quan va esclatar la guerra entre Alemanya i la Unio Sovietica, la connexio d’aquestes vies amb les de Siberia permetia anar de Shimonoseki a Paris en tretze dies.

A l’Aomame se li va acudir que a una dona jove, vestida amb roba de negocis, bevent sola a la barra d’un bar amb una gran bandolera al seient del costat i llegint un llibre sobre els Ferrocarrils de Manxuria amb enquadernacio en rustica, la podien prendre per una prostituta de luxe que buscava clients. De fet, pero, ni tan sols sabia quina pinta solien tenir, les prostitutes de luxe de debo. Suposant que ella fos una prostituta que busques algun home de negocis ric, potser intentaria no semblar una prostituta, tant per no posar nervios el client com perque no la fessin fora del bar. Per exemple, es posaria un vestit formal de la Junko Shimada i una brusa blanca, es maquillaria poc, portaria una gran bandolera d’aspecte professional i tindria un llibre sobre els Ferrocarrils de Manxuria obert al davant. Pensant-hi be, a la practica no hi havia cap diferencia entre el que ella feia ara i el que faria una prostituta que esperes algun client.

A mesura que passava el temps, el bar s’omplia a poc a poc. Quan se’n va adonar, tot el seu voltant era ple de converses animades, pero no apareixia cap client com el que buscava ella. Va demanar un altre gintonic i bastonets de verdura, perque encara no havia sopat, i va continuar llegint. Al cap de poc va entrar un home i es va asseure a la barra. Anava sol. Estava forca moreno i portava un vestit blau grisos ben confeccionat, i una corbata no gens mal triada, ni massa ostentosa ni massa discreta. Devia tenir uns cinquanta anys, els cabells se li havien aclarit forca i no duia ulleres. Devia haver vingut a Toquio per feina, havia enllestit els assumptes del dia i li havien vingut ganes de fer una copa abans de ficar-se al llit. Igual que l’Aomame: volia calmar l’excitacio dels nervis introduint en el seu cos la quantitat justa d’alcohol.

La majoria dels treballadors que venien a Toquio per motius de feina no passaven la nit en establiments de tanta categoria, sino en hotels de negocis on l’estada sortia mes barata, d’aquells que eren a prop de l’estacio, el llit ocupava gairebe tot l’espai de l’habitacio, per la finestra nomes es veia la paret de l’edifici del costat, no et podies dutxar sense picar com a minim dues vegades la paret amb el colze i al passadis de cada pis hi havia maquines expenedores de begudes i productes d’higiene personal. Aixo era o be perque les dietes que els donaven nomes els permetien pagar-se aquest tipus d’hotel, o be perque quedar-se en hotels barats els permetia embutxacar-se part de les dietes. Anaven a fer una cervesa en alguna taverna de la zona abans de dormir i l’endema per esmorzar menjaven un bol d’arros amb vedella al restaurant del costat.

Els qui es quedaven en aquell hotel, pero, eren una altra mena de persones. Quan havien d’anar a Toquio per motius de feina, nomes viatjaven als vagons verds del Shinkensen, i passaven la nit en determinats hotels d’alta categoria. Quan acabaven una feina, es relaxaven a l’hotel prenent licors de bona qualitat. La majoria eren executius de les empreses mes importants, o be tenien la seva propia empresa, o eren professionals especialitzats, com ara metges o advocats. Havien arribat a la meitat de la vida i tenien llibertat economica. I, mes o menys, sabien passar-s’ho be. Aquest era el tipus d’home que l’Aomame tenia al cap.

Des que tenia una mica mes de vint anys, l’Aomame, sense saber per que, s’havia sentit atreta per homes d’edat mitjana que comencaven a tenir els cabells esclarissats. Li agradaven els que encara tenien uns quants cabells, mes que no pas els que ja estaven forca calbs. Pero no n’hi havia prou que tinguessin pocs cabells: el cap tambe havia de tenir una forma bonica. El seu ideal era una calvicie com la de Sean Connery: un cap sexi amb una forma ben bonica, que li disparava el cor nomes de mirar-la. La forma del cap de l’home que seia a la barra a dos seients d’ella tampoc no estava gens malament. Evidentment, no era tan guapo com Sean Connery, pero tenia el seu encant. La linia on li naixien els cabells s’havia enretirat molt mes enrere del front, i els pocs que quedaven en aquella zona recordaven un prat gebrat de final de tardor. L’Aomame va aixecar una mica els ulls de la pagina del llibre i va apreciar durant un moment la forma del cap de l’home. Els trets de la cara no eren especialment impressionants. No era gras, pero la pell de sota la barra li comencava a penjar una mica, i tenia bosses a sota dels ulls. Un home de mitjana edat, es mires com es mires. Pero, igualment, la forma del cap li agradava.

Quan el barman li va portar la carta i la tovallola humida, l’home, sense ni tan sols mirar la carta, va demanar un whisky amb soda.

– ?Vol alguna marca de whisky en especial? -li va preguntar el barman.

