respondre que estava be, per tant el cambrer se’n va anar despres de deixar l’aigua i la carta damunt la taula. En Tengo va obrir un dels llibres que acabava de comprar i el va comencar a llegir. Era un llibre sobre embruixos que considerava quina funcio havien tingut els encanteris en la societat japonesa. A l’antiguitat, havien tingut un paper molt important dins la comunitat: servien per dissimular i compensar les mancances i incoherencies del sistema social. Devia ser una epoca forca entretinguda.

A un quart de set la Fukaeri encara no havia aparegut. En Tengo no hi va donar importancia i va continuar llegint. No es va sorprendre especialment que fes tard. Aquella historia no tenia cap mena de sentit, i per tant no podia pas queixar-se si els esdeveniments tampoc no en tenien. No seria estrany que ella hagues canviat d’opinio i no es presentes. O, fins i tot, potser s’estimava mes que no es presentes. Seria millor aixi, mes facil. Informaria en Komatsu que havia esperat la tal Fukaeri durant una hora i que ella no havia vingut. Despres, passes el que passes, no seria assumpte seu. Menjaria tot sol i se’n tornaria a casa. Aixi hauria complert el seu deure amb en Komatsu.

La Fukaeri es va presentar a les sis i vint-i-dos minuts. Va arribar a la taula guiada pel cambrer i es va asseure davant seu. Va posar dues petites mans damunt la taula i, sense treure’s l’abric, va mirar fixament en Tengo. No va dir ni «perdo per haver fet tard» ni «em sap greu haver-te fet esperar»; ni tan sols un «encantada» o un «bona tarda». Es va limitar a mirar en Tengo directament a la cara, com si observes de lluny un paisatge que no havia vist mai. Deu n’hi do, va pensar en Tengo.

La Fukaeri era menuda. Totes les parts del seu cos eren delicades, i els trets del rostre eren mes bells que a la fotografia. El que mes cridava l’atencio, de la seva cara, eren els ulls, uns ulls profunds i memorables. En Tengo es va sentir intranquil, sota la mirada d’aquell parell de ninetes llustroses com laca negra. Ella gairebe no parpellejava. Semblava que ni tan sols respires. Tenia els cabells llisos, com si algu els hi hagues ordenat amb un regle d’un en un, i la forma de les celles s’hi adeia molt be. I, com passa amb la majoria de noies adolescents boniques, la seva expressio no estava maculada per la quotidianitat. Alhora, s’hi percebia alguna mena de desequilibri, potser perque les dues ninetes tenien una profunditat forca diferent, la qual cosa feia sentir incomoda la persona que les observava. Era impossible endevinar que pensava. En aquest sentit, la seva bellesa no era la de les models de les revistes o les cantants famoses. Per aixo mateix, pero, hi havia en ella alguna cosa provocadora i atractiva.

En Tengo va tancar el llibre i el va deixar en un extrem de la taula, va posar-se be, amb l’esquena recta, i va fer un glop d’aigua. Tenia rao, en Komatsu: si aquella noia guanyava el premi literari, no es podria treure de sobre els mitjans de comunicacio. Sens dubte, crearia forca rebombori. No els seria pas senzill, dur a terme el seu pla.

Va venir el cambrer i va deixar la carta i un got d’aigua davant de la Fukaeri, pero ni aixi no es va moure: va continuar mirant la cara d’en Tengo sense ni tan sols tocar la carta. Va ser ell, resignat, qui va saludar-la. Davant d’ella, se sentia el cos cada vegada mes gros.

La Fukaeri no li va tornar la salutacio, i va continuar mirant en Tengo.

– A tu, et conec -va dir, finalment, amb veu fluixa.

– ?Em coneixes? -va preguntar en Tengo.

– Ets professor de matematiques.

– Es veritat -va reconeixer en Tengo.

– He vingut dues vegades.

– ?A les meves classes?

– Si.

Hi havia diverses peculiaritats, en la seva manera de parlar: la concisio de les frases, la manca cronica d’entonacio, la limitacio -o, com a minim, la impressio que tenia l’interlocutor de la limitacio- del vocabulari. Tal com li havia dit en Komatsu, aquella noia era realment una mica estranya.

