Pero aixi que pensava en Crisalide d’aire, en Tengo se sentia terriblement confos, partit en dos. Per perillos que fos el pla d’en Komatsu, en Tengo, ara, no es veia capac de deixar de treballar en el text. Si encara no hagues comencat a reescriure’l, potser ho podria haver fet, pero ara ja era impossible. Ja s’havia submergit totalment en l’obra: respirava l’aire del seu mon, l’atreia la seva gravetat, l’essencia de la historia l’havia penetrat fins a les entranyes. La historia li exigia urgentment que la modifiques, i ell se sentia intensament seduit per aquesta exigencia. Nomes ho podia fer ell, pagava la pena de fer-ho, ho havia de fer.

Assegut al seient del tren, en Tengo va tancar els ulls i va intentar decidir que havia de fer davant d’aquella situacio. Pero no va decidir res. Una persona confosa, partida en dos, no pot prendre cap decisio coherent.

– ?L’Azami escriu el que tu dius tal com ho dius? -va preguntar en Tengo.

– Tal com ho dic -va respondre la Fukaeri.

– ?Tu parles i ella escriu el que dius? -va preguntar en Tengo.

– Hem de parlar en veu baixa.

– ?Per que hem de parlar en veu baixa?

La Fukaeri va passejar la mirada pel vago. Gairebe no hi havia passatgers: nomes una mare amb dos nens, asseguda en un seient una mica apartat, a l’altra banda. Feien pinta d’anar tots tres a algun lloc divertit. Tambe hi havia persones felices com aquelles, al mon.

– Perque ells no ens puguin sentir -va dir la Fukaeri en veu baixa.

– ?Ells? -va dir en Tengo. Era evident que no es referia a la mare amb els dos nens que hi havia al vago, perque dirigia la mirada al buit. La Fukaeri parlava d’unes persones concretes que no eren alla, que ella coneixia be i que en Tengo no coneixia.

– ?Qui vols dir, «ells»? -li va preguntar en Tengo. El seu to de veu s’havia fet mes baix.

La Fukaeri no va dir res, pero li va apareixer una petita arruga entre les celles. Tenia els llavis fermament tancats.

– ?Vols dir la gent petita? -va demanar en Tengo.

Com era d’esperar, no hi va haver resposta.

– ?Et sembla que s’enfadaran, ells, si la teva historia es publica i tothom els coneix i en parla?

La Fukaeri no li va respondre. La seva mirada no es dirigia a cap lloc determinat. En Tengo va esperar un moment i, un cop confirmat que no li responia, li va fer una altra pregunta.

– ?No em podries parlar una mica d’aquest professor de qui parles? ?Quina mena de persona es?

La Fukaeri va mirar en Tengo amb cara d’estranyesa, com si se sorprengues de que preguntava, ara, aquell home. Despres va dir:

– Ara el veuras.

– Tens rao -va dir en Tengo-. Tens tota la rao. Ara el veure, i quan el vegi en persona ja ho decidire.

A l’estacio de Kokubunji va pujar un grup de gent gran que anava d’excursio. Eren deu en total, cinc homes i cinc dones, i per l’aspecte devien estar entre els seixanta-cinc i els setanta-cinc anys, mes o menys. Tots portaven motxilla i barret i estaven tan contents i animats com un grup d’escolars fent una sortida. Portaven cantimplores al cinturo o a les butxaques de les motxilles. En Tengo va pensar si quan fos gran seria capac d’estar tan alegre com ells. Despres va fer una mica que no amb el cap. Segurament no. Es va imaginar el grup de gent gran al capdamunt d’algun cim, bevent l’aigua de les cantimplores amb aire expert.

Tot i que eren molt menuts, la gent petita bevia molta aigua. I l’aigua que els agradava no era la de l’aixeta, sino l’aigua de pluja, o la que corria en un rierol que hi havia alla a prop. Per aixo, durant el dia, la nena anava a buscar aigua al rierol amb una galleda i la donava a la gent petita. Quan plovia posava la galleda sota el canalo per guardar-ne l’aigua, perque, tot i ser tambe aigua natural, a la gent petita l’aigua de la pluja els agradava mes que no pas la del rierol. Estaven molt agraits a la nena perque era tan amable amb ells.

En Tengo es va adonar que li costava concentrar-se en una sola linia de pensament. No era un bon senyal. Potser li passava perque era diumenge. A dins seu havia sorgit una mena de confusio: en algun lloc de la plana de les seves emocions s’alcava una tempesta de sorra. De vegades li passava, els diumenges.

– Que passa -li va demanar la Fukaeri sense signe d’interrogacio. Semblava que havia notat el nerviosisme d’en Tengo.

– No se si podre -va dir en Tengo.

– Que.

– ?Vols dir que em sabre explicar?

– Et sabras explicar -va respondre la Fukaeri. Feia l’efecte que no acabava d’entendre que volia dir, en Tengo.

– Amb el Professor -va dir en Tengo.

– Si et sabras explicar amb el Professor -va repetir la Fukaeri.

En Tengo va dubtar un moment, i despres va confessar el que sentia.

– Vull dir que em fa l’efecte que no ho sabre explicar tot, i que ho espatllare.

La Fukaeri va canviar de posicio per girar-se cap a en Tengo i el va mirar directament a la cara.

– Que et fa por -va preguntar.

– ?Que que em fa por, em preguntes? -va dir en Tengo, reformulant la pregunta de la Fukaeri.

La Fukaeri va assentir sense dir res.

– Potser tinc por de coneixer una persona nova. Sobretot, un diumenge al mati.

– Per que, un diumenge -va preguntar la Fukaeri.

A en Tengo li van comencar a suar les aixelles. Sentia una opressio al pit. Coneixer una persona nova i trobar-se davant d’alguna cosa que no coneixia suposava una amenaca per a la seva existencia actual.

– Per que, un diumenge -va tornar a preguntar la Fukaeri.

En Tengo va recordar els diumenges de la seva infantesa. Despres de passar-se tot el dia resseguint la ruta de cobrament prevista, el pare el portava a un restaurant que hi havia al davant de l’estacio i li deia que demanes el que volgues. Era com una mena de premi. En la vida modesta que feien, aquestes eren practicament les uniques ocasions que menjaven a fora de casa. El pare, excepcionalment, demanava una cervesa -gairebe mai no bevia alcohol-. Pero, tot i aixi, en Tengo no tenia gens de gana. Ell, que sempre en tenia, els diumenges era l’unic dia que, menges el que menges, mai no ho trobava bo. Havia de fer un gran esforc per acabar-se el que havia demanat -el pare no li hauria permes de cap manera que no s’ho acabes-. De vegades, li venien moltes ganes de vomitar. Aixo eren els diumenges, per a en Tengo, quan era petit.

La Fukaeri va mirar la cara d’en Tengo, buscant alguna cosa dins dels seus ulls. Despres va allargar la ma i va agafar la d’ell. En Tengo es va sorprendre, pero va intentar que no se li notes.

La Fukaeri li va continuar agafant la ma amb suavitat fins que van arribar a l’estacio de Kunitachi. La ma d’ella era mes dura i mes llisa del que s’havia imaginat. No era ni freda ni calenta. Nomes devia fer la meitat de la d’en Tengo, mes o menys.

– No has de tenir por. No sempre es diumenge -va dir la noia, com si fos una veritat que tothom sabes.

En Tengo va pensar que potser aquesta era la primera vegada que li havia sentit dir dues frases seguides.