Aixi que va entrar a l’hotel va anar directament al lavabo. Per sort, no hi havia ningu. Primer, es va asseure a la tassa del vater i va orinar. S’hi va estar molta estona. Va tancar els ulls i, sense pensar en res, va escoltar el so de l’orina com si fos la remor llunyana de les onades. Tot seguit, va anar cap a la pica i es va rentar les mans amb cura, es va raspallar els cabells i es va mocar. Va treure un raspall de dents i es va rentar les dents de pressa, sense fer servir dentifric. Com que no tenia gaire temps, no es va passar el fil dental. Tampoc no feia falta que fos tan escrupolosa: no tenia cap cita. Va mirar-se al mirall i es va posar una mica de pintallavis. Tambe es va arreglar les celles. Es va posar be les barnilles del sostenidor, va allisar-se les arrugues de la brusa blanca i es va olorar les aixelles: no feien olor de suat. Despres va tancar els ulls i, com sempre, va dir una oracio. L’oracio mateixa no significava res; tant li feia, que volgues dir. L’important era el fet de dir-la.

En acabar l’oracio, va obrir els ulls i va observar la seva imatge reflectida al mirall. Perfecta. Es mires per on es mires, res no desentonava: semblava ben be una dona de negocis eficient. Tenia l’esquena recta i els llavis tesos. L’unic que no acabava de lligar-hi era la bandolera plena. Potser hauria estat millor portar un maleti petit, pero llavors potser hauria ofert una imatge massa professional. Per si de cas, va tornar a comprovar el que duia a la bandolera. Tot estava en ordre: hi havia tot el que hi havia d’haver, i tot estava posat de manera que ho pogues treure sense haver-ho de mirar.

Ara ja nomes quedava posar en practica el que estava planejat. Havia de dirigir-se cap al seu objectiu amb una fe i una falta de compassio inamovibles. Va descordar-se el boto de dalt de la brusa de manera que quan s’inclines cap endavant se li veies la regatera. Es va lamentar de no tenir una mica mes de pit. Tan util que li hauria estat!

Sense que la veies ningu, va pujar amb l’ascensor fins a la quarta planta i despres de caminar una mica pel passadis va trobar l’habitacio 426. Va treure un classificador de paper que tenia preparat a dins de la bandolera, se’l va posar davant del pit i va trucar a la porta, amb un cop suau i concis. Va esperar un moment i va tornar a trucar, nomes una mica mes fort, amb mes contundencia. Es va sentir una veu que remugava a dins i la porta es va obrir una mica. Va apareixer la cara d’un home d’entre quaranta-cinc i cinquanta anys, vestit amb una camisa blau mari i uns pantalons de franel·la grisa, amb aire d’home de negocis que s’ha tret l’americana i la corbata. Semblava de mal humor i tenia els ulls vermells, com si no hagues dormit prou. En veure l’Aomame amb aquell vestit formal va fer una cara una mica sorpresa; potser es va imaginar que era una cambrera que venia a omplir la nevera de l’habitacio.

– Perdoni que el molesti. Em dic Ito, i formo part de l’administracio de l’hotel. Hem tingut un problema amb el sistema d’aire condicionat, i venia a revisar-lo, si em permet. Nomes seran cinc minuts -va dir l’Aomame, amb un gran somriure i un to de veu professional.

L’home va cloure una mica els ulls amb aire d’incomoditat.

– Estic fent una feina important, que corre pressa. ?Li faria res esperar-se fins d’aqui a una hora, mes o menys, que es quan deixare l’habitacio? De moment, diria que no hi ha cap problema, amb aquest aire.

– Em sap greu, pero sembla que el problema te a veure amb la instal·lacio electrica. Estem fent una revisio de seguretat d’urgencia i la voldriem acabar tan aviat com fos possible. Estem passant per totes les habitacions. Si em deixa entrar, nomes trigare cinc minuts.

– Que hi farem, doncs -va dir l’home, fent petar la llengua-. Pero si he llogat aquesta habitacio, ha estat precisament per poder treballar sense que em molestin.

Va assenyalar els documents que hi havia damunt de l’escriptori. Eren papers impresos amb ordinador amb tot de taules detallades. Devia estar preparant les dades que necessitava per a la reunio d’aquella nit. Tenia una calculadora i fulls plens de xifres.

L’Aomame sabia que aquell home treballava en una empresa relacionada amb el petroli: era especialista en inversions en infraestructures de l’Orient Mitja, i, segons la seva informacio, era molt competent en aquest ambit. Aixo s’evidenciava en les seves maneres: havia tingut una bona educacio, guanyava un bon sou i conduia un Jaguar nou. De petit havia estat un nen consentit, havia estudiat a l’estranger, parlava be l’angles i el frances i tenia una autoconfianca que no trontollava davant de res. Era la mena de persona que no suporta, en cap circumstancia, que els altres li demanin res, ni tampoc que el critiquin, especialment quan aixo ve d’una dona. En canvi, no li costava gens exigir coses als altres, i no es va sentir malament quan va pegar a la seva dona amb un pal de golf i li va trencar unes quantes costelles. Anava pel mon com si ell en fos el centre, i es devia pensar que la Terra deixaria de girar, si ell no existis. S’enfadava si algu li feia nosa o el contradeia; s’enfadava terriblement, fins al punt de perdre els estreps.

