En Tengo es va despertar amb el so del telefon. Les agulles fosforescents del rellotge marcaven la una passada. No cal dir que tot estava a les fosques. De bon principi va saber que la trucada era d’en Komatsu: no coneixia ningu mes que pogues trucar mes tard de la una de la matinada, ni que fos capac de fer sonar el telefon amb tanta insistencia, sense deixar-ho correr, fins que l’altre l’hi agafes. A en Komatsu, el concepte d’horari li era alie; aixi que tenia alguna idea, agafava el telefon i trucava, sense pensar en quina hora era. En aquell cap en forma d’ou no hi havia lloc per a pensaments prosaics, com que la trucada podria ser inoportuna perque era de nit, perque era massa d’hora, perque era la nit de noces d’algu o perque hi havia un cadaver de cos present.

No, pero no era de suposar que ho fes amb tothom: en Komatsu no deixava de guanyar-se el sou treballant en una empresa, i no podia ser que fes una cosa amb tant poc sentit comu indiscriminadament. Si ho feia, era precisament perque era a en Tengo. Per a en Komatsu, en Tengo era una mena d’extensio de la seva propia persona, igual que els bracos o les cames, i no feia distincio entre ell i l’altre. Per tant, si ell estava despert, assumia que en Tengo tambe ho estava. Si no hi havia cap novetat, en Tengo se n’anava a dormir a les deu i es llevava a les sis. En general, feia una vida molt ordenada i dormia profundament, pero, si per alguna rao el despertaven, despres es posava nervios i li costava molt tornar-se a adormir. Li havia demanat moltes vegades a en Komatsu que, sisplau, fes el favor de no trucar-li a mitjanit, com el pages que prega a Deu que no envii una plaga de llagostes abans de la collita. «Molt be, ja no et trucare mes, de nit», deia en Komatsu, pero aquesta promesa no arrelava gens profundament en la seva consciencia, i el primer ram de pluja l’arrencava d’arrel i se l’enduia.

En Tengo va sortir del llit i va anar ensopegant fins al telefon de la cuina. Durant el temps que va trigar, el telefon va sonar sense treva.

– He parlat amb la Fukaeri -li va dir en Komatsu. Com sempre, res que s’assembles a una salutacio o a un preambul: ni un «?que dormies?» ni un «perdona que et truqui tan tard». Deu n’hi do: mai no deixava d’admirar- se’n.

En Tengo va quedar callat, arrufant les celles en la foscor. Quan el despertaven bruscament durant la nit, el cap li trigava una estona a funcionar.

– Ei, ?que em sents?

– Si que et sento.

– Ha estat per telefon, pero ja hem parlat. Be, de fet gairebe nomes he parlat jo i ella s’ha dedicat a escoltar el que jo deia, o sigui que no es pot dir que hagi estat una conversa gaire normal, en el sentit corrent de la paraula. Es una noia molt callada, i te una manera de parlar una mica especial; ja ho veuras quan hi parlis tu. Be, en tot cas, li he explicat una mica per sobre el meu pla a veure que li semblava, aixo de refer Crisalide d’aire a tres bandes per convertir-la en una obra mes bona i que pugui aspirar a guanyar el premi de nous autors. Com que parlavem per telefon, per precaucio nomes l’hi he explicat a grans trets. I li he preguntat si estava interessada a quedar per parlar dels detalls i acabar de decidir-ho. Una mica indirectament, aixo si: jo podria tenir problemes, si parles massa obertament d’una cosa com aquesta.

– ?I que ha dit?

– Cap resposta.

– ?No t’ha donat cap resposta?

En Komatsu va fer una pausa tactica, durant la qual va agafar un cigarret i el va encendre amb un llumi. N’hi havia prou de sentir els sorolls a traves del telefon per imaginar-se’l. Ell no feia servir encenedor.

– La Fukaeri diu que primer vol parlar amb tu -va dir en Komatsu exhalant el fum-. No ha dit ni si li interessava ni si no, ni si volia que ho fessim o no. Sembla que el mes important, per a ella, es veure’t i parlar amb tu cara a cara. Ens dira que vol fer quan hagueu parlat. ?No trobes que es una gran responsabilitat?

– ?I que, doncs?

– ?Estas lliure, dema al vespre?

Les classes de l’academia comencaven a primera hora del mati i s’acabaven a les quatre. Per bona o mala sort, despres no tenia cap compromis.

– Si que estic lliure -va respondre en Tengo.

