– Potser si, pero n’ha de triar un -li va dir la dona amb un to taxatiu que no admetia discussio. L’Aomame tampoc no tenia cap intencio de discutir-hi, i va triar el Mainichi sense cap motiu especial. Despres va seure en una taula amb pantalles, va obrir la llibreta i va comencar a mirar els articles publicats al diari amb el boligraf a la ma.
Al principi de la tardor de 1981 no hi havia hagut incidents gaire greus. El juliol d’aquell any s’havia celebrat el casament entre el princep Carles i Diana, i aquesta noticia encara en generava altres: on havien anat tots dos, que havien fet, que s’havia posat Diana i quins accessoris duia. Obviament, l’Aomame sabia que Carles i Diana s’havien casat, pero aixo no li interessava especialment: era absolutament incapac d’entendre per que la gent de tot el mon s’havia d’interessar tant per la vida del princep Carles i la princesa Diana d’Anglaterra. Per l’aspecte, Carles, mes que no pas un princep, semblava un professor de fisica amb problemes d’estomac.
A Polonia s’agreujava el conflicte entre el govern i el sindicat Solidaritat, que presidia Lech Walesa, i el govern sovietic declarava que aixo era «motiu de preocupacio». El que volien dir, en realitat, era que si el govern polones no era capac de controlar la situacio, hi entrarien amb els tancs, tal com havien fet a la primavera de Praga de l’any 1968. D’aixo, l’Aomame tambe se’n recordava, en linies generals, i sabia que al final la Unio Sovietica va renunciar a intervenir-hi. No hi havia, doncs, cap necessitat de llegir l’article en profunditat. Nomes una part: que el president Reagan, dels Estats Units, havia declarat, segurament a fi d’influir en les questions internes del bloc sovietic, que «esperava que la tensio a Polonia no es convertis en un obstacle per a la cooperacio russoamericana en la construccio de bases permanents a la superficie de la Lluna». ?Construccio de bases permanents a la Lluna? D’aixo no n’havia sentit a parlar. Pero, ara que hi pensava, li semblava que feia poc n’havia sentit alguna cosa a les noticies de la televisio. Va ser la nit que se’n va anar al llit amb l’home de mitjana edat una mica calb de Kansai, a l’hotel d’Akasaka.
El dia 20 de setembre, a Jakarta s’havia celebrat l’exhibicio d’estels mes gran del mon: s’hi van reunir mes de deu mil persones que en feien voleiar. L’Aomame no la coneixia, aquesta noticia, pero no tenia res d’estrany. ?Qui es recordava d’una noticia de feia tres anys sobre una exhibicio d’estels celebrada a Jakarta?
El dia 6 d’octubre el president d’Egipte, Anwar al-Sadat, havia estat assassinat per un grup islamista radical en una accio terrorista. L’Aomame recordava aquest incident, i es va tornar a posar trista pel president Al-Sadat: li agradava forca, la calvicie d’Al-Sadat, i sentia un odi sense fissures pels fonamentalistes religiosos. Nomes de pensar en la visio del mon tan intolerant d’aquella colla, el seu sentiment de superioritat i la insensibilitat amb que imposaven els seus principis als altres, sentia que s’encenia de rabia, d’una rabia que no aconseguia controlar. Tanmateix, aquest no era un problema amb el qual s’hagues d’enfrontar, ara mateix. L’Aomame va fer unes quantes respiracions profundes per calmar-se una mica i va passar a la pagina seguent.
El dia 12 d’octubre, en una zona d’habitatges del districte d’Itabashi, a Toquio, un cobrador de l’impost de l’NHK, de cinquanta-sis anys, havia comencat a discutir amb un estudiant universitari que es negava a pagar i li havia provocat una ferida de gravetat en clavar-li a l’estomac un ganivet de cuina que portava a la cartera. La policia, que havia trigat molt poc a arribar-hi, havia detingut el cobrador alla mateix. El cobrador continuava dret al mateix lloc, amb el ganivet ple de sang encara a la ma i la ment completament en blanc, i no havia oposat cap resistencia quan la policia el va detenir. Un company de residencia del cobrador havia explicat que feia sis anys que treballava formalment en aquella feina, que era molt diligent en la seva tasca i que els seus resultats eren excel·lents.
L’Aomame no sabia que hi hagues hagut aquell incident. Estava subscrita al Yomiuri i cada dia se’l mirava de principi a final, i es llegia els articles de la seccio de noticies nacionals -especialment les relacionades amb delictes- fins a l’ultim detall. I aquesta noticia ocupava gairebe la meitat de la seccio nacional de l’edicio del vespre. Per comencar, era impensable que li hagues passat per alt un article tan llarg, per be que, evidentment, no era impossible que no l’hagues pogut llegir per alguna rao. Semblava extremament improbable, pero no es podia concloure que fos impossible.
Va arrugar el front i va estar una estona pensant en aquesta possibilitat. Despres en va apuntar la data i el contingut mes rellevant al quadern.
