– Pero, com a minim, al 1Q84 jo em puc morir sabent que ho faig per ell.
L’home va respirar profundament, sense dir res.
– Voldria que em digues una cosa -va dir l’Aomame.
– Si la se… -va dir l’home, de bocaterrosa.
– ?Ho sabra mai, en Tengo, d’alguna manera, que moro per ell? ?O tot s’acabara sense que en sapiga res?
L’home va pensar una llarga estona en aquesta pregunta.
– Aixo depen de tu, segurament.
– Depen de mi -va dir l’Aomame, i va arrugar una mica el front-. ?Que vol dir, aixo?
L’home va fer que no amb el cap, sense dir res.
– Hauras de passar una prova molt dura. Quan l’hagis passada, segurament veuras la forma real de les coses. No te’n puc dir res mes. Ningu no ho sap amb seguretat, que es la mort, fins que no morim de debo.
Despres d’agafar la tovallola i eixugar-se suaument les llagrimes de la cara, l’Aomame va agafar el fi picador de gel de terra i va tornar a comprovar que la punta estigues ben esmolada. Tot seguit, amb els dits de la ma dreta, va buscar el punt mortal que ja havia trobat abans a la nuca de l’home. Tenia aquell punt gravat a la memoria, i el va trobar molt de pressa. El va premer amb la punta del dit i en va comprovar el tacte, per assegurar-se que la intuicio no l’enganyava. Despres va respirar fondo unes quantes vegades, a poc a poc, per calmar-se i fer que el cor no li bategues tan de pressa. Havia de deixar el cap en blanc. En va treure, per un moment, l’amor que sentia per en Tengo; va desar l’odi, la rabia, els dubtes i la pietat en una altra banda. No es podia permetre cap error. S’havia de concentrar totalment en la mort, tal com els raigs de llum es concentren en el punt focal.
– Enllestim la feina -va dir amb veu calmada-. L’he de fer desapareixer d’aquest mon.
– I, aixi, jo podre deixar enrere tot el dolor que m’han provocat.
– Tot el dolor, i la gent petita, i aquest mon tan estrany, i totes les hipotesis… I l’amor.
– I l’amor, es veritat -va dir l’home, com si parles per a si mateix-. Jo tambe he tingut persones estimades. Va, enllestim cadascu la nostra feina. Tens una habilitat prodigiosa, Aomame. Ho se.
– Voste tambe -va dir l’Aomame. La seva veu ja tenia l’estranya transparencia de les persones que porten la mort.- Voste tambe deu ser una persona excepcional, molt dotada. Segur que en el mon d’abans no l’hauria hagut de matar.
– Aquell mon ja no existeix -va dir l’home. Aquestes van ser les darreres paraules que va pronunciar.
«Aquell mon ja no existeix».
L’Aomame li va posar la punta de l’agulla damunt d’aquell punt tan precis del clatell. Es va concentrar i va buscar l’angle correcte. Despres va aixecar el puny dret en l’aire. Va contenir la respiracio i es va quedar quieta, esperant un senyal. Ja no havia de pensar en res: cadascu havia d’enllestir la seva feina, i prou. No calia pensar res. No calia explicar res. Nomes esperar el senyal. El seu puny era una pedra, dur i sense cor.
A fora es va sentir l’esclat d’un tro encara mes fort, sense llampec. Les ratxes de pluja impactaven a la finestra. En aquell moment, es trobaven en una cova immemorial, una cova fosca i humida, de sostre baix, amb esperits i besties obscures apostats a l’entrada. Al seu voltant, la llum i l’ombra es van unir durant un brevissim instant. Un cop de vent sense nom va travessar l’estret llunya. Aquell era el senyal: just llavors, l’Aomame va deixar caure el puny amb un moviment curt i precis.
Tot va acabar en aquell moment de silenci. Els esperits i les besties van fer un profund sospir, van desfer el setge i es van endinsar al bosc, que s’havia quedat sense cor.
14
– Vine aqui i abraca’m -va dir la Fukaeri-. Hem de tornar a anar tots dos junts al poble dels gats.
– ?T’he d’abracar? -va dir en Tengo.
– No em vols abracar -va preguntar la Fukaeri sense signe d’interrogacio.
– No, no es aixo. Es que no entenc per que ho he de fer.
– T’has de purificar -va dir la Fukaeri sense fer cap entonacio determinada-. Vine aqui i abraca’m. Posa’t el pijama i apaga el llum.
