seriosament. La Tamaki tenia un cos petit i mes aviat ple, i els pits grossos; l’Aomame era mes aviat alta i prima, fibrada, i no tenia els pits gaire grossos. La Tamaki sempre deia que havia de fer regim, pero l’Aomame trobava que ja era preciosa, tal com era.
La Tamaki tenia la pell suau i tendra, i uns mugrons molt bonics, ovalats i sortints com una oliva. Tenia el pel pubic llarg i esclarissat, com el brancatge delicat d’un salze. L’Aomame, en canvi, el tenia tosc i dur, i totes dues van riure del contrast. Van tocar-se meticulosament cadascuna de les parts del cos, i van intercanviar-se informacio sobre quines eren les mes sensibles: en algunes van coincidir; en altres, no. Despres, van acariciar-se el clitoris l’una a l’altra. Totes dues hi tenien experiencia, i molta, en la masturbacio, i totes dues van pensar que el plaer que sentien llavors era forca diferent de quan ho feien elles mateixes. El vent solcava les planures verdes de Bohemia.
L’Aomame es va tornar a aturar i a fer que no amb el cap. Va sospirar profundament i es va agafar un altre cop ben fort al tub de l’escala. Havia de deixar de pensar en allo i concentrar-se a baixar-la. Ja en devia haver baixat mes de la meitat. Pero no entenia com era que els sorolls fossin tan forts, que el vent fos tan fort. Feia la sensacio que l’estiguessin recriminant, que la castiguessin.
Pero ara tant era. ?Que se suposava que havia de dir, si es trobava amb algu quan arribes a baix i se li dirigia per preguntar-li que hi feia, alli, i quin motiu tenia per baixar per aquella escala? ?N’hi hauria prou d’explicar que a l’Autopista Metropolitana 3 hi havia un embus i que, com que havia de resoldre un assumpte urgent, havia baixat per l’escala d’emergencia? Potser es trobaria en un embolic. I l’Aomame no es volia ficar en cap mena d’embolic; com a minim, aquell dia, no.
Per sort, no va trobar ningu que li preguntes res, quan va arribar a peu pla. El primer que va fer en ser a terra va ser treure les sabates de la bandolera i posar-se-les. Al capdavall de l’escala, a sota del pas elevat i entre els carrils de tots dos sentits de la Nacional 246, hi havia una parcel·la buida que es feia servir com a diposit de materials. Estava envoltada per una tanca metal·lica i hi havia tot de posts de ferro ajagudes damunt el sol sense asfaltar; potser havien sobrat en algun treball de construccio i les havien deixat rovellant-se alli. En un dels angles hi havien fet un sostre de plastic, i a sota s’hi guardaven tres sacs de roba apilats. No es veia que contenien els sacs, pero els havien cobert amb plastic perque no es mullessin amb la pluja. Tambe hi havia materials que semblaven haver sobrat de l’ultim treball de construccio; els devien haver deixat escampats alla per estalviar-se la molestia d’haver-los de treure. Sota el sostre tambe hi havia unes quantes capses de cartro trencades, i unes revistes de manga llencades per terra. No s’hi veia res mes, a part d’aixo: nomes una bossa de plastic que dansava al vent, sense cap objectiu.
Hi havia una porta de malla metal·lica, pero estava tancada amb una cadena que hi feia unes quantes voltes i un gran cadenat. Era forca alta, i, a mes a mes, a la part de dalt hi havien posat filferro espinos. No semblava pas que la pogues saltar, i encara que pogues, la roba li quedaria destrossada. Va empenyer i estirar la porta per si de cas, pero no es va moure gens ni mica. No hi havia ni una escletxa prou grossa perque hi pogues passar un gat. Pero, ?per que havien de ser tan escrupolosos, per tancar aquella parcel·la? No hi havia pas res important que els poguessin robar. Va arrugar el front, va deixar anar uns renecs i fins i tot va escopir a terra. Quin desastre! Matar-se a baixar de l’autopista per trobar-se tancada en un diposit de material de construccio! Va mirar-se el rellotge: encara hi era a temps. Pero no podia quedar-se perdent el temps en un lloc com aquell. Ni podia tornar a l’autopista, es clar, a hores d’ara.
Les mitges se li havien esquincat als talons de tots dos peus. Despres de comprovar que no la veia ningu es va treure les sabates, es va aixecar la faldilla, es va abaixar les mitges, se les va treure i es va tornar a posar les sabates. Va ficar les mitges foradades a la bandolera. Aixo la va calmar una mica. Va comencar a caminar pel diposit de material, examinant-ho tot amb molta atencio. Ocupava la mateixa superficie, mes o menys, que una aula de primaria. No es trigava gens a fer-hi la volta. Tal com havia pensat, nomes hi havia una entrada: la de la porta de malla tancada amb el cadenat. La tanca metal·lica del voltant era d’un material forca prim, pero estava collada a terra molt solidament. No en podria treure els cargols, sense cap eina. S’havia de rendir.
