– L’escolto -va dir en Tengo.

La Fukaeri es va redrecar al costat d’en Tengo. Encara s’aguantava el coll del cardigan amb totes dues mans i el mantenia al voltant del seu.

– Molt be -va dir el Professor-. Hem de recular a la decada dels seixanta. El pare de l’Eri i jo vam ser amics intims durant molt temps. Jo tenia deu anys mes, pero tots dos feiem de professors a la mateixa facultat de la mateixa universitat. El nostre caracter i la nostra visio del mon eren forca diferents, pero congeniavem molt. Tots dos ens haviem casat forca grans, i tots dos haviem tingut una filla al cap de poc temps de casats, i com que viviem a la mateixa residencia, les nostres families sempre anaven juntes a tot arreu. La feina tambe ens anava be: en aquella epoca, ens veniem com a «academics agressius», i de tant en tant sortiem als mitjans de comunicacio. Va ser una epoca plena d’alegria, per diverses raons.

»Pero a mesura que s’acostava la fi de la decada dels seixanta, el mon va comencar a fer pudor de socarrim. Als setanta, amb vista a la renovacio del tractat de pau entre el Japo i els Estats Units, el moviment estudiantil va comencar a intensificar-se, la universitat va ser clausurada, hi va haver xocs amb les forces d’ordre public, es van produir sagnants enfrontaments interns i hi va haver morts. Tot aixo va fer que la situacio es tornes forca complicada, i jo vaig decidir deixar la universitat. Ja de bon principi no m’agradava gaire el mon academic, i en aquella epoca se’m va fer totalment insuportable. Tant me feien els qui anaven a favor del sistema com els qui hi anaven en contra: tot plegat, allo no era res mes que un enfrontament entre organitzacions diferents. I jo, per comencar, no hi confio, en les organitzacions, siguin grans o petites. Per l’edat que aparentes, tu llavors encara no hi devies ser, a la universitat, ?oi?

– Quan jo hi vaig entrar les protestes ja havien estat totalment reprimides.

– Vas arribar acabada la festa.

– Si.

El Professor va aixecar un moment les mans enlaire i despres les va abaixar fins a col·locar-se-les damunt dels genolls.

– Jo vaig deixar la universitat, i el pare de l’Eri tambe en va sortir al cap de dos anys. En aquella epoca, ell compartia les idees revolucionaries de Mao Zedong i donava suport a la Revolucio Cultural xinesa, perque llavors practicament no teniem cap informacio sobre fins a quin punt arribava a ser cruel i inhumana l’altra cara de la Revolucio Cultural. Citar els textos de Mao Zedong es va convertir en una mena de moda, entre una part dels intel·lectuals. El pare de l’Eri va crear una organitzacio d’estudiants, una mena d’exercit radical semblant a l’Exercit Roig, i va participar en la vaga de la universitat. Hi va haver estudiants d’altres universitats que van entrar a l’organitzacio seguint-lo a ell. Durant un temps, el grup que liderava va arribar a ser forca gran. A peticio de la direccio de la universitat, les forces antiavalots hi van irrompre, el van detenir juntament amb els estudiants que s’hi havien fet forts i van presentar carrecs en contra seva. Despres, en vista dels fets, el van acomiadar. L’Eri encara era molt petita, i segurament no se’n recorda gens, de tot aixo.

La Fukaeri no va dir res.

– El seu pare es deia Tamotsu Fukada, i en sortir de la universitat va aplegar deu alumnes que havien format el nucli del seu Exercit Roig i van entrar tots a l’Escola Takashima. Com que la major part dels alumnes havien estat expulsats de la universitat, el mes urgent era trobar un lloc on anar, i Takashima no era una mala opcio. Se’n va parlar una mica, als mitjans de comunicacio. ?N’havies sentit res?

En Tengo va fer que no amb el cap:

– No, no res.

– La familia Fukada hi va anar tota junta; es a dir, la seva dona i l’Eri el van acompanyar. Tota la familia va entrar a Takashima. ?Saps que es, oi, l’Escola Takashima?

– En se quatre coses -va dir en Tengo-. Es una mena de comuna en la qual tots els aspectes de la vida quotidiana son compartits, i que viu de l’agricultura. Tambe treballen molt amb productes lactics, a tot el pais. Neguen totalment la propietat privada, i tot el que posseeixen es propietat col·lectiva.

– Aixo mateix. En Fukada buscava la seva utopia al sistema de Takashima -va dir el Professor, amb aire trist-. Pero no cal dir que les utopies no existeixen, per molt que les busquem, igual que la pedra filosofal o la joventut eterna. El que fan a Takashima, si vols saber la meva opinio, es fabricar robots incapacos de pensar. Et treuen els engranatges del cervell que et permeten pensar les coses per tu mateix. Es un mon com el que George Orwell va descriure a la seva novel·la. Pero com ja deus saber, no n’hi ha pas poca, al mon, de gent que el que vol es viure en aquest estat de mort cerebral. Perque, al capdavall, es mes facil aixi, perque no has de pensar en res complicat i l’unic que has de fer es callar i seguir les ordres dels de dalt. I no passes gana. Potser si que Takashima es la utopia, per a la gent que vol viure en un mon com aquest.