– Doncs ves al Nakamuraya, a Shinjuku, a les sis del vespre. He reservat una taula forca tranquil·la del fons a nom meu. Ho paga l’empresa, o sigui que podeu menjar i beure tot el que vulgueu. I parleu tots dos tranquil·lament.

– ?Es a dir que tu no vindras?

– La Fukaeri ha posat la condicio que parlessiu vosaltres dos sols. Es veu que no cal que parli amb mi, de moment.

En Tengo va callar.

– En resum -va dir en Komatsu amb veu alegre-: a veure si t’hi llueixes, Tengo. Potser es perque ets grossot, pero caus forca be a la gent. A mes a mes, com que fas de professor en una academia, estas acostumat a parlar amb noies d’institut crescudetes. Tu ho faras mes be que jo. Convenc-la amb bones paraules i fes que confii en tu. Espero bones noticies!

– Un moment. ?Que no vas ser tu, de bon comencament, qui va fer aquesta proposta? Jo encara no t’havia dit ni que si ni que no. Ja et vaig dir l’altre dia que a mi, aquest projecte, em sembla forca arriscat, i que dubto que sigui tan facil dur-lo a terme. Fins i tot podriem tenir problemes des del punt de vista social. ?Com vols que convenci aquesta noia, tot d’un plegat, si encara no m’he decidit jo mateix?

En Komatsu va quedar una estona callat a l’auricular. Despres va tornar a parlar:

– Escolta, Tengo, aixo ja esta en marxa: ara ja no podem aturar el tren, per baixar-ne. Jo ja ho tinc decidit, i estic segur que tu ja ho tens mig decidit, tambe. Ja hi estem tots dos embarcats.

– Pero, ?que no em vas dir que m’ho penses amb calma, l’altre dia?

– D’aixo fa cinc dies. ?Que has decidit, despres de pensar-hi amb calma?

En Tengo no va saber que dir.

– Encara no he pres cap decisio -va admetre amb franquesa.

– Doncs, de moment, ?per que no et trobes amb la Fukaeri i en parleu? Ja ho decidiras despres, que vols fer.

En Tengo es va premer fort el pols amb les puntes dels dits. El cap encara no li rutllava be.

– D’acord, de moment parlare amb la Fukaeri. Dema a les sis al Nakamuraya, a Shinjuku. Li explicare la situacio general jo mateix. Pero no et puc prometre res mes: jo l’hi puc explicar, pero el que no puc fer es convencer-la.

– Es clar, ho entenc perfectament.

– ?I que en sap, ella, de mi?

– Li he explicat una mica qui ets. Que tens vint-i-nou o trenta anys, que ets solter i que fas de professor en una academia de Yoyogi. Que ets molt robust i que no ets mala persona, que no vas pel mon devorant noietes. Que vius modestament i que tens uns ulls molt bondadosos. I que t’agrada molt la seva obra. Aixo, mes o menys.

En Tengo va sospirar. Quan intentava pensar, els fets semblaven acostar-se i allunyar-se alternativament.

– Escolta, Komatsu: ?que me’n puc tornar al llit, ja? Son gairebe dos quarts de dues, i a mi, almenys, m’agradaria dormir una mica, abans que es fes de dia. Dema tinc tres classes, al mati.

– Molt be. Bona nit. Somia coses maques -va dir, i va penjar el telefon sense cap cerimonia.

En Tengo va mirar un moment l’auricular que tenia a la ma, i despres va penjar. Si pogues dormir, voldria adormir-se tan aviat com fos possible, i si pogues somiar coses maques, li agradaria somiar-les, pero sabia que li costaria agafar el son, despres d’haver-se hagut de despertar tant si com no a aquella hora i haver hagut d’escoltar tota aquella historia. Podia fer servir el recurs de beure alcohol per adormir-se, pero no en tenia ganes. Al final, va beure un got d’aigua, va tornar al llit, va encendre el llum i va comencar a llegir un llibre. Pensava llegir fins que li vingues son, pero no es va adormir fins abans de l’alba.

Despres de fer les tres classes a l’academia es va dirigir a Shinjuku en tren. Es va comprar uns llibres a la llibreria Kinokuniya i va anar cap al Nakamuraya. Quan va donar el nom de Komatsu a l’entrada el van portar a una taula forca tranquil·la que hi havia al fons. La Fukaeri encara no havia arribat, i va dir al cambrer que s’esperaria fins que arribes l’altra persona. El cambrer li va preguntar si volia prendre res mentre s’esperava, i en Tengo li va