– Per a mi, son com El claveci ben temperat de Bach: mai no te’n canses, sempre hi pots descobrir alguna cosa nova.

– Conec El claveci ben temperat.

– ?T’agrada Bach?

La Fukaeri va assentir.

– El Professor sempre l’escolta.

– ?El professor? -va preguntar en Tengo-. ?Vols dir un professor del teu institut?

La Fukaeri no va respondre. Va mirar en Tengo amb una expressio que semblava voler dir que encara era massa aviat per parlar d’aquell tema.

Tot seguit es va treure l’abric, com si hi acabes de pensar: va moure el cos per fer-lo lliscar, com un insecte que fa la muda, fins a sortir-ne i deixar-lo, sense molestar-se a plegar-lo, al respatller de la cadira. Sota l’abric duia un jersei prim de coll alt, d’un color verd pal·lid, i texans de color blanc. No duia accessoris, ni anava maquillada, pero tot i aixi cridava l’atencio. Era prima, pero en proporcio tenia uns pits grossos que atreien irresistiblement la mirada. Tambe tenien una forma molt bonica. En Tengo s’havia d’esforcar a no dirigir-hi la vista, pero igualment els ulls se li n’anaven cap alla, com se’n van cap al centre d’un gran remoli quan l’observem.

Van portar-los les copes de vi blanc. La Fukaeri en va fer un glop i va deixar la seva copa damunt la taula guaitant-la com si rumies alguna cosa. En Tengo nomes hi va posar els llavis, a manera de senyal: ara havien de parlar de coses importants.

La Fukaeri es va posar les mans als cabells negres i llisos i se’ls va pentinar una mica amb els dits. Els seus moviments eren meravellosos, els seus dits eren meravellosos. Cadascun d’aquells dits prims semblava que es movia seguint un proposit i unes directrius propies, i feien sentir la presencia d’alguna mena d’encanteri.

– ?Que m’agrada, de les matematiques? -va tornar-se a preguntar en Tengo en veu alta, parant atencio a no dirigir la mirada als dits i als pits de la Fukaeri-. Les matematiques son com un corrent d’aigua -es va respondre-. Evidentment, hi ha un munt de teories forca complicades, pero l’explicacio basica sempre es molt simple. Igual que l’aigua, que va d’un punt mes alt a un de mes baix recorrent la distancia mes curta possible, tambe hi ha un sol curs possible, per als nombres. Si te’ls quedes observant, aquest curs es fa evident tot sol. Nomes cal que te’ls miris fixament. No cal que facis res. Si et concentres i afines la vista, tot es torna clar per si sol. No hi ha res, en aquest mon tan gran, que sigui tan amable amb nosaltres com els nombres.

La Fukaeri es va quedar un moment pensant en aixo.

– Per que escrius novel·les -va preguntar ser fer cap entonacio.

En Tengo va desenvolupar aquella pregunta en una frase molt mes llarga:

– Si t’ho passes tan be amb les matematiques, no tens cap necessitat d’esforcar-te tant a escriure novel·les, ?no? Continua amb les matematiques per sempre, i ja esta. ?Es aixo, el que vols dir?

La Fukaeri va fer que si amb el cap.

– Be, doncs… La vida real es diferent, de les matematiques. Les coses no sempre recorren per forca la distancia mes curta. Per a mi, les matematiques… ?Com ho podria explicar? Son massa naturals. Per a mi, son com mirar un paisatge molt bonic. Son nomes el que tens alla davant. No cal canviar-hi res. Per aixo, quan soc al mon de les matematiques, hi ha cops que tinc la sensacio d’anar-me tornant transparent. I de vegades aixo em fa por.

La Fukaeri mirava en Tengo directament als ulls, sense desviar gens la vista, com qui ha enganxat els ulls als vidres de la finestra d’una casa deshabitada i n’observa l’interior.

– Quan escric una novel·la -va continuar en Tengo-, faig servir paraules per canviar les coses que hi ha al meu voltant i fer que el paisatge sigui mes natural, per a mi. Es a dir, el reestructuro. D’aquesta manera, confirmo que jo, com a persona, existeixo en aquest mon sense cap mena de dubte. Aquesta operacio es molt diferent de les que faig en el mon de les matematiques.

– Confirmes que existeixes -va dir la Fukaeri.

– Tot i que no puc dir que ho hagi aconseguit, encara -va dir en Tengo.

No semblava que la Fukaeri hagues entes l’explicacio d’en Tengo, pero no va dir res mes: es va limitar a posar-se la copa als llavis i a xuclar-ne el vi, com si begues amb una palla, sense fer gens ni mica de soroll.

