missatge secret. ?Que li devia haver volgut dir, el taxista?
I la musica de Janacek.
?Com era que havia sabut a l’instant que aquella musica era la Sinfonietta de Janacek? ?Per que sabia que havia estat composta l’any 1926? La Sinfonietta de Janacek no era una composicio tan popular perque la reconegues qualsevol que sentis el principi del primer moviment. I, a mes a mes, no es que ella hagues escoltat mai musica classica amb gaire passio: ni tan sols seria capac de distingir Handel de Beethoven. ?Com podia ser, doncs, que quan va comencar a sonar a la radio del taxi la Sinfonietta de Janacek ella havia sabut immediatament quina peca era? ?I per que aquesta musica l’havia commoguda d’una manera tan intima i intensa?
Si, perque l’emocio que havia sentit era d’una naturalesa molt intima. Havia estat com si un record inconscient que feia temps que dormia dins seu s’hagues despertat de sobte per efecte d’una crida que no tenia res a veure amb el pensament, com si l’agafessin per les espatlles i la sacsegessin. Aixo voldria dir que en algun moment de la seva vida aquesta musica havia tingut una relacio molt estreta amb ella. Potser quan havia sentit la musica s’havia activat automaticament un mecanisme que havia fet sorgir de sobte, de dintre seu, el record d’alguna cosa. La Sinfonietta de Janacek. Pero, per molt que escorcolles tots els racons de la memoria, no se li acudia res.
L’Aomame va mirar al seu voltant, es va mirar els palmells de les mans, va comprovar la forma de les ungles i es va examinar, per si de cas, la forma dels mugrons pessigant-los amb els dits de totes dues mans per damunt de la camisa. No havien canviat, ni en grandaria ni en forma. Ella era la mateixa de sempre, i el mon era el mateix de sempre. Pero hi havia alguna cosa que estava comencant a canviar: ho notava. Era com buscar els errors en un dibuix. Hi havia dos dibuixos, i encara que els enganxessis costat per costat en una paret per comparar-los, semblaven completament identics. Pero si en comparaves tots els detalls amb molta atencio, anaves constatant que hi havia diferencies minimes.
Per asserenar-se una mica, l’Aomame va comencar a passar les pagines de les microformes i a apuntar els detalls de l’enfrontament armat del llac Motosu a la llibreta. Se suposava que els cinc kalaixnikovs AK-47 automatics de cano curt fabricats a la Xina havien estat introduits de contraban des de la peninsula de Corea. Segurament eren armes que l’exercit havia venut de segona ma, i estaven en bon estat. Els radicals tambe tenien molta municio. La costa del mar interior del Japo era molt extensa, i no era gaire dificil portar armes i municions per mitja de vaixells aparellats perque semblessin de pescadors, aprofitant la foscor de la nit. Els contrabandistes portaven armes i drogues al Japo i se’n tornaven amb un bon feix de iens japonesos.
La policia de Yamanashi, que no sabia que el grup extremista disposava d’un arsenal tan ben proveit, havia obtingut un permis d’inspeccio per investigar un delicte -presumpte, aixo es- d’agressio, i s’havia dirigit en dos minibusos, amb l’equipament habitual, a la «granja» anomenada Akebono on el grup tenia la base. Oficialment, es tractava d’una explotacio d’agricultura organica, i els radicals no havien permes que els policies hi entressin per fer-hi una inspeccio. Havia comencat un estira-i-arronsa entre totes dues parts i finalment, per alguna rao, havia esclatat l’enfrontament armat.
Tot i que no les havien arribat a fer servir, els extremistes fins i tot tenien preparades granades molt sofisticades de fabricacio xinesa. Si no les havien emprat en cap atac havia estat perque feia poc que les tenien i encara no havien tingut temps d’entrenar-s’hi. Aixo havia estat una gran sort, perque si les haguessin fet servir, els danys que havien rebut la policia i les Forces d’Autodefensa haurien estat molt mes importants. Al comencament, els policies ni tan sols havien tingut a punt les armilles antibales, la qual cosa va fer evident que la policia de Yamanashi havia estat molt ingenua en analitzar les dades de que disposava, i que els seus equips estaven molt antiquats. Tanmateix, el que mes havia esgarrifat el public general havia estat el fet que els moviments extremistes encara continuessin tenint unitats preparades per a la lluita i que, sota la superficie, estaven molt actives. Tothom pensava que la «revolucio» que tan soroll havia fet a la segona meitat de la decada dels seixanta ja era cosa del passat, i que els grups extremistes que quedaven havien desaparegut per complet amb l’incident de la vil·la del mont Asama.
Quan va haver acabat d’apuntar-ne totes les dades, l’Aomame va tornar les microformes del diari al taulell, de la seccio de musica va escollir un llibre gruixut titulat Compositors de tot el mon, i va tornar al seu seient. El va obrir a la pagina de Janacek.