– No, tant me fa. Posi’m el que vulgui -va dir l’home. Tenia una veu calma i reposada, amb un deix d’accent de Kansai. Despres, com si li acabes de venir al cap, li va preguntar si tenien Cutty Sark, i el barman va respondre que si. No esta malament, va pensar l’Aomame: li havia agradat que no demanes un Chivas Regal o un whisky de malta poc conegut. Personalment, i sense saber ben be per que, era de l’opinio que els homes que es mostraven massa primfilats amb les marques de begudes quan eren al bar solien ser poc apassionats al llit.

L’accent de Kansai li agradava. Sobretot, la manera incongruent de parlar, poc afavoridora, dels homes que, havent nascut i crescut a Kansai, quan eren a Toquio intentaven inutilment adoptar-ne la parla. El desajust entre el vocabulari i l’entonacio li agradava una cosa de no dir: curiosament, aquell so tan particular la feia sentir tranquil·la. Va decidir intentar-ho amb aquell home. Volia passar-li els dits pels cabells que li quedaven a la closca fins a tenir-ne prou. Quan el barman li va portar el whisky amb soda, l’Aomame el va retenir:

– Un Cutty Sark amb gel -li va demanar amb un to de veu deliberadament fort perque l’home la pogues sentir.

– Ara mateix -va respondre el barman, sense immutar-se.

L’home es va descordar el boto de dalt de tot de la camisa i es va afluixar una mica la corbata de color blau mari estampada amb motius petits. El vestit tambe era blau mari; la camisa, d’un blau llis mes clar. L’Aomame va continuar llegint, tot esperant que li portessin el Cutty Sark. Mentrestant, com qui no fa res, es va descordar un boto de la brusa. El duo interpretava It’s Only a Paper Moon. El pianista nomes cantava la tornada. Quan li van portar el whisky amb gel, l’Aomame se’l va dur a la boca i en va fer un glop. Es va adonar que l’home se la mirava de tant en tant. Va aixecar els ulls de la pagina i els va dirigir cap a ell amb tota naturalitat, com si ho fes expressament. Quan les seves mirades es van trobar, ella va somriure d’una manera gairebe imperceptible i tot seguit va dirigir la vista cap endavant, con si mires el paisatge de la finestra.

Era el moment perfecte perque ell li digues alguna cosa: ella havia creat expressament les condicions que ho feien possible. L’home, pero, no li va dir res. Va, home, pero que esperes, va pensar l’Aomame: ja no ets un marrec inexpert, i aquests petits senyals els hauries d’entendre. Va preguntar-se si es que no era prou valent, si li devia fer por que, tenint ell cinquanta anys i ella menys de trenta, ella no li fes cas si li deia res, o es rigues d’un vell calb com ell. Quin pal; no havia entes res de res.

Va tancar el llibre, el va ficar a la bandolera i es va dirigir a l’home.

– ?T’agrada, el Cutty Sark? -li va preguntar.

L’home se la va mirar com si estigues sorpres, fent cara de no entendre de que anava, allo. Despres va canviar d’expressio.

– Ah, si, el Cutty Sark -va dir, com si se n’acabes de recordar-. Sempre me n’ha agradat l’etiqueta, i en prenc tot sovint. Per la imatge del veler.

– ?O sigui que t’agraden els vaixells?

– Si, m’agraden els velers.

L’Aomame va alcar el got, i l’home tambe va aixecar, tan sols una mica, el seu whisky amb soda, com si fessin un brindis.

Tot seguit, l’Aomame es va penjar a l’espatlla la bandolera que havia deixat al costat, va agafar el seu whisky amb gel i es va correr dos llocs, fins a quedar asseguda al seu costat. L’home semblava una mica sorpres, pero s’esforcava perque no se li notes a la cara.

– Havia quedat aqui amb una companya de l’epoca de l’institut, pero diria que m’ha deixat plantada -va dir l’Aomame, mirant-se el rellotge-. No s’ha presentat ni m’ha dit res.

– ?Vols dir que no s’ha equivocat de dia, la teva companya?

– Podria ser; sempre ha estat una noia molt despistada -va dir l’Aomame-. L’esperare una estoneta mes. ?Et fa res, si parlem una mica, mentrestant? ?O t’estimes mes quedar-te sol?

– No, es clar que no. En absolut -va respondre l’home, d’una manera una mica confusa. Es mirava l’Aomame amb les celles arrufades, com si estigues fent una inspeccio de seguretat, no fos cas que es tractes d’una prostituta que buscava clients. Pero l’Aomame no ho semblava pas: es mires com es mires, no era cap prostituta. El seu nivell de tensio es va relaxar una mica.

– ?Que t’estas en aquest hotel? -va preguntar a l’Aomame.

– No -va respondre ella, fent que no amb el cap-. Visc a Toquio, jo. Nomes havia quedat aqui amb la meva amiga. ?I tu?

– Soc aqui per feina -va respondre ell-. He vingut d’Osaka, per assistir a una reunio. Ha sigut una reunio