el que et va fer pujar a aquell tren, fos aquesta capacitat seva.

L’Aomame va fer una gran ganyota en la penombra: s’esforcava a intentar seguir el que li explicava l’home.

– ?El que vol dir, doncs, es que ha estat la capacitat d’en Tengo per explicar histories, o, tal com diu voste, el seu poder com a resciva, el que m’ha portat fins a aquest mon, el de 1Q84?

– Aixo es el que suposo, com a minim -va dir l’home.

L’Aomame es va mirar les mans: tenia els dits molls de llagrimes.

– Si les coses no canvien, es molt probable que assassinin en Tengo, perque ara mateix s’ha convertit en la persona mes perillosa, per a la gent petita. I, al cap i a la fi, aquest mon es real: la sang que s’hi vessa es real, i la mort que hi sofrim es de debo. I la mort, evidentment, es per sempre.

L’Aomame es va mossegar el llavi.

– Pensa-hi aixi -va dir l’home-: imagina’t que ara em mates i em fas desapareixer d’aquest mon. En aquest cas, la gent petita deixaria de tenir cap motiu per fer mal a en Tengo, perque si deixen de tenir-me a mi per servir-los de canal, per molt que en Tengo i la meva filla siguin un obstacle per a aquest canal, ja no representen cap amenaca, per a ells. La gent petita els deixaria estar i aniria a buscar un altre canal, en algun altre lloc: aquest seria el seu objectiu prioritari. ?Entens, el que t’explico?

– El raonament, si -va dir l’Aomame.

– Pero, d’altra banda, si em mates, la meva organitzacio no et deixara escapar. Potser trigaran un temps, a trobar-te, perque segur que tu et canviaras el nom, i aniras a viure en algun altre lloc, i potser fins i tot t’operaras per canviar-te la cara. Pero, igualment, t’acabaran localitzant i et castigaran molt durament, perque l’organitzacio que nosaltres hem creat es aixi de tancada i violenta, i no s’atura davant de res. Aquesta es una de les opcions que pots escollir.

L’Aomame va processar mentalment el que li havia dit l’home. Ell va esperar que el seu cervell assimiles el fil de la seva argumentacio abans de continuar parlant.

– Suposem, en canvi, que ara no em mates: tu te’n vas d’aqui sense haver fet res i jo continuo viu. En aquest cas, la gent petita, per tal de defensar-me a mi, com a representant seu que soc, fara servir tot el seu poder per eliminar en Tengo. Ell encara no esta prou ben protegit. De ben segur que intentaran trobar els seus punts febles i destruir-lo d’alguna manera, perque no poden permetre que continui escampant anticossos. En canvi, tu deixaras de ser una amenaca, i ja no tindran cap rao per castigar-te. Aquesta es l’altra opcio que tens.

– En aquest cas, en Tengo moriria i jo continuaria vivint. En aquest mon de 1Q84 -va dir l’Aomame, resumint el que havia exposat ell.

– Segurament.

– Pero per a mi no te cap sentit, viure en un mon en que no existeixi en Tengo, perque perdo per sempre la possibilitat de trobar-lo.

– Des del teu punt de vista, deu ser aixi.

L’Aomame es va mossegar el llavi amb forca i es va imaginar aquella situacio.

– Pero aixo es nomes el que diu voste -va assenyalar-. ?Te alguna prova, o algun argument, perque me l’hagi de creure?

L’home va fer que no amb el cap.

– No, no tinc cap prova, ni cap argument irrefutable. Es nomes el que penso. Pero fa un moment has vist que tinc poders extraordinaris. No hi ha cap fil, en aquell rellotge de sobretaula, i pesa molt. Ves i sospesa’l; decideix si vols creure el que et dic o no t’ho vols creure. Ja no ens queda gaire temps.

L’Aomame va mirar el rellotge que hi havia damunt la calaixera. Les agulles marcaven poc abans de les nou. Havia canviat una mica de lloc, i estava col·locat en un angle una mica estrany, de resultes del moviment d’abans.

– De moment, no sembla pas que us pugueu salvar tots dos, en aquest mon de 1Q84 -va dir l’home-. Tens dues opcions: en una, tu segurament moriras i en Tengo viura; en l’altra, segurament ell morira i tu viuras. Es o l’una o l’altra. D’entrada ja t’he dit que no seria una decisio agradable.

