concentrar-se.

– ?Que encara no acaba? ?Fins quan m’hi he d’estar, aixi? -va dir l’home amb veu irritada.

– Perdoni, ja acabo -va respondre l’Aomame.

Tranquil, acabo en un tres i no res, va dir-li a l’home mentalment. Nomes sera un moment. Despres, ja no hauras de pensar en res. Ni en els sistemes de refinament del petroli, ni en els moviments del mercat del cru, ni en els informes trimestrals per als grups inversors, ni en les reserves de vols a Bahrain, ni en els suborns per als funcionaris, ni en que li regalaras a la teva amant: no hauras de pensar en res de res. Deu haver estat molt dur, haver hagut de pensar en tantes coses, ?oi? Doncs ho sento, pero t’hauras d’esperar una miqueta mes. Ara m’estic concentrant per fer be la meva feina, o sigui que no em molestis; ara no, sisplau.

Un cop va tenir la posicio ben agafada i es va haver decidit, va alcar la ma dreta amb el palmell ben obert, va contenir la respiracio i, despres de fer una petita pausa, la va deixar caure en picat en direccio al manec de fusta. No ho va fer gaire fort, perque si ho feia amb massa forca l’agulla es trencaria sota la pell, i no en podia deixar la punta alli. Va deixar caure la ma sense fer forca, com si ho fes amb afecte, en l’angle precis, amb la forca justa; en picat, sense contrarestar la forca de la gravetat, de manera que la fina punta de l’agulla penetres en aquell punt amb la maxima naturalitat, com si la xuclessin. Profundament, com si llisques; i fatalment. L’important era trobar l’angle i la forca adequats. O no: mes aviat, l’absencia de forca. Si paraves prou atencio en aixo, la resta era tan senzill com clavar una agulla en un tros de tofu. La punta de l’agulla travessava la carn, es clavava en un punt precis de la part posterior del cervell i els batecs del cor s’aturaven com quan es bufa una espelma. Tot s’acabava en un sol instant, massa de pressa i tot. Aixo nomes ho podia fer l’Aomame: ningu mes no era capac de trobar amb els dits aquell punt tan precis. Ella, pero, podia: els seus dits estaven dotats d’aquest tacte extraordinari.

Va sentir que l’home feia una inspiracio sobtada, i se li van contreure tots els musculs del cos. Despres de confirmar-ho, va treure de pressa l’agulla i immediatament, per evitar l’hemorragia, va premer la ferida amb una petita gasa que tenia preparada a la butxaca. L’agulla era molt prima i nomes havia estat clavada uns segons; encara que hi hagues hemorragia, seria molt petita. Pero, tot i aixi, calia prendre totes les precaucions possibles. No podia deixar cap rastre de sang: una sola gota podria ser fatal. L’escrupolositat era la maxima credencial de l’Aomame.

Al cap d’una mica que el cos d’en Miyama es tenses completament, la forca se’n va anar escolant a poc a poc, com quan una pilota de basquet perd aire. Mantenint el dit pressionant aquell punt del seu clatell, l’Aomame el va recolzar damunt l’escriptori. Va quedar mirant a un costat, amb els documents per coixi. Tenia els ulls oberts, amb una expressio de sorpresa, com si al darrer moment hagues presenciat una cosa estranya, inimaginable. No era de por, ni de dolor, sino tan sols de pura sorpresa, com si s’hagues adonat que al seu cos hi passava alguna cosa anormal pero no fos capac d’entendre que: dolor, picor, plaer o fins i tot alguna mena de revelacio. Hi ha moltes maneres de morir, en aquesta vida, pero poques deuen ser tan poc doloroses com aquesta.

Potser aquella havia estat massa facil per a ell, va pensar l’Aomame arrufant les celles; massa facil. Potser hauria hagut de fer servir un ferro 5 per trencar-li dues o tres costelles, fer-lo patir de valent i, despres, matar-lo per pietat, perque una rata com aquella es mereixia una mort miserable; allo, en realitat, era el que ell li havia fet a la seva dona. Pero, malauradament, l’Aomame no tenia prou llibertat per poder prendre una decisio com aquesta. La missio que li havien encomanat era enviar aquell home a l’altre mon de manera rapida i discreta pero totalment efectiva, i ara l’acabava d’acomplir. Fins feia un moment, aquell home era viu; ara era mort. Havia traspassat el llindar que separa tots dos estats sense ni tan sols adonar-se’n.

L’Aomame va mantenir la gasa damunt la ferida durant cinc minuts exactes, pacientment, amb el grau just de forca perque no hi quedes la marca del dit. Durant aquest temps no va apartar els ulls de l’agulla dels segons del seu rellotge de polsera. Van ser cinc minuts molt llargs; semblava que no s’havien d’acabar mai. Si ara algu entrava a l’habitacio i la veia amb aquella arma tan fina en una ma i prement el coll de l’home amb un dit de l’altra, s’hauria acabat tot, no podria justificar-ho de cap manera. Pero aquests cinc minuts eren molt importants, i no se’ls podia saltar. Respirava profundament, en silenci, per tal de calmar-se. No podia precipitar-se, no podia perdre els nervis; havia de ser l’Aomame de sempre, tan segura de si mateixa.