»Pero en Fukada no era aquesta mena de persona. Era una persona que volia pensar-ho tot per ell mateix, un home que s’havia guanyat la vida treballant professionalment en aixo. Evidentment, aixo ja ho sabia, de bon comencament. Quan el van expulsar de la universitat es va endur els alumnes mes intel·ligents, i, com que no tenia cap altre lloc on anar, va triar aquell per refugiar-s’hi de moment. Dit d’una altra manera: el que li interessava a ell eren els coneixements que li podia proporcionar el sistema de Takashima. El primer de tot, per a ells, era aprendre’n les tecniques agricoles. Tant en Fukada com els estudiants havien crescut a la ciutat i no en sabien absolutament res, d’agricultura, igual que jo no se com es construeix un coet. Per tant, n’havien d’aprendre els coneixements i les tecniques practiques partint de zero. I tambe tenien moltes coses a aprendre sobre distribucio de mercaderies, les possibilitats i els limits de l’agricultura de subsistencia o les regles concretes que han de regir la vida comunitaria. Van viure durant dos anys a Takashima i hi van aprendre tot allo que hi havia per aprendre. Tots aprenien molt rapid, quan els interessava. Van analitzar amb molta cura els punts forts i els punts febles de Takashima. Despres, en Fukada va deixar Takashima amb un grup d’estudiants que el van seguir i se’n va independitzar.

– Takashima era divertit -va dir la Fukaeri.

El Professor va somriure.

– Si que deu ser un lloc divertit, per als nens petits. Pero quan creixen i arriben a una edat en que ja tenen criteri propi, la vida a Takashima es converteix en un infern, per a la majoria de nens, perque senten el desig de pensar les coses per si mateixos i els de dalt els l’eliminen a la forca. Com si els fessin un embenat al cervell.

– Un embenat -va preguntar la Fukaeri.

– A la Xina, antigament, a les nenes petites els posaven unes sabates que eren massa petites per a elles, perque els peus no se’ls fessin grossos -va explicar en Tengo.

La Fukaeri va quedar callada mentre mirava d’imaginar-s’ho. El Professor va continuar.

– Evidentment, al nucli del grup escindit que liderava en Fukada hi eren ell i els estudiants que havien integrat la forca inspirada en l’Exercit Roig, pero van sorgir altres persones que s’hi volien afegir i el grup va anar creixent com una bola de neu, de manera que al final va ser mes nombros del que havien imaginat. Al seu voltant no hi havia pas poca gent que havia entrat a Takashima perseguint un ideal pero que no en suportaven el funcionament i havien acabat desil·lusionats. Entre ells hi havia qui volia viure en una comuna a la manera hippie, estudiants d’esquerra frustrats per la derrota que havien sofert en les protestes universitaries i persones que havien entrat a Takashima farts de la societat convencional i volien viure en un entorn nou, mes espiritual. N’hi havia de solters i d’altres, com en Fukada, que hi havien portat la familia. Era com una gran reunio familiar, un grup de gent molt diversa, i en Fukada els feia de lider. Tenia una capacitat de lideratge innata, com Moises, el guia dels israelians. Era molt intel·ligent, tenia dots d’orador i un gran discerniment. Tenia molt carisma, i era forca robust. Si, diria que feia just la teva alcada. De manera natural, la gent el situava al centre del grup i acceptava les seves decisions.

El Professor va separar les mans i va indicar la grandaria del cos d’aquell home. La Fukaeri va observar la distancia entre totes dues mans i despres va mirar el cos d’en Tengo, pero no va dir res.

– En Fukada i jo teniem caracters i punts de vista totalment diferents. Ell era un lider nat, i jo era un llop solitari. Ell era una persona molt politica, i jo soc totalment apolitic. Ell era un gegant, i jo un nan. Ell era guapo i tenia molta presencia, i jo era un intel·lectual amb pinta estrafolaria que no agradava gens a les dones. Pero, tot i aixi, tots dos erem molt bons amics. Ens respectavem i confiavem l’un en l’altre. No exagero si dic que erem els millors amics que es poden tenir.

El grup que liderava en Tamotsu Fukada va trobar un poble deshabitat com el que buscaven a les muntanyes de Yamanashi, un poble on gairebe no vivia ningu perque no hi havia joves que continuessin conreant els terrenys i la gent que hi quedava era massa gran per fer les feines del camp. Nomes van haver de posar-hi els diners per adquirir les cases i els terrenys, inclosos els hivernacles. L’ajuntament tambe els va donar subvencions amb la