jo he vingut a follar, aqui, no a dutxar-me. ?D’acord? Primer ho fem. Ho fem a sac. Tant me fa, la suor. No soc cap alumna timida, jo.
– D’acord -va dir l’home.
Un cop acabat el sexe, mentre passava els dits pel clatell nu de l’home, que jeia de bocaterrosa com si estigues esgotat, l’Aomame va sentir un desig molt fort de clavar l’agulla punxeguda en aquell punt especial, fins al punt de preguntar-se si ho havia de fer. El punxo de gel era a la bossa, embolicat amb la tela. Aquella agulla tan fina, en la qual havia invertit tant de temps, estava clavada en aquell suro tan suau fabricat expressament. Li seria molt facil, si volgues fer-ho. Deixaria caure en picat el palmell de la ma dreta damunt del manec de fusta. L’home seria mort abans d’entendre que passava, i no sentiria cap dolor. Es consideraria una mort natural. Pero, evidentment, no ho va posar en practica. No hi havia cap motiu per eliminar aquell home de la societat, a banda que la seva existencia no tenia cap rao de ser, per a ella. Va fer que no amb el cap i es va treure aquesta idea perillosa de la ment.
Es va dir que aquell home no era especialment dolent. S’havia esperat que ella s’escorregues per ejacular; la forma del seu cap i la seva calba li agradaven forca; la grandaria del penis tambe era la justa. Era educat, es vestia amb gust i no era massa persistent. Tampoc no devia haver tingut una mala educacio. Era veritat, que la seva conversa era increiblement avorrida i et crispava els nervis, pero aixo no era un delicte prou greu com per matar-lo, segurament.
– ?Et fa res, que encengui el televisor? -va preguntar l’Aomame.
– No -va dir l’home, de bocaterrosa.
Tal com estava, despullada al llit, va mirar fins al final les noticies de les onze. Com sempre, a l’Orient Mitja, l’Iran i l’Iraq continuaven la seva guerra sagnant, que s’havia convertit en un fangar del qual res no feia sospitar que hi hagues cap sortida. A l’Iraq, per donar exemple, penjaven dels pals d’electricitat els joves que intentaven escapar-se perque no els reclutessin, i el govern de l’Iran denunciava que Saddam Hussein feia servir armes quimiques i biologiques. Als Estats Units, Walter Mondale i Gary Hart es disputaven la candidatura democrata per a la presidencia del pais. Cap dels dos no semblava la persona mes desperta del mon, pero potser era a posta, que s’intentava evitar al maxim que les persones amb una ment brillant es convertissin en presidents, perque els presidents mes espavilats solien ser victimes d’intents d’assassinat.
Continuava la construccio de la base cientifica permanent a la Lluna; tal com havien fet en la construccio de la base cientifica permanent al continent antartic, els Estats Units i la Unio Sovietica hi treballaven plegats, cosa no gens frequent. ?Una base a la Lluna?, es va estranyar l’Aomame. No n’havia sentit a dir res. Pero, ?que estava passant? De tota manera, va decidir no trencar-s’hi el cap, perque hi havia problemes mes importants i immediats. Per exemple, l’accident de les mines de carbo de Kyushu, que havia provocat un gran nombre de morts i que el govern investigava per descobrir-ne les causes. El que mes sorprenia l’Aomame era que en una epoca en que l’home podia construir bases a la superficie de la Lluna encara continues extraient carbo. Els Estats Units exigien al Japo que liberalitzes el seu mercat monetari. Companyies com Morgan Stanley i Merrill Lynch intentaven acostar- se al govern per trobar noves fonts d’ingressos. Van ensenyar un gat de la prefectura de Shimane que obria la finestra per sortir a fora de casa, pero que, a mes a mes, la tancava, despres de sortir; l’hi havia ensenyat a fer el seu amo. L’Aomame va quedar impressionada en veure les imatges d’aquell gat negre i prim que es girava, estirava la pota i tancava la finestra a poc a poc mirant amb uns ulls que semblaven voler dir alguna cosa.
Hi havia tota mena de noticies, pero cap sobre un cadaver descobert en un hotel de Shibuya. Quan va haver acabat l’informatiu, l’Aomame va apagar el televisor amb el comandament a distancia. L’habitacio va quedar en silenci; nomes se sentien els roncs apagats de l’home de mitjana edat que jeia al seu costat.