– Pero no hi ha cap altra opcio, a part d’aquestes.

L’home va fer que no.

– Ara mateix, nomes pots triar entre aquestes dues.

L’Aomame es va omplir els pulmons d’aire i el va deixar anar a poc a poc.

– Em sap molt de greu -va dir l’home-. Si haguessis continuat al 1984, no t’hauries d’haver enfrontat amb aquesta decisio. Pero, al mateix temps, si encara fossis al 1984, potser no sabries que en Tengo ha estat pensant en tu durant tot aquest temps. Sigui com sigui, es precisament perque has fet cap al 1Q84 que has sabut que, en cert sentit, els vostres cors estan units.

L’Aomame va tancar els ulls. No havia de plorar, va pensar: encara no havia arribat el moment de plorar.

– ?De debo, que en Tengo em vol trobar? ?Ho pot afirmar sense mentir, aixo? -va preguntar.

– En Tengo, fins ara, no ha estimat mai cap dona amb tot el cor, a part de tu. Aixo es un fet irrefutable.

– Pero, tot i aixi, no m’ha buscat.

– Tu tampoc no l’has buscat a ell. ?M’equivoco?

L’Aomame va tancar els ulls i en un instant va contemplar tots els anys que havia deixat enrere, com si mires un estret des de dalt d’un penya-segat abrupte: sentia l’olor del mar, el so profund del vent.

– Hauriem d’haver estat valents i buscar-nos l’un a l’altre abans, ?oi? -va dir-. Aixi podriem haver estat units al mon d’on venim.

– Hipoteticament -va dir l’home-. Pero el mes segur es que al mon de 1984, tu ni tan sols hauries pensat aixo; fins a tal punt es paradoxal, aquesta relacio entre causa i efecte. I per molts mons que hi hagi pel mig, segurament es irresoluble, aquesta paradoxa.

Dels ulls de l’Aomame van caure llagrimes: plorava per tot el que havia perdut fins llavors, i pel que estava a punt de perdre. I, finalment -no sabia quant de temps havia estat plorant- va arribar al punt que ja no podia plorar mes: se li van acabar les llagrimes, com si els seus sentiments haguessin topat de sobte amb un mur invisible.

– Molt be -va dir-. No te cap prova segura, no em pot demostrar res, i hi ha detalls que no acabo d’entendre. Pero, tot i aixi, sembla que he d’acceptar la seva proposta. El fare desapareixer d’aquest mon, tal com em demana. Li donare una mort instantania, sense patiment, perque en Tengo pugui continuar vivint.

– Ho sigui que acceptes el tracte, ?oi?

– Si, accepto el tracte.

– Segurament moriras -va dir l’home-. Et buscaran fins que et trobin, per castigar-te, i el castig sera cruel i despietat. Son molt fanatics.

– No m’importa.

– Perque tens l’amor.

L’Aomame va assentir.

– Sense el teu amor, aixo nomes seria una rua barata -va dir l’home-: igual que a la canco.

– ?Es de debo, oi, que si el mato en Tengo viura?

L’home es va estar un moment callat, abans de parlar.

– En Tengo viura. Em pots creure. Aixo t’ho puc oferir amb tota seguretat, a canvi de la meva vida.

– I de la meva -va dir l’Aomame.

– Hi ha coses que nomes es poden aconseguir a canvi de la vida -va dir l’home.

L’Aomame tenia les mans agafades.

– Pero, en realitat, el que jo hauria volgut es poder viure i unir-me amb en Tengo.

Per un moment es va fer el silenci a l’habitacio. Mentrestant, tampoc no es va sentir cap tro. Tot estava silencios.

– M’agradaria donar-te aixo, si pogues -va dir l’home en veu baixa-; m’agradaria personalment, vull dir. Pero, per desgracia, no es possible. No ho era al 1984 i tampoc no ho es al 1Q84, encara que sigui per raons diferents, en cada cas.

– Al 1984, el cami d’en Tengo i el meu ni tan sols s’haurien trobat. ?Es aixo, el que vol dir?

– Si. Segurament no us haurieu arribat a trobar mai, i tots dos us haurieu fet vells estant sols, cadascun per la seva banda, sense deixar de pensar en l’altre.