En Tengo va tancar el llum del sostre de l’habitacio, tal com li havia dit la Fukaeri. Es va despullar, va treure el seu pijama i es va canviar. Mentre se’l posava, va pensar quan havia estat l’ultima vegada que l’havia rentat. Si no se’n recordava, es que devia fer forca temps. Per sort, pero, no feia olor de suor. En Tengo no suava gaire, ni tenia una olor corporal gaire forta. Igualment, pero, va pensar que hauria de rentar els pijames mes sovint: no se sap mai amb que ens pot sorprendre la vida, i rentar els pijames quan toca es una de les mesures que podem prendre per lluitar contra aquesta incertesa.
Es va ficar al llit i va posar timidament els bracos al voltant de la Fukaeri. Ella va reposar el cap damunt del seu brac dret, i es va quedar quieta, en silenci, com un animal a punt de comencar la hibernacio. Tenia el cos calent, d’una suavitat que gairebe semblava indefensio, pero no suava.
Els trons encara eren mes forts que abans. Ara comencava a ploure, i les gotes impactaven horitzontalment al vidre de la finestra, sense parar, com si estiguessin boges de rabia. L’aire era humit i carregat, semblava que el mon s’acostes a un final obscur. Potser aquella sensacio era la mateixa que quan s’havia produit el diluvi universal. Si havia estat realment aixi, fer pujar les parelles de porcs senglars, de lleons, de serps pito, i de totes les altres besties al reduit espai de l’arca havia d’haver estat una tasca ingent. Cada parella tenia uns costums molt diferents, les possibilitats de comunicacio devien ser forca limitades i, fins i tot, l’olor que devien emanar totes plegades devia ser considerable.
La paraula «parella» va fer que en Tengo penses en Sonny i Cher, pero potser no hauria estat una eleccio gaire encertada, fer pujar Sonny i Cher a l’arca de Noe com a representats de la humanitat. Potser no es podia dir que la tria fos inadequada, pero segurament hi havia altres parelles que haurien estat mes representatives.
En Tengo se sentia una mica estrany, alla, al llit, abracant la Fukaeri, que portava posat un pijama seu. Tenia la sensacio que abracava una part d’ell mateix, una cosa feta de la seva propia carn, amb la qual compartia l’olor corporal i es comunicava a un nivell profund.
Es va imaginar que, en lloc de Sonny i Cher, els triaven a ells com a parella i els feien pujar a l’arca de Noe, pero no li semblava pas que ells dos es poguessin considerar una mostra gaire representativa de la humanitat, tampoc. Per comencar, el mateix fet d’estar tots dos junts al llit, abracats, no era gaire adequat. Pensar aixo el va fer posar nervios, i per treure’s aquella idea del cap es va imaginar Sonny i Cher a dins de l’arca, fent-se amics de la parella de pitons. Era una fantasia absurda, pero li va permetre reduir una mica la tensio que tenia a tot el cos.
La Fukaeri es deixava abracar sense dir res; no es movia, ni obria la boca. En Tengo tampoc no deia res. Tot i trobar-se al llit, abracant la Fukaeri, gairebe no sentia gens de desig sexual. Per a ell, el desig sexual, basicament, era una manera de dur la comunicacio mes enlla, i, per tant, considerava dificil justificar les relacions sexuals quan no hi havia possibilitat de comunicacio. A mes a mes, tambe entenia, mes o menys, que el que la Fukaeri volia, d’ell, no era desig sexual, sino alguna altra cosa, tot i que no sabia quina.
Fos quin fos l’objectiu que perseguissin, pero, abracar una noia bonica de disset anys no el feia sentir especialment malament. De tant en tant, l’orella d’ella li fregava la galta. Sentia la seva respiracio calida al coll. Tenia els pits ferms i sorprenentment grossos, per tenir un cos tan prim; els notava just a sobre de l’estomac. I la seva pell desprenia una olor meravellosa, una olor especial de vida, que nomes pot desprendre un cos que encara s’esta formant, com el de les flors encara cobertes de rosada a l’estiu. Quan feia primaria, sentia sovint aquesta olor mentre seguia els exercicis de gimnastica de la radio.
Va pensar que tant de bo no tingues cap ereccio. Tal com estaven, si tingues una ereccio, ella ho notaria immediatament, i la situacio es faria una mica incomoda. ?Com, i amb quines paraules, se li podia explicar, a una noia de disset anys, que de vegades es tenen ereccions, encara que no estiguin relacionades directament amb el
