L’Aomame va assentir.

– Si, encara falta una mica.

En Tamaru es va aixecar a poc a poc.

– Espera’t un moment aqui. Potser la podriem avancar una mica -i va desapareixer a l’entrada.

L’Aomame es va quedar esperant alla mentre contemplava els magnifics salzes. No hi havia vent, i les branques penjaven calmosament cap a terra, com lliurats a una meditacio sense fi.

Al cap d’una mica va tornar en Tamaru.

– Anem pel darrere. Avui et rebra a l’hivernacle.

Van passar pel jardi, deixant enrere les branques dels arbres en direccio a l’hivernacle, que era al darrere de l’edifici principal. Al voltant no hi havia arbres, per tal que pogues rebre molt sol. En Tamaru va obrir una mica la porta de vidre, amb molt de compte que no s’escapessin les papallones que hi havia a dins i va fer que l’Aomame hi entres primer. Despres s’hi va escolar ell i va tancar la porta immediatament. No era la mena d’accio que sol fer be una persona grossa, pero els seus moviments van ser directes i concisos. Senzillament, aquella no era una destresa que ell presentes com a tal.

Al gran hivernacle de vidre hi regnava una primavera perfecta, sense reserves. Era ple a vessar de tota mena de flors boniques. La majoria de plantes que hi havia eren forca corrents: als prestatges hi havia testos posats en filera amb plantes i flors que es troben a tot arreu: gladiols, anemones, margarides… Entre elles tambe hi havia plantes que a ulls de l’Aomame nomes eren males herbes. No se’n veia ni una de sola que es pogues considerar ostentosa, com ara orquidies valuoses, roses insolites o flors de la Polinesia de colors primaris. No es que a l’Aomame li interessessin especialment, les plantes, pero tot i aixi li agradava forca, aquell hivernacle tan poc pretensios.

Per contra, l’hivernacle acollia un gran nombre de papallones. Semblava que, en aquella gran sala de vidre, a la mestressa li interessava mes criar papallones exotiques que no pas cultivar plantes exotiques. La majoria de flors havien estat escollides perque eren riques en el nectar que agradava a les papallones. Per criar papallones en un hivernacle cal una atencio, uns coneixements i un esforc fora de l’habitual, pero l’Aomame no tenia ni la mes minima idea d’on anava dirigida, aquesta atencio.

De vegades, excepte quan era estiu, la mestressa feia passar l’Aomame a l’hivernacle i hi parlaven totes dues soles. A dins de la construccio de vidre no hi havia perill que ningu sentis que deien: les coses de que parlaven no eren de la mena que es poden dir en veu alta a qualsevol banda. A mes a mes, el fet d’estar envoltat de flors i papallones tambe tenia un efecte relaxant: n’hi havia prou de veure l’expressio de la mestressa. A dins de l’hivernacle hi feia una mica massa de calor, per a l’Aomame, pero es podia aguantar.

La mestressa era una dona menuda d’entre setanta i setanta-cinc anys. Tenia els cabells blancs, molt bonics, tallats curts. Portava una camisa de treball de maniga llarga, uns pantalons de coto de color crema i unes vambes de tenis brutes. Tenia posats uns guants de treball blancs i regava els testos d’un en un amb una regadora de ferro molt grossa. Feia l’efecte que totes les peces de roba que duia li anaven una talla massa gran, pero, tot i aixi, se li havien adaptat al cos i se la veia comoda. Cada vegada que s’hi trobava, l’Aomame no podia evitar sentir una mena de respecte per aquesta elegancia natural, tan poc pretensiosa.

La mestressa era filla d’una familia d’origen noble que abans de la guerra havia posseit un gran grup empresarial molt conegut, pero no produia en absolut una impressio de feblesa o floritura. Va perdre el marit poc despres de la guerra i va comencar a treballar en la direccio d’una petita empresa d’inversions d’uns parents propers, en la qual va demostrar un talent extraordinari per a la compravenda d’accions: hi tenia una capacitat natural, evident per a qualsevol persona. Gracies al seu esforc, l’empresa d’inversions va creixer molt rapidament, i tambe ho va fer el capital propi que li havia quedat a ella. A partir d’aquesta base, va comprar diverses propietats urbanes de gran valor que pertanyien a antics membres de la noblesa i de la familia imperial. S’havia retirat feia uns deu anys, despres d’estudiar el mercat i vendre a molt bon preu les accions que posseia, amb la qual cosa la seva fortuna encara va augmentar mes. La seva extrema reticencia a deixar-se veure en public la feia molt poc coneguda, en general, pero en l’ambit economic no hi havia ningu que no sabes qui era. Tambe es deia que tenia molts contactes en el mon de la politica. Pero, com a persona, era una dona franca i intel·ligent, i no sabia que era, la por. Confiava en el seu instint, i un cop havia pres una decisio, la duia fins a les ultimes consequencies.

