ho se perfectament. Tot aixo del risc i de la moral nomes son excuses. Tengo: tu, ara, et mors de ganes de ser tu qui reescrigui Crisalide d’aire. Et mors de ganes de ser tu qui extregui aixo que hi ha a l’obra de la Fukaeri. Es aquesta la diferencia entre la literatura i les finances. Tant si esta be com si esta malament, et mou una motivacio mes important que la dels diners. Torna a casa i examina amb calma que sents. Planta’t davant del mirall i estudia’t la cara atentament: hi portes escrit que ho vols fer.
Li va semblar que de sobte l’aire s’havia fet menys dens. Va mirar un moment al voltant. ?Tornaria a veure la pel·licula de feia un moment? No hi havia cap indici que ho fes pensar, pero. Aquell aire enrarit havia vingut d’algun altre lloc. Es va treure el mocador de la butxaca i es va eixugar la suor del front. ?Per que sempre tenia rao, en Komatsu?
3
L’Aomame va baixar per aquella escala estreta amb els peus protegits tan sols per les mitges. L’escala estava exposada per totes bandes i el vent xiulava en passar-hi a traves. Tot i que duia la minifaldilla ajustada, de tant en tant el fort vent que bufava l’hi inflava per baix com si fos la vela d’un iot i havia d’esforcar-se a mantenir l’equilibri contra la forca que l’alcava. Es va subjectar be al tub de ferro que feia de barana amb les mans blanques i boniques i va comencar a baixar els graons d’esquena, d’un en un. De tant en tant s’aturava, es treia alguns cabells del serrell que li havien anat a la cara i es posava be la bandolera a l’espatlla.
A sota hi passava la Nacional 246. L’envoltaven tots els sorolls caracteristics d’una gran ciutat: els motors, els claxons i les alarmes antirobatori dels cotxes, les antigues marxes militars de la megafonia dels camions dels grups d’ultradreta, un martell pneumatic que destrossava ciment en alguna banda… Els sons li arribaven des dels 360 graus al seu voltant, de dalt i de baix, l’assetjaven per totes bandes a cavall del vent que els feia dansar. Sentint-los -no es que tingues cap interes a sentir-los, pero no podia perdre temps tapant-se les orelles-, va comencar a tenir un cert malestar, una sensacio semblant a la del mareig que provoca un vaixell.
Al cap d’una estona de baixar, va trobar una passarel·la que tornava cap a la zona del centre de l’autopista i unes altres escales que baixaven directament cap avall.
A l’altra banda de la carretera que hi havia al costat de l’escala d’emergencia s’alcava un petit edifici residencial de cinc plantes, un edifici de rajoles marrons forca nou. Tots els pisos tenien terrasses que miraven cap a aquella banda, pero totes les finestres estaven tancades i tenien les cortines o els estors passats. ?A quina mena d’arquitecte se li devia acudir, molestar-se a fer terrasses en una facana que era a tocar de l’autopista metropolitana? Ningu no devia pas estendre-hi els llencols, en un lloc com aquell, ni hi devia haver ningu que sortis al vespre a contemplar l’embus de transit tot gaudint d’un gintonic. Pero, tot i aixi, en algunes terrasses hi havia cordills de nilo per estendre-hi roba, com si fos obligatori. En una, fins i tot hi havien col·locat unes cadires de terrassa i un test amb un ficus del cautxu. El ficus tenia les fulles gastades i descolorides, en molt mal estat i plenes de taques marrons. L’Aomame no va poder evitar compadir-se’n: si mai es reencarnava, almenys esperava no fer-ho en una cosa com aquella.
Semblava que aquella escala d’emergencia no es fes servir gairebe mai, perque hi havia teranyines a tot arreu, amb petites aranyes negres que esperaven, pacients i alerta, les seves petites preses. Les aranyes, pero, no devien ser gaire conscients de la seva propia paciencia. Una aranya no te cap habilitat especial, a banda de fer teranyines, ni la possibilitat d’escollir cap estil de vida que no sigui quedar-se alla, quieta: s’instal·la en un lloc i es dedica a cacar preses fins que es fa vella, es mor i s’asseca. Tot esta prefixat en els seus gens. No vacil·la, no te desitjos, ni recances; segurament, tampoc no te dubtes metafisics ni conflictes morals. Pero aquest no era el cas de l’Aomame: ella s’havia de moure perseguint un objectiu, i per aixo baixava tota sola aquella escala d’emergencia absurda de l’Autopista Metropolitana Numero 3, en un barri qualsevol, com ara el de Sangen-jaya, es feia malbe les mitges, s’espolsava les teranyines i guaitava aquella terrassa ridicula amb el ficus del cautxu brut.
Es movia; per tant, existia.