Leos Janacek va neixer l’any 1854 en un poble de Moravia i va morir l’any 1928. Al llibre hi havia una fotografia de quan era gran. No era calb, sino que tenia el cap cobert de cabells blancs espessos com l’herba d’un prat; la forma del cap no se li veia. Va compondre la Sinfonietta l’any 1926. Janacek havia tingut un matrimoni poc felic, sense amor, pero l’any 1916, quan tenia seixanta-tres anys, va coneixer una dona casada que es deia Camila i se’n va enamorar. Va ser un amor tardorenc entre dues persones que ja havien estat casades. Janacek, que havia passat una mala epoca, va recuperar la forma gracies a la coneixenca amb Camila i va tornar a tenir ganes de compondre, i en els seus ultims anys va crear un seguit d’obres mestres.
Un dia, mentre passejaven tots dos per un parc, van veure que se celebrava un concert en un quiosc a l’aire lliure i es van aturar a escoltar-lo. En aquell moment, Janacek va sentir que li envaia tot el cos una felicitat sobtada i va tenir la idea de compondre la Sinfonietta. Segons va explicar, en aquell instant li va semblar que alguna cosa li esclatava dins el cap i va experimentar un extasi molt intens. Casualment, en aquella epoca li van encarregar que escrivis una fanfara per a una gran trobada atletica. La Sinfonietta va sorgir en combinar el motiu de la fanfara amb la idea compositiva que havia tingut al parc. El llibre explicava que, tot i el titol, l’obra no te la forma de la simfonia tradicional, i que la seva atmosfera tan particular sorgeix de la combinacio del so brillant i festiu dels metalls de les fanfares amb el refinat dels conjunts de corda de l’Europa central.
Per si de cas, l’Aomame va prendre nota de les dades biografiques i de l’explicacio musical. Tanmateix, l’explicacio del llibre no li donava cap pista sobre quina relacio hi havia entre la Sinfonietta i ella mateixa, o be sobre quina relacio hi podria haver. En sortir de la biblioteca va caminar sense objectiu pels carrers on ja queia el vespre, de vegades parlant sola, de vegades fent que no amb el cap.
Evidentment, tot plegat no era mes que una hipotesi, pensava l’Aomame. Tanmateix, de moment aquella hipotesi era l’explicacio que li resultava mes convincent, i li semblava que calia continuar actuant d’acord amb el que n’havia deduit fins que no en sorgis una altra de mes convincent. Si no era correcta, sempre se’n podria desfer, arribat el cas. Per la mateixa rao era millor que poses un nom adequat a la nova situacio en que es trobava. Tambe necessitava donar-hi una denominacio propia per distingir-la del mon d’abans, aquell en el qual els policies portaven els revolvers de sempre. Fins i tot els gats i els gossos necessitaven un nom: no podia ser que aquest mon nou transformat no en necessites cap.
«1Q84: aixi es com em referire a aquest mon nou», va decidir l’Aomame.
La lletra q feia referencia al signe d’interrogacio, a la questio que es plantejava.
Va fer que si amb el cap, tot caminant.
Ara, tant si li agradava com si no, es trobava a l’any 1Q84. L’any 1984 que coneixia ja no existia. Ara era al 1Q84. L’aire havia canviat, i tambe havia canviat el paisatge. Havia d’adaptar-se tan aviat com fos possible a les regles d’aquell mon ple d’interrogants, igual que un animal quan l’alliberen en un bosc que no coneix. Havia d’entendre les regles d’aquell lloc sense perdre ni un moment per tal de poder-s’hi emmotllar i ser capac de protegir-se i sobreviure.
L’Aomame va anar a una botiga de discos que hi havia a prop de l’estacio de Jiyugaoka i va buscar la Sinfonietta de Janacek. Janacek no es un compositor gaire popular, i al seu apartat hi havia pocs discos, entre els quals nomes en va trobar un que contingues la Sinfonietta, amb l’Orquestra de Cleveland dirigida per George Szell. A la cara A hi havia el Concert per a orquestra de Bartok. No en coneixia els interprets, pero com que no n’hi havia cap mes per escollir, va comprar aquell elape. En arribar a casa, va treure una ampolla de Chablis de la nevera, en va llevar el tap, va col·locar el disc al tocadiscos i hi va posar l’agulla. Va parar atencio a la musica mentre bevia el vi, que era a la temperatura justa. Va comencar a sonar la brillant fanfara que ja coneixia, sens dubte la mateixa musica que havia sonat a l’interior del taxi. Va tancar els ulls i es va concentrar en la musica. La versio no estava malament, pero no va passar res: sentia la musica i prou. No va notar cap distorsio al cos, ni cap transfiguracio.
Despres d’escoltar la peca fins al final va tornar a posar el disc a la solapa, va seure a terra i es va beure el vi recolzada a la paret. Gairebe no hi va trobar cap gust, bevent-se’l tota sola, pensant. Va anar al lavabo, es va rentar la cara amb sabo, es va arreglar les celles amb una tisoreta i es va netejar les orelles amb un bastonet amb els caps de coto fluix.
O be ella estava estranya o be era el mon, el que estava estrany: no sabia qui dels dos era. El pot i la tapa tenien mides diferents. No sabia si la culpa era del pot o de la tapa. El que era segur era que no encaixaven.