L’home encara devia estar en la mateixa posicio, de bocaterrosa damunt l’escriptori, i devia semblar profundament adormit, com l’home que hi havia al costat de l’Aomame. Pero no se’n sentia la respiracio: no hi havia ni la mes minima possibilitat que aquella rata es despertes i s’aixeques. Mirant al sostre, l’Aomame se’n va imaginar el cadaver i va fer una ganyota tota sola, negant lleugerament amb el cap. Despres va sortir del llit i va recollir d’una en una les peces de roba escampades per terra.
6
Eren les cinc passades de la matinada de divendres quan va rebre la trucada d’en Komatsu. En aquell moment somiava que travessava a peu un pont de pedra molt llarg. Anava a buscar no sabia quins documents importants que s’havia deixat a l’altra riba. Era l’unica persona que caminava pel pont. El riu era gran i bonic, amb bancs de sorra de tant en tant. El corrent baixava a poc a poc, i als bancs creixien alguns salzes; a l’aigua es distingien les elegants siluetes dels misgurns del Japo. Les fulles, d’un verd brillant, penjaven calmosament damunt la superficie. Era com els paisatges pintats als plats xinesos. Llavors es va despertar i en la densa foscor de l’habitacio va fer un cop d’ull al rellotge de la tauleta de nit. Evidentment, abans de despenjar el telefon ja havia endevinat qui podia trucar, a aquella hora.
– Tengo, ?que tens processador de textos? -va preguntar en Komatsu; ni un «bon dia» o un «?ja estaves llevat?». Si a aquella hora estava despert, segur que no era perque s’havia llevat d’hora per veure sortir el sol, sino perque no havia dormit en tota la nit i abans d’anar-se’n al llit s’havia recordat que li havia de dir una cosa a en Tengo.
– Es clar, que no -va respondre en Tengo. Tot era a les fosques, encara, i ell continuava caminant per aquell pont tan llarg. Era poc frequent que en Tengo tingues somnis tan vivids.- No ho dic per presumir, pero jo no tinc tants diners com per comprar-me una cosa aixi.
– ?En saps fer servir?
– Si que en se. Se fer anar un ordinador o un processador de textos, quan en tinc. A l’academia n’hi ha, i sempre el faig servir.
– Doncs avui ves a algun lloc a mirar processadors de textos i te’n compres un. Jo no en tinc ni idea, d’ordinadors i tot aixo, o sigui que tria la marca i el model que vulguis, i despres em passes la factura. El fas servir per comencar a reescriure Crisalide d’aire tan aviat com sigui possible.
– Molt be, pero segur que em sortira per uns dos-cents cinquanta mil iens, com a minim.
– Tant me fa, que costi aixo.
En Tengo va fer un gest d’estranyesa amb l’auricular a la ma.
– O sigui que em compres un processador de textos.
– Si, rascant-me els pocs diners que tinc a la butxaca. Per a aquesta feina hem de fer aquesta inversio; no anirem enlloc, si som del puny estret. Ja ho saps, que l’original de Crisalide d’aire ens va arribar escrit amb processador de textos, i si nosaltres no el reescrivim amb processador de textos, no s’ho empassaran. Fes que s’assembli tant com puguis a l’original. ?Hi podras comencar a treballar avui?
En Tengo hi va pensar un moment.
– Si, m’hi puc posar quan vulgui, aixi que ho decideixi. Pero per donar-nos permis per refer l’obra la Fukaeri ens va posar la condicio que diumenge parles amb no se quina persona, i encara no hi he parlat. I si quan la veig no ens entenem, haura estat una perdua de temps i de diners.
– No hi fa res; segur que ens posem d’acord. No et preocupis pels detalls, ara, i comenca a treballar immediatament. Anem contra rellotge.
– Estas molt segur, que l’entrevista anira be.
– Tinc una intuicio -va dir en Komatsu-. En tinc molta, jo, d’intuicio. De res que s’assembli al talent sembla que no en tinc gaire, pero d’intuicio en tinc per donar i per vendre. Modestia a part, es gracies a la intuicio que he arribat fins on soc ara. ?Tu saps quina es la diferencia mes gran entre el talent i la intuicio, Tengo?
– Ni idea.
– Tenir molt talent no t’assegura que menjaras cada dia, pero si tens intuicio, pots estar tranquil, que no et moriras de gana.
– M’ho apuntare -va dir en Tengo.