El cobrador es deia Shinnosuke Akutagawa: un nom magnific, com d’escriptor il·lustre. No hi havia cap fotografia seva: nomes la d’Akira Tagawa, de vint-i-un anys, l’estudiant apunyalat. En Tagawa feia tercer de dret a la Universitat del Japo, i era segon dan de kendo. Si hagues tingut una espasa de bambu no l’hauria apunyalat tan facilment, pero normalment la gent no surt a parlar amb el cobrador de l’NHK amb una espasa de bambu a la ma, ni els cobradors de l’NHK van per les cases amb un ganivet de cuina a la bossa. L’Aomame va buscar atentament els articles que feien el seguiment de la noticia els dies seguents, pero cap no deia que l’estudiant apunyalat hagues mort; segurament, n’havia sortit amb vida.
El dia 16 d’octubre havia tingut lloc un gran accident en una mina de carbo a la ciutat de Yubari, a Hokkaido. S’havia produit un incendi en una galeria que s’estava excavant a mil metres de profunditat i hi havien mort asfixiats mes de cinquanta homes que hi treballaven. L’incendi s’havia propagat fins a arribar gairebe a la superficie, i hi havien mort deu persones mes. Per evitar que es continues escampant el foc, la companyia havia fet inundar les galeries amb unes canonades, sense comprovar si els operaris que quedaven eren vius o morts. La xifra de morts havia arribat a noranta-tres. Havia estat un incident molt doloros. El carbo es una font d’energia bruta, i la feina d’extreure’l, perillosa. Les empreses mineres hi inverteixen poc, i les condicions de treball son molt dolentes. Hi ha molts accidents i la salut dels pulmons queda arruinada. Tanmateix, el carbo es barat, i per aixo hi ha persones i empreses que en necessiten. L’Aomame se’n recordava be, d’aquest accident.
El fet que l’Aomame buscava havia tingut lloc el dia 29 d’octubre, quan encara no s’havia deixat de parlar de l’accident de la mina de Yubari, i no en sabia absolutament res -o no en sabia res fins que en Tamaru li n’havia parlat, feia unes quantes hores, cosa que resultava completament inexplicable, perque ocupava el titular de la primera pagina de l’edicio del mati. Estava escrit en uns caracters tan grossos que era impossible no veure’ls:
enfrontament armat entre radicals i policia a les muntanyes de Yamanashi
tres policies morts
Tambe hi havia una gran fotografia aeria de la zona on s’havia produit l’incident, a prop del llac Motosu, aixi com un mapa esquematic. Era una zona que es trobava al mig de les muntanyes, mes enlla d’uns terrenys on havia crescut una urbanitzacio residencial. Hi havia fotografies dels rostres dels tres policies de la prefectura de Yamanashi que hi havien mort. S’hi havia emprat una unitat especial d’helicopters de les Forces d’Autodefensa, uniformes de camuflatge, franctiradors i rifles automatics de cano curt.
Durant un moment, l’Aomame va fer una gran ganyota; per descriure-la amb exactitud, caldria dir que va estirar tots els musculs de la cara tant com es podien estirar. Tanmateix, ningu no va veure la violenta transformacio que havia sofert el seu rostre, perque l’Aomame tenia pantalles a totes dues bandes. Despres va respirar profundament: va inspirar amb energia l’aire que l’envoltava i el va expulsar de manera igualment energica, exactament igual com fan les carpes quan renoven l’aire dels seus grans pulmons en emergir a la superficie. L’estudiant d’institut que estava assegut esquena amb esquena amb l’Aomame es va sorprendre en sentir aquests sorolls i es va girar lleument cap a ella, pero evidentment no va dir res; nomes es va espantar una mica.
Despres de mantenir la ganyota durant un moment, l’Aomame va mirar de relaxar tots els musculs de la cara i va recuperar l’expressio habitual. En acabat es va estar picant les dents durant forca estona amb l’extrem del boligraf. Despres va intentar organitzar els pensaments. Hi devia haver alguna rao, per a tot aixo. O, mes aviat, hi havia d’haver una rao. ?Com podia ser que li hagues passat per alt un incident tan important, que havia sacsejat tot el Japo?
No, no era nomes aquell incident: tampoc no sabia que un cobrador de l’NHK havia apunyalat un estudiant universitari. Era molt estrany: no podia ser, que se li haguessin escapat dos incidents tan importants seguits. Ella era una persona metodica i curosa: notava fins i tot un error d’un sol mil·limetre. Tambe confiava en la seva memoria. Era precisament per aixo que havia estat capac d’enviar uns quants homes a l’«altre mon» sense cometre ni un sol error ni deixar-hi la pell. Cada dia llegia el diari amb molta atencio, i quan deia que el «llegia amb molta atencio» volia dir que no se li escapava cap noticia que tingues una minima importancia.
Obviament, l’incident del llac Motosu havia ocupat un espai considerable de les pagines del diari durant forca dies. Les Forces d’Autodefensa i la policia de la prefectura havien dut a terme una persecucio a gran escala per les muntanyes per capturar els deu membres del grup extremista que havien fugit, n’havien matat tres, n’havien
