condicio que continuessin l’explotacio dels camps existents. Tambe van obtenir descomptes fiscals, com a minim durant els primers anys. A mes a mes, en Fukada tenia una font de capital propia, per be que el professor Ebisuno no sabia d’on venien aquests diners, ni de quina manera els havia obtingut.
– En Fukada era molt reservat, en relacio amb aquesta font de capital, i mai no en va revelar el secret a ningu, pero, fos com fos, va treure d’algun lloc la quantitat no gens menyspreable de diners que necessitava per establir la comuna. Amb aquests diners van comprar maquinaria agricola i materials de construccio i van crear un fons de reserva. Van arreglar ells mateixos les cases que ja existien i van construir les instal·lacions necessaries perque hi poguessin viure una trentena de persones. Aixo va ser el 1974. El nom que van escollir per a la nova comuna va ser el de Sakigake.
?Sakigake?, va pensar en Tengo. Aquest nom li sonava, pero, per molt que s’hi esforces, no aconseguia recordar on l’havia sentit. Aixo el va posar insolitament nervios. El professor va continuar l’explicacio.
– En Fukada estava mentalitzat que seria forca dur dirigir la comuna durant els primers anys, fins que no s’haguessin adaptat al nou terreny, pero tot va ser mes facil del que havia previst. El temps els va ser molt favorable, i els veins de la zona tambe els van ajudar, quan va caldre. A la gent li agradava el caracter franc d’en Fukada, que era el cap del grup, i va quedar impressionada en veure els joves de Sakigake suant la cansada als camps per tirar endavant la collita. Els habitants de la zona els anaven a veure sovint i els donaven consells utils. D’aquesta manera, el grup va anar assimilant coneixements practics sobre l’agricultura i va aprendre a viure en contacte amb la terra.
Basicament, fins llavors Sakigake havia continuat funcionant amb els principis que havien apres a Takashima, pero hi van introduir algunes idees propies. Per exemple, es van passar totalment a l’agricultura ecologica. Van optar per no emprar pesticides quimics per prevenir les plagues i van cultivar les verdures fent servir nomes adob organic. Tambe van endegar un sistema de venda d’aliments per correu adrecat a les capes mes benestants de la ciutat, perque aixi podien fixar un preu unitari mes alt. Van ser els precursors de l’agricultura ecologica. Van tenir molta vista. Com que la majoria dels membres del grup havien crescut en entorns urbans, sabien molt be que es el que vol, la gent de ciutat: estaria disposada a pagar forca diners, per tenir verdura bona i fresca, no contaminada. Van signar un contracte amb una empresa de distribucio, van simplificar el proces d’enviament i van crear un sistema propi que els permetia fer arribar els aliments a la ciutat amb molta rapidesa. Tambe van ser precursors en el fet de presentar com a atractiva la verdura que creix de la terra i no te un aspecte estandard.
– Vaig visitar diverses vegades la granja d’en Fukada, i vaig parlar amb ell -va dir el Professor-. Se’l veia ple de vida, creava un entorn nou i hi provava noves possibilitats. Potser aquella va ser l’etapa mes tranquil·la i satisfactoria de totes. I la seva familia tambe semblava haver-se acostumat a aquella nova vida.
»Tambe va augmentar el nombre de persones que havien sentit parlar be de la granja de Sakigake i sol·licitaven d’entrar-hi. La venda per correu va fer que el seu nom s’anes coneixent cada vegada a mes llocs, i els mitjans de comunicacio tambe n’havien parlat com a exemple de comuna amb exit. No eren pas poques les persones que tenien ganes de fugir de la realitat, on vivien ofegats pels diners i la informacio, i volien viure enmig de la natura, guanyant-se el pa amb la suor del seu front, i aquesta era la mena de gent que se sentia atreta per Sakigake. Quan algu sol·licitava d’entrar-hi li feien una entrevista i un examen i, si semblava que els podia ser util, l’admetien com a membre. No es que admetessin qualsevol persona que hi anes: els membres havien de tenir unes qualitats i uns principis morals alts. Buscaven gent que tingues coneixements d’agricultura i que fos prou forta per aguantar el treball fisic tan dur que feien. Tambe volien que hi hagues un nombre semblant d’homes i de dones, i per aixo les dones hi eren benvingudes. Amb l’augment de persones es va haver d’engrandir tambe l’explotacio, pero com que encara quedaven uns quants terrenys i edificis als voltants, no va ser dificil fer creixer les instal·lacions. Al comencament, el nucli central del grup l’havien integrat persones solteres, pero el nombre de families va anar augmentant gradualment. Entre els nouvinguts tambe hi havia persones amb formacio universitaria que es dedicaven a professions especialitzades, com ara metges, enginyers, professors o comptables. Aquesta mena de gent era ben rebuda, a l’organitzacio, perque els coneixements especialitzats eren utils.
– ?En aquesta comuna tambe es va adoptar el sistema de propietat col·lectiva originaria, com a Takashima? -va preguntar en Tengo.