– Amb permis -va dir l’Aomame amb un alegre somriure professional als llavis. I com si es tractes d’un fet consumat va avancar energicament per entrar a mitges a l’habitacio i, tot aguantant la porta amb l’esquena, va obrir el classificador i hi va escriure alguna cosa amb el boligraf.- Voste es… el senyor Miyama, ?oi? -li va preguntar. Recordava la seva cara d’haver-la vist un munt de vegades en fotografies, pero no es perdia res per comprovar que no es confonia de persona. Si s’equivocava, no hi havia marxa enrere.

– Si, soc en Miyama -va respondre ell en un to aspre, i va fer un sospir com si ho deixes correr, com si digues que d’acord, que fes el que volgues. Despres es va girar cap a l’escriptori amb el boligraf a la ma i va tornar a agafar els documents que estava llegint. Damunt del llit doble sense desfer hi havia, llancades de qualsevol manera, l’americana i una corbata de ratlles; totes dues peces semblaven molt cares. L’Aomame va anar directament cap a l’armari encastat amb la bandolera a l’esquena: ja li havien explicat amb antelacio que els controls de l’aire condicionat eren alli. A dins hi havia penjades una trinxera confeccionada amb un material molt suau i una bufanda de caixmir de color gris clar. L’equipatge es reduia a un maleti de pell per portar-hi documents; no hi havia muda de roba ni necesser; potser no tenia la intencio de quedar-se a passar la nit. Damunt de l’escriptori hi havia una cafetera que havia fet portar al servei d’habitacions. L’Aomame va fer veure que comprovava els controls durant trenta segons i es va tornar a dirigir a en Miyama.

– Li agraeixo molt la seva col·laboracio, senyor Miyama. No hi ha cap problema, a la instal·lacio d’aquesta habitacio.

– Pero, ?que no l’hi he dit d’entrada, que no hi havia cap problema a l’aire condicionat? -va dir en Miyama amb veu arrogant, sense ni tal sols girar-se.

– Perdoni… -va dir l’Aomame timidament-. Si em permet, em sembla que te una cosa al clatell.

– ?Al clatell? -va preguntar en Miyama, tot posant-se la ma a la part posterior del coll. Se la va fregar una mica i es va mirar el palmell amb desconfianca.- Jo diria que no hi tinc res.

– Si no li fa res -va dir l’Aomame acostant-se a l’escriptori-, ?em deixa que l’hi miri de prop?

– Si, miri -va respondre en Miyama, amb cara de no entendre res-. ?Que es, aixo que hi tinc?

– Sembla com pintura, d’un color verd clar.

– ?Pintura?

– No ho se. Pel color, jo diria que es pintura. ?Li fa res, si l’hi toco? Potser l’hi podre treure.

– Si -va dir en Miyama; es va abocar cap endavant i va girar el clatell cap a l’Aomame. S’acabava de tallar els cabells i tenia el clatell rasurat. L’Aomame va inspirar i va retenir l’aire, es va concentrar i amb els dits va localitzar aquell punt en un moment. El va premer lleument amb la punta del dit, com si volgues fer-hi una marca. Va tancar els ulls i va comprovar, fent servir el tacte, que no s’equivocava. No, era alli. Li hauria agradat poder-ho fer amb mes calma, per assegurar-se’n, pero no tenia temps. Ho havia de fer tan be com pogues, en les condicions en que es trobava.

– Perdoni, ?es pot quedar un moment en aquesta posicio, sense moure’s? Traure un boligraf amb llanterna de la bossa. Es que no ho veig be, amb la llum de l’habitacio.

– Pero, ?com pot ser, que tingui pintura aqui? -va dir en Miyama.

– No ho se. Ara l’hi miro.

Sense deixar de tocar lleument aquell punt del clatell de l’home, l’Aomame va treure una funda de plastic dur de la bandolera, en va obrir la tapa i en va extreure una cosa embolicada amb una tela fina. La va desembolicar molt habilment amb una sola ma i va apareixer un objecte que semblava un punxo de gel petit. Feia uns deu centimetres de llarg, i la part del manec, de fusta, era petita i compacta. Pero no era cap punxo de gel: nomes s’hi assemblava per la forma. No servia pas per trencar gel. L’havia fet i dissenyat ella mateixa. La part davantera era fina i punxeguda com una agulla de cosir, i, perque no es trenques, a la punta hi havia clavat una petita peca d’un suro fet especialment perque fos suau com el coto. En va enretirar el suro amb molta cura fent servir les puntes dels dits, se’l va ficar a la butxaca i va posar l’extrem de l’agulla descoberta en aquell punt del clatell d’en Miyama. Va, calma’t, que ara ve la part mes important, es va dir a si mateixa. No et pots desviar ni una decima de mil·limetre. Si et desvies ni que sigui una mica, tot l’esforc se n’anira en orris. Ara, el mes important es