Va anar a mirar els cartrons que hi havia sota el sostre de plastic i es va adonar que estaven posats com per fer de llit. Tambe hi havia unes mantes enrotllades, totes esparracades. No semblava que fes gaire temps, que tot allo fos alli; potser alguns vagabunds hi anaven a passar la nit. Per aixo hi havia revistes i ampolles de plastic escampades pertot arreu; no n’hi havia cap dubte. L’Aomame va fer treballar el cap: si venien a dormir aqui, volia dir que en alguna banda hi havia d’haver un forat per on es pogues entrar i sortir. Aquesta gent hi tenia la ma trencada, a trobar llocs on protegir-se del vent i de la pluja sense cridar l’atencio, i s’asseguraven que ningu fora d’ells conegues la seva entrada secreta, tal com fan els animals salvatges amb els seus camins de pas.
L’Aomame va examinar amb molta atencio totes les parts de la tanca metal·lica. Empenyia la malla amb la ma i comprovava que no es mogues. Tal com esperava, va trobar un punt on la tanca oscil·lava forca perque algu n’havia tret un cargol. Va intentar moure-la en totes les direccions, i en canviar una mica l’angle de la forca i estirar-la cap endins va aconseguir crear una escletxa per on es podia esmunyir una persona. Segurament, els vagabunds entraven per alli quan ja era fosc i podien dormir tranquil·lament sota el sostre. Com que podrien tenir problemes si els trobaven alli, segur que mentre era clar s’estaven a fora buscant menjar i recollint ampolles buides per guanyar unes quantes monedes. L’Aomame va sentir-se agraida envers aquells hostes nocturns sense nom: ella era companya seva, en el sentit que tambe s’havia de moure de manera anonima i secreta per la cara oculta de la gran ciutat.
Va passar per l’escletxa recargolant tot el cos i parant molta atencio que aquell vestit tan car que duia no se li enganxes en alguna punxa i se li esquinces; no pas perque fos el seu vestit preferit, sino perque era l’unic que tenia. Normalment, no portava vestits, ni tampoc sabates de talo alt. Tanmateix, per fer aquella feina, de vegades havia de dur roba formal. Aquell vestit era important i no el podia fer malbe.
Per sort, tampoc no s’hi veia ningu, a fora. Despres de revisar-se la roba i recompondre l’expressio de la cara, l’Aomame va caminar fins al lloc on hi havia un semafor per travessar la Nacional 246. Va veure un drugstore i hi va entrar a comprar-se unes mitges noves, que es va posar en una habitacio que hi havia al fons despres de demanar permis a la dependenta. Llavors es va trobar mes be: la lleu sensacio de malestar, semblant a un mareig, que tenia a la zona de l’estomac tambe havia desaparegut completament. Va donar les gracies a la dependenta i va sortir.
El transit a la Nacional 246 era mes dens del normal, potser perque s’havia escampat la noticia que a causa d’un accident hi havia un gran embus a l’autopista i totes dues anaven paral·leles. Per aixo, l’Aomame va renunciar a agafar un taxi i va decidir agafar el tren de la linia Shin-Tamagawa de la companyia Tokyu a l’estacio que hi havia a prop. No es volia arriscar a tornar-se a quedar tancada en un taxi al mig d’un embus.
A mig cami de l’estacio de Sangen-jaya es va creuar amb un policia alt i jove que es dirigia amb passos rapids cap a alguna banda. Per un instant es va posar nerviosa, pero el policia semblava que tenia pressa, perque caminava recte, mirant cap endavant, i ni tan sols va desviar la mirada cap a ella. Just abans que es creuessin, l’Aomame es va adonar que la roba del policia no era la de sempre. No era l’uniforme que estava acostumada a veure. La jaqueta era del mateix color blau mari, pero tenia una forma una mica diferent, amb un disseny mes informal. No era tan ajustada com les d’abans. La roba tambe havia canviat, i era mes suau. El coll era mes petit, i d’un blau mari una mica mes clar. I la pistola tambe era diferent: la que ell portava penjada al cinturo era un model semiautomatic forca gros. Normalment, la policia japonesa portava revolvers. Com que al Japo es cometien poquissims delictes amb armes de foc i hi havia molt poques ocasions en que els policies es veiessin involucrats en tirotejos, en tenien prou amb els antics revolvers amb tambor de sis bales. Els revolvers tenien un mecanisme mes senzill, eren mes barats, s’espatllaven poc i necessitaven poc manteniment. ?Com era, doncs, que aquest policia portava una pistola semiautomatica d’ultim model, amb un carregador de setze bales de nou mil·limetres, potser de la marca Glock o Beretta? ?Que devia haver passat? ?Havia canviat la reglamentacio sobre l’uniforme i l’armament sense que ella se n’assabentes? No, aixo no podia ser: l’Aomame comprovava puntualment els articles de la premsa, i si s’hagues produit un canvi com aquest, se n’hauria informat be. A mes a mes, ella sempre parava molta atencio, quan veia un policia. Fins a aquest mati, unes quantes hores abans, els policies anaven vestits amb el mateix material bast de sempre, i duien al costat els mateixos revolvers toscos: se’n recordava perfectament. Era estrany…
L’Aomame, pero, no tenia temps per pensar-hi a fons: tenia una feina per fer.
Va deixar l’abric als armariets de l’estacio de Shibuya i, nomes amb el vestit, va enfilar amb passos rapids la pujada que portava a l’hotel. No era un establiment especialment luxos, pero tenia totes les comoditats, era net i no hi anaven hostes de reputacio dubtosa. A la planta baixa hi havia un restaurant i un petit quiosc. Estava molt ben situat, a prop de l’estacio.