El Professor va fer que no amb el cap.
– No, en Fukada va deixar de banda la propietat col·lectiva. Politicament era radical, pero es mirava la cosa amb realisme i distancia. El que perseguia era crear una comunitat mes amable, i no pas una societat que funciones com una colonia de formigues. El sistema que van adoptar va ser el de dividir el grup en diverses unitats dins les quals es desenvolupava la vida col·lectiva. Es reconeixia la propietat privada, i fins a cert punt tambe es repartien els beneficis. Si algu no estava content a la unitat a la qual pertanyia, podia passar a formar part d’una altra, i tothom era lliure d’abandonar la mateixa organitzacio de Sakigake. Tambe hi havia llibertat per relacionar- se amb l’exterior, i practicament no hi havia cap mena d’adoctrinament ni de rentat de cervell. En Fukada havia apres a Takashima que un sistema natural com aquest, que deixava correr l’aire, feia que el treball fos mes eficient.
Sota la direccio d’en Fukada, l’economia de la granja de Sakigake havia anat sobre rodes, pero al final la comuna es va dividir en dues faccions ben definides. Aixo era inevitable, des del moment que en Fukada va crear un sistema d’unitats que convivien en pau. Una era la faccio violenta, el nucli de la qual estava integrat per les unitats dels antics membres de l’Exercit Roig que havia creat el mateix Fukada, i que tenia la revolucio com a fi. Aquest grup considerava que la vida a la comuna agricola era tan sols una de les fases que havien de conduir a la revolucio. Havien de continuar treballant d’amagat mentre feien les tasques del camp fins que, arribat el moment, agafarien les armes i s’aixecarien: aquesta era la posicio que mantenien fermament.
L’altra era la faccio moderada, i, per be que compartia amb la violenta l’oposicio al sistema capitalista, se n’apartava politicament i tenia com a ideal viure en comunitat enmig de la natura practicant una economia de subsistencia. A la granja, la faccio moderada era la mes nombrosa. Les dues faccions eren com l’oli i l’aigua. Ates que en la feina quotidiana dels camps els objectius eren els mateixos, no hi havia friccions, pero quan el conjunt de la comuna havia de prendre alguna decisio que tingues a veure amb les directrius que la regien sempre hi havia dos punts de vista clarament separats. Passava sovint que no trobaven un terreny de debat comu, i en aquestes ocasions es produien discussions molt violentes. Arribats a aquesta situacio, era questio de temps, que es dividis la comuna.
A mesura que passava el temps cada vegada es va fer mes dificil mantenir una posicio de neutralitat a l’interior de la comuna. Al final, en Fukada tambe es va veure obligat a escollir entre una de les dues posicions. En aquella epoca ell ja s’havia adonat, mes o menys, que al Japo de la decada dels setanta del segle xx no hi havia espai ni suport per fer la revolucio. A mes, des de bon comencament ell havia pensat en la revolucio com en una possibilitat, o, dit d’una altra manera, com en una metafora, o una hipotesi. Creia que perque la societat estigues sana hi havia d’haver qui defenses idees tan contraries al sistema i tan subversives com aquestes, que aquestes idees eren l’especia que li permetia gaudir de bona salut. Tanmateix, l’objectiu que perseguien els estudiants que havia liderat fins aleshores era una revolucio autentica, que vesses sang de debo. Evidentment, en Fukada tambe n’era responsable: havia estat ell qui amb els seus discursos encesos, tan afins als temps que corrien, els havia ficat al cap tots aquests disbarats. No els havia avisat en cap moment que aquella revolucio nomes era de mentida. Era un home honest, i molt intel·ligent. Com a intel·lectual tambe era excel·lent. Pero, malauradament, era massa loquac i tenia tendencia a emborratxar-se amb les seves propies paraules, i, a un nivell profund, li faltava autocritica i sentit de la realitat.
Arribada aquesta situacio, la comuna Sakigake es va dividir. La faccio moderada va continuar vivint al mateix poble amb el nom de Sakigake, mentre que la faccio violenta es va traslladar a un altre poble abandonat que hi havia a cinc quilometres de distancia i el va convertir en la base del seu moviment revolucionari. La familia Fukada, com totes les altres, va decidir quedar-se amb la faccio Sakigake. La separacio va ser mes o menys amistosa. Va tornar a ser en Fukada qui va obtenir capital d’algun lloc per financar l’establiment de la comuna escindida. Despres de l’escissio, totes dues comunes van continuar mantenint, formalment, una relacio de col·laboracio: s’intercanviaven productes que els calien, i, per motius economics, empraven els mateixos canals de distribucio. Calia que s’ajudessin mutuament, si volien que les dues petites comunitats poguessin sobreviure.
Tanmateix, en realitat el contacte personal entre els membres de la comunitat original, Sakigake, i la nova comuna escindida es va interrompre aixi que es van separar, perque els objectius que perseguien eren massa diferents. Tot i aixi, entre en Fukada i els estudiants radicals que havia liderat fins llavors hi va continuar havent