Mentre baixava per l’escala, l’Aomame va pensar en la Tamaki Ootsuka. No tenia pas intencio de pensar-hi, pero un cop li va venir al cap, no va poder parar. La Tamaki era la seva millor amiga quan anaven a l’institut, i formaven part de l’equip de softbol. Com a companyes d’equip van anar plegades a molts llocs i van fer moltes coses juntes. Un cop, tambe havien mantingut una mena de relacio lesbica. Unes vacances d’estiu, mentre viatjaven totes dues soles, van haver de dormir al mateix llit, perque nomes van poder aconseguir una habitacio amb llit de matrimoni. En aquell llit es van tocar, l’una a l’altra, diverses parts del cos. No es que fossin lesbianes: nomes eren dues noies que, empeses per la seva propia curiositat, van atrevir-se a provar una cosa com aquesta. En aquella epoca, cap de les dues no tenia xicot ni la mes minima experiencia sexual. Vist des d’ara, el que va passar aquella nit li havia quedat a la memoria tan sols com un d’aquells episodis «estranys pero molt interessants» de la vida. Tanmateix, mentre baixava aquella escala de ferro exposada als quatre vents pensant en les caricies que s’havien fet amb la Tamaki aquella vegada, l’Aomame va comencar a sentir una mena de lleu escalfor per tot el cos. Encara en recordava amb una claredat sorprenent els mugrons ovalats, el pel public esclarissat, la bella rodonesa de les natges, la forma del clitoris.
Mentre seguia el fil d’aquests records tan vius, al cap de l’Aomame encara ressonava el festiu unison dels metalls de la Sinfonietta de Janacek, com si en fos la musica de fons. Els palmells de les seves mans havien acariciat suaument les concavitats del cos de la Tamaki Ootsuka. Al comencament, ella semblava que tenia pessigolles, pero al cap de poc havia deixat de riure i li havia canviat el ritme de la respiracio. Aquella musica, originalment, havia estat escrita com a fanfara per a una trobada atletica. Al ritme de la musica, el vent solcava dolcament les planures verdes de Bohemia. Es va adonar que de sobte els mugrons de la Tamaki s’havien endurit i que ella tambe els tenia durs, i llavors va irrompre el complex ritme de la timbala.
L’Aomame es va aturar i va fer uns quants cops que no amb el cap. No podia pensar en aixo, en un moment com aquell. Havia de concentrar-se a baixar l’escala. Pero no podia deixar de pensar-hi: aquella escena li apareixia una vegada i una altra al fons del cervell, amb molta intensitat. La nit d’estiu, el llit estret, l’olor lleu de la suor; les coses que es van dir; les sensacions que no van expressar amb paraules; les promeses que van oblidar; els desitjos que no es van fer realitat; els anhels irremissibles. Un cop de vent li va aixecar els cabells i els hi va tornar a llancar contra les galtes. El dolor li va humitejar els ulls; el cop de vent seguent els hi va eixugar.
?Quan havia passat, allo?, es va preguntar l’Aomame. Pero el temps se li desdibuixava, a la memoria, i s’enredava com un manyoc de fils. Perdia l’eix que el mantenia ordenat linealment i tot hi quedava confus. Els compartiments canviaven de posicio i, per alguna rao, no aconseguia recordar allo que hauria hagut de poder recordar. Ara eren a l’abril del 1984. L’Aomame havia nascut el 1954. Fins aqui, se’n recordava. Pero aquest moment que tenia tan clarament gravat anava perdent entitat molt de pressa en la seva ment. Davant els ulls li va apareixer la imatge d’una pila de targetes amb numeros d’anys escrits que un vent molt fort escampava en totes direccions. Corria per intentar agafar-ne tantes com pogues, ni que fos una de sola, pero el vent era massa fort i les targetes que perdia, massa nombroses: 1954, 1984, 1645, 1881, 2006, 771, 2041… Totes les dates, una rere l’altra, anaven desapareixent. L’ordre es perdia, les experiencies desapareixien i l’escala del raonament se li enfonsava sota els peus.
L’Aomame i la Tamaki eren al mateix llit. Tenien disset anys i gaudien de la llibertat de que disposaven. Per a totes dues, aquell era el primer viatge que feien amb una amiga, i aixo les omplia d’emocio. Es van banyar a les aigues termals, van compartir les llaunes de cervesa que hi havia a la nevera i es van ficar al llit despres de tancar el llum. Al comencament nomes feien comedia, i ajuntaven els cossos mig en broma, pero en cert moment la Tamaki va estirar els bracos i va pessigar lleugerament els mugrons de l’Aomame per damunt de la samarreta prima que s’havia posat com a pijama. Pel cos de l’Aomame va passar una mena de corrent electric, i al final totes dues es van treure les samarretes i la roba interior i van quedar despullades. Era una nit d’estiu. ?On era, que havien anat? No se’n recordava. Be, tant era. Sense que cap de les dues digues res van comencar a examinar-se mutuament els cossos. Es miraven, es tocaven, s’acariciaven, es feien petons, es llepaven, mig en broma i mig