Se sentia els batecs del cor i, seguint el ritme dels batecs, la fanfara inicial de la Sinfonietta de Janacek li ressonava a dins del cap. El vent suau solcava les planures verdes de Bohemia sense cap soroll. Sabia que estava dividida en dues meitats: una continuava pressionant el clatell d’un home mort sense perdre el control; l’altra, pero, sentia una por terrible, i ho volia deixar estar tot, sortir immediatament d’aquella habitacio i fugir corrents. Era alli pero alhora no era alli; es trobava en dos llocs al mateix temps. ?Que hi podia fer, si allo contradeia la teoria d’Einstein? Allo era el zen de l’assassi.

Per fi van passar els cinc minuts, pero l’Aomame en va afegir un altre per precaucio. Un altre minut: com mes urgent es una feina, amb mes calma s’ha de fer. Va aguantar sense moure’s gens ni mica aquell minut que semblava no acabar-se mai, que pesava tant. Despres va enretirar el dit lentament i va examinar la ferida amb el boligraf amb llanterna: nomes hi havia una marca com la picada d’un mosquit.

La rao per la qual emprava una agulla tan fina per arribar fins a aquell punt especial de la part posterior del cervell era que la mort semblava natural. A ulls d’un metge corrent, allo, per molt que s’ho mires, no seria sino un atac de cor. Pensaria que de sobte, mentre estava assegut a l’escriptori treballant, havia tingut un atac de cor i havia deixat de respirar. Esgotament i estres: no hi hauria res que no sembles normal, ni cap rao per fer una autopsia.

Aquest home era molt competent, pero treballava massa. Guanyava un bon sou, pero no el podria gastar, ara que era mort. Portava un vestit d’Armani i conduia un Jaguar, pero la seva vida, al capdavall, havia estat com la d’una formiga: treballar, treballar i una mort sense sentit. Arribaria un moment que ningu no recordaria que havia viscut. Potser la gent diria que quina llastima, que encara era tan jove. O potser no.

L’Aomame es va treure el suro de la butxaca i el va clavar a l’agulla. Va tornar a embolicar aquella eina tan delicada amb la tela, la va guardar a la funda i la va desar al fons de la bandolera. Va agafar una tovallola de mans del lavabo i va netejar totes les empremtes digitals que havia deixat a l’habitacio. Nomes havia tocat els controls de l’aire condicionat i el pom de la porta. Va tornar a deixar la tovallola al seu lloc. Tambe va posar la cafetera i la tassa a la safata del servei d’habitacions i la va deixar al passadis: aixi, quan el grum vingues a recollir-les no hauria de trucar a la porta i descobririen el cadaver mes tard. Amb sort, no el trobarien fins l’endema, despres de l’hora fixada per deixar l’habitacio, quan la cambrera vingues a fer-la.

Quan ell no aparegues a la reunio del vespre, potser els altres li trucarien a l’habitacio, pero ningu no agafaria el telefon. I potser se sorprendrien i demanarien al cap de la recepcio que els obris la porta. O potser no l’hi farien obrir. Aixo dependria de com anessin les coses.

L’Aomame es va posar davant del mirall del lavabo i va comprovar que tingues la roba en ordre. Es va cordar el boto de dalt de la brusa; al final no li havia calgut deixar entreveure la regatera, perque aquella rata miserable no s’havia molestat ni a mirar-se-la. Quina manera de tractar la gent! Va arrufar una mica les celles. Despres es va arreglar els cabells, es va fer un massatge lleu amb els dits per relaxar els musculs de la cara i va dibuixar un gran somriure afectuos en direccio al mirall. Va ensenyar les dents blanques, que el dentista li acabava de netejar. Au, ja era hora de sortir de l’habitacio on hi havia el mort i tornar al mon real. Havia de treure’s una mica de pressio de sobre. Ja no era una assassina que ho tenia tot sota control, sino una dona de negocis riallera, eficient, que duia un vestit fantastic.

L’Aomame va obrir una mica la porta de l’habitacio, va mirar enfora i, quan va veure que no hi havia ningu al passadis, va sortir discretament. No va fer servir l’ascensor, sino que va baixar caminant per l’escala. Tampoc no hi va haver ningu que es fixes en ella, quan travessava el vestibul. Caminava a pas viu, amb l’esquena dreta i mirant cap endavant, pero no tan de pressa com per cridar l’atencio: era una professional, una professional que fregava la perfeccio. Si hagues tingut els pits una mica mes grossos, podria haver arribat a ser una professional absolutament perfecta, es va lamentar, i va arrufar una mica les celles. Pero no hi podia fer res: se n’hauria de sortir amb el que tenia.