– Si em permets que t’ho digui, jo crec que tu, a la practica, fas el mateix que jo: reestructures el paisatge que veus amb els ulls fent servir les teves propies paraules, i d’aquesta manera comproves quina es, la teva existencia com a persona -va dir en Tengo.

La Fukaeri va aturar la ma que sostenia la copa de vi i va pensar un moment en aquesta afirmacio. Com era d’esperar, pero, no va dir que en pensava.

– I dones forma a aquest proces i aixi el conserves: com a obra -va dir en Tengo-. I si aconsegueixes que hi hagi molta gent que estigui d’acord amb aquesta obra, o que li inspiri simpatia, aixo voldra dir que aquesta obra literaria te un valor objectiu.

La Fukaeri va negar energicament amb el cap.

– No m’interessa, la forma.

– No t’interessa, la forma -va repetir en Tengo.

– La forma no vol dir res.

– Aixi, doncs, ?per que vas escriure aquesta obra i la vas presentar al concurs de nous autors?

La Fukaeri va deixar la copa de vi damunt la taula.

– Jo, no.

En Tengo, per tal de calmar-se, va agafar el got i va fer un glop d’aigua.

– ?O sigui, que tu no vas presentar l’obra al concurs de nous autors?

La Fukaeri va fer que no amb el cap.

– Jo no la vaig enviar.

– Aixi, doncs, ?qui va enviar l’original de la teva obra per participar al concurs?

La Fukaeri va arronsar una mica les espatlles i va callar durant uns quinze segons. Despres va dir:

– Qui fos.

– Qui fos -va repetir en Tengo, i va deixar anar lentament un sospir amb els llavis tancats. No hi havia manera d’avancar, en aquesta conversa. Tal com s’esperava.

En Tengo ja havia mantingut unes quantes relacions personals amb noies que havien estat alumnes seves a l’academia. Tanmateix, sempre havia estat quan elles havien deixat d’anar a l’academia i eren a la universitat. Havien estat elles qui li havien trucat i li havien dit de quedar. Havien parlat i havien sortit junts. El mateix Tengo no sabia que hi havia, en ell, que les pogues atreure, pero, de tota manera, ell era solter i elles ja no eren alumnes seves: no hi havia cap motiu per rebutjar-les, si li proposaven una cita.

Nomes havia arribat dues vegades a estar-hi embolicat, despres de la cita, pero la relacio no havia durat gaire temps i s’havia anat dissolent a poc a poc, sense que ni se n’adones. En Tengo no s’acabava de relaxar, amb aquelles noies joves, tan plenes d’energia, que tot just acabaven d’entrar a la universitat; no s’hi sentia comode. Era com tenir un gatet juganer: al principi, tot era molt espontani i divertit, pero despres, a poc a poc, acabava esgotat. I les noies amb qui havia sortit tambe semblaven una mica decebudes, en descobrir que en realitat el seu caracter era completament diferent quan era el professor de matematiques que parlava apassionadament a dalt de la tarima de quan no l’era. Ell mateix entenia que se sentissin aixi.

Era quan estava amb dones mes grans que ell, que en Tengo es relaxava. Quan pensava que no tenia per que ser ell qui prengues la iniciativa, sentia que li treien un pes de sobre. A mes, solia agradar a la majoria de dones mes grans. Per aixo, des que feia un any havia comencat una relacio amb una dona casada deu anys mes gran que ell, havia deixat completament de banda les cites amb noies joves. Es veia amb la seva amiga una vegada a la setmana, al seu apartament, i amb aixo n’hi havia prou per eliminar gairebe tot el desig -o necessitat- fisic pel sexe femeni que sentia. Despres es quedava tancat a casa per escriure novel·les, llegir o escoltar musica, o de vegades anava a nedar a una piscina coberta que hi havia al seu barri. A banda de les poques converses que mantenia amb els companys de l’academia, gairebe no parlava amb ningu. I no sentia cap insatisfaccio especial envers aquest estil de vida. O, mes exactament, aquest estil de vida s’acostava molt al seu ideal.

Tanmateix, davant de la Fukaeri, que era una noia de disset anys, en Tengo sentia una agitacio violenta, molt especial, al cor. Era la mateixa sensacio que havia experimentat en veure-la per primera vegada en fotografia, pero en tenir-la al davant de carn i ossos l’agitacio s’havia fet molt mes intensa. No era amor, ni desig sexual, ni res per l’estil. Era, potser, com si alguna cosa hagues penetrat per una petita escletxa i volgues omplir el buit que