– ?O sigui que ets alumna de la meva academia? -va preguntar en Komatsu.

La Fukaeri va fer que no amb el cap.

– Nomes vaig venir a escoltar.

– Se suposa que sense carnet d’alumne no pots entrar a la classe.

La Fukaeri solament va arronsar les espatlles, com si se sorprengues que un adult fes una pregunta tan estupida.

– ?I que et van semblar, les classes? -va demanar en Tengo. Una altra pregunta sense solta ni volta.

La Fukaeri va beure un glop d’aigua sense desviar la mirada. No va respondre. Be, si va venir dues vegades, la primera no devia tenir una impressio gaire dolenta, va suposar en Tengo; si no li hagues interessat, ho hauria deixat despres de la primera classe.

– ?Fas l’ultim any d’institut, oi? -va preguntar en Tengo.

– De moment.

– ?Prepares els examens per a la universitat?

Ella va fer que no amb el cap.

En Tengo no va saber si volia dir que no volia parlar dels examens d’ingres a la universitat o si no els pensava fer. Va recordar que en Komatsu li havia dit que era una noia molt callada.

El cambrer va venir a agafar-los la comanda. La Fukaeri encara no s’havia tret l’abric. Va demanar amanida i pa.

– Nomes aixo -va dir, i va tornar la carta al cambrer. I com si hi hagues pensat de sobte, va afegir:- I un got de vi blanc.

El cambrer, forca jove, va estar a punt de dir alguna cosa sobre la seva edat, pero sota la mirada fixa de la Fukaeri es va posar vermell i es va empassar les seves paraules. Deu n’hi do, va tornar a pensar en Tengo. Ell va demanar linguine de marisc i, d’acord amb la seva acompanyant, una copa de vi blanc.

– Ets professor i escrius novel·les -va dir la Fukaeri. Allo devia ser una pregunta dirigida a en Tengo: semblava que un dels trets caracteristics de la seva parla consistia a no posar signe d’interrogacio a les preguntes.

– De moment, si -va respondre en Tengo.

– No sembles ni una cosa ni l’altra.

– Potser no -va dir en Tengo. Va intentar fer un somriure, pero no li va sortir.- Tinc el titol per fer de professor i faig classes en una academia, pero no es pot dir que sigui professor oficialment. I escric novel·les pero encara no me n’han publicada cap, o sigui que encara no soc novel·lista, tampoc.

– No ets res.

En Tengo va assentir.

– Tens rao: de moment, no soc res, jo.

– T’agraden les matematiques.

En Tengo va afegir el signe d’interrogacio a les paraules de la Fukaeri i li va tornar a respondre:

– Si que m’agraden. M’han agradat des de sempre, i encara m’agraden.

– Que t’agrada.

En Tengo va completar la frase: «?Que t’agrada, de les matematiques?».

– Be, doncs, quan dones prioritat a les xifres, pots arribar a assolir una sensacio de gran tranquil·litat. Pots simplificar les coses en la mesura que es poden simplificar.

– Va ser divertit, el que vas dir sobre les integrals.

– ?A la classe de l’academia, vols dir?

La Fukaeri va fer que si.

– ?A tu t’agraden, les matematiques?

La Fukaeri va fer una mica que no amb el cap: les matematiques no li agradaven.

– Pero, ?et va agradar el que vaig dir sobre les integrals? -va preguntar en Tengo.

La Fukaeri va arronsar una mica les espatlles.

– Parlaves com si les integrals fossin importants.

– ?Ah, si? -va dir en Tengo. Era la primera vegada que algu li deia una cosa com aquella.

– Era com si parlessis d’una persona important -va dir ella.

– Potser encara puc ser mes apassionat parlant de les progressions -va dir en Tengo-. Personalment, les progressions son la part que m’agrada mes del temari de matematiques de la secundaria superior.

– T’agraden les progressions -va tornar a preguntar la Fukaeri sense fer servir el signe d’interrogacio.