intel·ligents fan comedia d’una manera instintiva: fan veure que son excentriques, fan servir paraules suggerents per confondre la persona que tenen al davant. En Tengo n’havia conegudes unes quantes, de noies com aquestes, i de vegades era dificil distingir que era autentic i que era fingit. Va decidir fer tornar la conversa cap a la realitat. O, com a minim, cap a un punt mes acostat a la realitat.

– Si tu hi estas d’acord, m’agradaria comencar a reescriure Crisalide d’aire dema mateix.

– Si aixo es el que vols.

– Es el que vull -va respondre en Tengo concisament.

– Hi ha una persona que vull que coneguis -va dir la Fukaeri.

– He de coneixer aquesta persona -va preguntar en Tengo.

La Fukaeri va assentir.

– ?Quina persona? -li va demanar ell.

– Has de parlar amb aquesta persona -va dir la Fukaeri, obviant la seva pregunta.

– Si et sembla que aixo es necessari, no em fa res, anar-la a veure -va dir en Tengo.

– Diumenge al mati estas lliure -va preguntar la Fukaeri sense signe d’interrogacio.

– Si que estic lliure -va respondre en Tengo. Sembla que parlem fent senyals amb banderes, va pensar.

En Tengo i la Fukaeri es van separar en acabar de sopar. En Tengo va posar unes quantes monedes de deu iens al telefon de color rosa del restaurant i va trucar a l’editorial d’en Komatsu. En Komatsu encara hi era, pero va passar forca estona fins que s’hi va posar. En Tengo l’havia estat esperant, amb l’auricular a l’orella.

– ?Com ha anat? ?Ha anat be? -va preguntar d’entrada la veu d’en Komatsu.

– Basicament, la Fukaeri ha estat d’acord que jo reescrigui Crisalide d’aire. Crec que vindria a ser aixo.

– Que be, ?no? -va exclamar en Komatsu. La seva veu es va animar.- Es fantastic. Si et dic la veritat, no ho veia gaire clar. ?Com t’ho diria? Em feia por que el teu caracter no fos l’adequat, per a una negociacio com aquesta.

– No es que hagi negociat res, de fet -va dir en Tengo-. Ni l’he haguda de convencer. Jo li he explicat el nostre projecte i despres ella ha decidit tota sola el que ha volgut.

– Tant me fa, com hagi anat. Si te n’has sortit, no en tinc cap queixa. Ara ja podem continuar amb el nostre pla.

– Abans, pero, m’he de trobar amb algu.

– ?Amb qui?

– No se qui es, pero la Fukaeri vol que m’hi trobi i que hi parli.

En Komatsu va quedar uns segons callat.

– ?I quan hi has quedat?

– Diumenge. M’hi portara la Fukaeri.

– Una cosa molt important, sobre el nostre secret -va dir en Komatsu amb veu seriosa-: com menys persones el coneguin, millor. Ara, nomes hi ha tres persones, al mon, que coneguem el nostre pla: tu, jo i la Fukaeri. Vull mantenir aquesta xifra tan baixa com sigui possible. ?Ho has entes?

– En principi, si -va dir en Tengo.

Despres, la veu d’en Komatsu es va tornar a suavitzar.

– Pero, sigui com sigui, la Fukaeri ha dit que esta d’acord que tu refacis el seu original. Aixo es el mes important de tot. La resta, ja ho anirem solucionant.

En Tengo es va canviar l’auricular a la ma esquerra i es va passar lentament l’index de la dreta pel pols.

– Escolta, Komatsu, no acabo d’estar tranquil. No es que en tingui cap prova clara, pero no puc evitar tenir la sensacio que ens estem embolicant amb una cosa que no es normal. Quan he estat amb la Fukaeri no l’he notada, pero des que ens hem separat cada vegada es mes forta. No se si dir-ne pressentiment o si dir-ne intuicio, pero, sigui el que sigui, aqui hi ha alguna cosa estranya, alguna cosa que no es normal. No m’ho diu el cap, sino el cos.

– ?Tens aquesta sensacio perque has parlat amb la Fukaeri?

– Potser si. Diria que la Fukaeri es autentica, tot i que es clar, aixo no es res mes que una intuicio meva.

– ?Vols dir que el seu talent es autentic?

– No se si es questio de talent: l’acabo de coneixer -va dir en Tengo-. El que vull dir es que potser ella veu realment coses que nosaltres no veiem. Potser te algun sentit especial. Es aixo, el que em fa ballar el cap.

– ?Vols dir que no hi acaba de tocar?

– Es veritat, que es una mica excentrica, pero jo no diria que no hi toca. De moment, ens hem anat entenent -va dir en Tengo, i va fer una petita pausa-. Pero hi ha alguna cosa que em preocupa.

– Sigui com sigui, tu li has interessat, com a persona -va dir en Komatsu.

En Tengo va buscar les paraules adequades, pero no les va trobar.

– No ho sabria dir, aixo -va respondre.

– Ha parlat amb tu i, com a minim, ha pensat que eres capac de reescriure Crisalide d’aire. Es a dir: que li has caigut be. Es tot un exit, Tengo. Jo tampoc no ho se, que passara mes endavant. Es clar, que ens arrisquem, pero el risc es el que fa que la vida tingui gracia. Ja pots comencar a revisar Crisalide d’aire ara mateix. No tenim temps. Hem de tornar el text revisat a la pila de les obres que s’han presentat tan aviat com sigui possible, i canviar-lo per l’original. ?En tindras prou, amb deu dies?

En Tengo va deixar anar un sospir.

– Es molt just.

– No cal que sigui la versio final. Abans de la fase seguent el pots tornar a revisar una mica. De moment, l’has de deixar en condicions perque passi.

En Tengo va fer una estimacio mental aproximada de la feina.

– Aixi, potser me’n puc sortir, mes o menys, en deu dies. Pero continua sent una feinada.

– Tu fes-ho -va dir en Komatsu amb veu alegre-. Mira el mon amb els seus ulls. Tu seras l’intermediari que unira el mon de la Fukaeri amb el mon real. Tu ho pots fer, aixo, Tengo. Tu…

Les monedes de deu iens es van acabar en aquest punt de la conversa.