Quan va veure l’Aomame va deixar la regadora i li va fer un senyal perque s’assegues en una de les petites cadires de jardi de ferro que hi havia a prop de la porta. Quan l’Aomame s’hi va asseure, tal com li havia indicat, ella es va asseure a la del davant. Fes el que fes, practicament no produia cap soroll, com una guineu femella, molt astuta, que travesses un bosc.

– ?Voldran beure alguna cosa? -va preguntar en Tamaru.

– Una infusio -va dir ella. Despres va mirar l’Aomame:- ?I tu?

– El mateix -va respondre l’Aomame.

En Tamaru va assentir lleument i va sortir de l’hivernacle: despres de mirar al voltant per comprovar que no hi hagues papallones, va obrir una mica la porta, va sortir corrents i la va tornar a tancar. Semblava que fes balls de salo.

La mestressa es va treure els guants de coto i els va deixar delicadament, un damunt de l’altre, a la taula, com si assistis a una soiree i els guants fossin de seda. Despres va dirigir els ulls negres i lluents cap a l’Aomame, uns ulls que en el passat havien estat testimonis de nombrosos fets. L’Aomame li va aguantar la mirada en la mesura que l’educacio ho permetia.

– Es una llastima, aquesta perdua -va dir la mestressa-. Es veu que era forca famos, aquest home, en el mon del petroli. Encara era forca jove, pero diuen que era molt capac.

La mestressa sempre parlava en veu baixa, en un to que faria que un cop de vent una mica fort s’endugues les seves paraules. Aixo provocava que l’interlocutor sempre hagues de parar molta atencio al que deia. De vegades l’Aomame tenia ganes d’allargar la ma i fer girar cap a la dreta el control del volum; pero, evidentment, no n’hi havia cap, de control, i l’unic que podia fer era esforcar-se a sentir que deia.

– Pero encara que aquest home hagi mort de sobte -va dir l’Aomame-, no sembla que hi hagi hagut cap daltabaix. El mon continua funcionant.

La mestressa va somriure.

– Per comencar, no hi ha ningu que sigui insubstituible, en aquest mon. Per molts coneixements i molta capacitat que tingui una persona, sempre, en alguna banda, n’hi ha alguna altra que la pot substituir. Tindriem un bon problema, si el mon estigues ple de persones que no poguessin ser reemplacades. Es clar que… -va continuar, tot aixecant l’index de la ma dreta cap enlaire, ben dret-, em costaria molt, trobar algu que et pogues substituir a tu.

– Encara que li costes molt de trobar qui em pogues substituir a mi, no li seria gaire dificil, trobar una altra manera de fer el que faig jo.

La mestressa va observar l’Aomame en silenci. Tenia un somriure de satisfaccio als llavis.

– Potser no -va dir-. Pero, suposant que fos aixi, segurament, en aquesta altra manera no hi trobaria aixo que totes dues estem compartint, ara i aqui. Tu ets tu, i no hi ha ningu mes com tu. T’estic molt agraida; tant, que no ho podria expressar amb paraules.

La mestressa es va inclinar cap endavant, va allargar la ma i la va posar damunt la de l’Aomame. L’hi va deixar durant uns deu segons. Despres la va enretirar i va recolzar l’esquena al respatller, mantenint la mateixa expressio a la cara. Va venir una papallona voleiant per l’aire i se li va aturar a l’espatlla, damunt la camisa de treball blava. Era blanca i petita, amb uns motius vermells. Es va quedar adormida alla, com si no sabes que era, la por.

– Segurament no l’havies vista mai, una papallona com aquesta -va dir la mestressa, fent-se un cop d’ull a l’espatlla. Es percebia un lleuger sentiment d’orgull, en la seva veu.- Ni tan sols a Okinawa, se les troba facilment. Nomes s’alimenten d’un sol tipus de flor, d’una flor especial que solament floreix a les muntanes d’Okinawa. Per tenir aquestes papallones, primer he hagut de portar fins aqui aquestes flors i cultivar-les. Ha estat un esforc forca gran. I tambe una despesa forca gran, es clar.

– Sembla que li te molt d’afecte, aquesta papallona.

La mestressa va somriure.

– Aquesta personeta em considera una amiga.

– ?Et pots fer amic, de les papallones?

– Per fer-se amic de les papallones, primer t’has de convertir en una part de la naturalesa. Has d’eliminar els