide d’aire -va dir la Fukaeri, i va entretancar els ulls.

– Crisalide d’aire: es el titol de l’obra que vas escriure tu -va dir en Tengo.

La Fukaeri no va respondre: va mantenir els ulls migs aclucats, i prou.

– ?Que no li vas posar tu, aquest titol?

La Fukaeri va negar lleugerament amb el cap.

En Tengo tornava a estar una mica confos, pero va decidir no continuar indagant sobre la questio del titol, de moment. Abans que res, havia de fer-li la proposta.

– Be, aixo tant es. No em sembla un mal titol, per ara. Es evocador, i crida l’atencio. Fa que et preguntis: «?que deu ser, aixo?». Independentment de qui l’hi hagi posat, no em sembla malament. Jo no acabo d’entendre quina es la diferencia entre «crisalide» i «capoll», pero be, no es un problema gaire greu. El que et vull dir es que aquesta obra em va agradar moltissim, quan la vaig llegir, i que l’hi vaig comentar a en Komatsu. I a ell tambe li va agradar, Crisalide d’aire. El que passa, pero, es que ell es de l’opinio que, si realment volem que aspiri a guanyar el premi de nous autors, caldria revisar-ne el text. En comparacio amb la forca de la historia, la redaccio es una mica fluixa. I ell vol que sigui jo, i no pas tu, qui reescrigui el text. Jo encara no he pres cap decisio, sobre aquest tema; no li he dit si ho fare o no perque no tinc clar si esta be o no.

En Tengo va deixar de parlar i va esperar la reaccio de la Fukaeri. No n’hi va haver cap.

– El que m’agradaria saber, ara, es que et semblaria, a tu, si fos jo, en lloc teu, qui reescrivis Crisalide d’aire. Perque per molt decidit que hi estigui, jo no ho puc fer, aixo, sense la teva aprovacio i la teva col·laboracio.

La Fukaeri va agafar un petit tomaquet amb els dits i se’l va menjar. En Tengo tambe va agafar un musclo amb la forquilla i se’l va cruspir.

– Fes-ho -va respondre, senzillament, la Fukaeri. Va agafar un altre tomaquet.- Refes-ho com vulguis.

– ?Vols dir que no seria millor que t’ho acabessis de rumiar, amb tot el temps del mon? Es una questio forca important -va dir en Tengo.

La Fukaeri va fer que no amb el cap: no calia.

– Aixi, doncs, jo reescriure la teva obra. En millorare la redaccio, parant molt de compte a no canviar-ne la historia. Potser l’haure de modificar molt. Pero, de tota manera, tu en seras l’autora. Aquesta novel·la l’haura escrita una noia de disset anys que es diu Fukaeri: aixo no canviara, passi el que passi. I si aquesta obra guanya el premi de nous autors, hauras guanyat tu: tu en seras l’unica guanyadora. I si es publica, tu apareixeras com a unica autora. Serem un equip: tu, jo i aquest Komatsu, que es l’editor. Tots tres. Pero el nom que apareixera publicament sera nomes el teu. Nosaltres dos ens quedarem a l’ombra, sense dir res, com si fossim els attrezzistes d’una obra de teatre. ?Ho entens, el que t’estic dient?

La Fukaeri es va posar un tros d’api a la boca amb la forquilla. Va assentir una mica amb el cap.

– Si.

– La historia de Crisalide d’aire continuara sent nomes teva. Jo no me l’apropiare. Jo, al capdavall, l’unic que fare sera ajudar-te des del punt de vista tecnic. I, passi el que passi, hauras de mantenir en secret que jo t’he ajudat. Es a dir, que estem conspirant per dir una mentida a tot el mon. I aixo d’haver de guardar sempre un secret no sera gens facil, t’ho miris com t’ho miris.

– Si ha de ser aixi -va dir la Fukaeri.

En Tengo va enretirar la closca del musclo cap a una banda del plat i quan ja havia agafat els linguine amb la forquilla s’hi va repensar. La Fukaeri va agafar un tros de cogombre i el va mossegar amb molta cura, com si assaboris una cosa que no havia vist mai.

En Tengo va parlar amb la forquilla encara la ma:

– T’ho torno a preguntar: ?no t’importa, que jo reescrigui la historia que has escrit tu?

– Fes el que vulguis -va dir la Fukaeri quan es va haver acabat el cogombre.

– ?No t’importa, com la reescrigui?

– No.

– Pero, ?com pots pensar aixi? No en saps res, de mi.

La Fukaeri va arronsar les espatlles sense dir res.

Durant una estona, tots dos van menjar sense parlar. La Fukaeri estava concentrada en l’amanida. De tant en tant, menjava una mica de pa que havia untat amb mantega i estirava la ma per agafar la copa de vi. En Tengo es posava mecanicament els linguine a la boca i pensava sobre les diverses possibilitats que hi havia.

– Al principi -va dir en Tengo, deixant la forquilla damunt la taula-, quan en Komatsu em va venir amb aquesta idea, em vaig pensar que feia broma, que no ho podia dir de debo. Estava mes o menys decidit a dir que no, perque em semblava que no es podia fer. Pero quan vaig tornar a casa i vaig comencar a pensar en la seva proposta, cada vegada tenia mes ganes d’intentar-ho. Deixant de banda si era etic o no, tenia moltes ganes d’intentar donar, dins les meves possibilitats, una forma nova a aquesta historia, Crisalide d’aire, que havies escrit tu. No se com explicar-ho: era una mena d’impuls molt natural, molt espontani.

No, seria mes exacte dir que era una necessitat, mes que no pas un impuls, va afegir-hi en Tengo mentalment. Era tal com l’hi havia dit en Komatsu. I cada vegada li era mes dificil reprimir aquesta necessitat.

La Fukaeri, sense dir res, observava en Tengo des del fons d’aquells ulls bells i neutres. Semblava esforcar-se a comprendre minimament les paraules que havia pronunciat ell.

– Tu la vols reescriure -va preguntar la Fukaeri.

En Tengo va mirar-la directament als ulls.

– Si que ho vull.

Els ulls completament negres de la Fukaeri van brillar lleugerament, com si reflectissin alguna cosa. O, com a minim, aixo es el que li va semblar a ell.

En Tengo va posar les dues mans com si sostingues una capsa imaginaria que estigues suspesa a l’aire. El gest no tenia cap significat especial, pero, per alguna rao, necessitava aquell objecte imaginari per transmetre el que sentia.

– No se com explicar-ho, pero a forca de rellegir Crisalide d’aire vaig tenir la sensacio d’arribar a veure alguna cosa que havies vist tu. Sobretot, quan surt la gent petita. Sens dubte, la teva imaginacio te una forca molt especial. ?Com ho diria? Una qualitat mitica, arquetipica.

La Fukaeri va deixar la cullera al plat sense fer soroll i es va netejar els llavis amb el tovallo.

– La gent petita existeix de debo -va dir en veu baixa.

– ?Existeix de debo?

Despres de fer una pausa, la Fukaeri va dir:

– Igual que tu i que jo.

– Igual que tu i que jo -va repetir en Tengo.

– Si vols, tu tambe els pots veure.

L’estil concis de la Fukaeri tenia un poder de conviccio sorprenent: feia l’efecte que davant de cadascuna de les paraules que pronunciava hi hagues un sagnat d’una mida exactament proporcional. Tanmateix, en Tengo encara no hauria sabut dir fins a quin punt la Fukaeri era honesta. Hi havia alguna cosa, en ella, que no acabava de funcionar, que no era normal. Potser el que en Tengo observava en aquell precis moment era un do divi, un talent autentic en estat pur. O be, potser, no passava de ser una mera aparenca. De vegades, les adolescents