– Si, ?de que parlavem, nosaltres dos? -va dir en Komatsu, aixecant una mica la vista i pensant un moment, o be fent veure que pensava; ni en Tengo no ho hauria sabut dir. En la manera de moure’s i de parlar d’en Komatsu hi havia una part que era, com a minim, teatral.- Ah, si, parlavem d’aquella noia, la Fukaeri. I tambe de Crisalide d’aire.

En Tengo va assentir: sobre la Fukaeri i Crisalide d’aire. En Komatsu n’havia comencat a parlar, pero la conversa havia quedat interrompuda quan s’havia produit l’«atac». En Tengo va treure de la cartera un plec de fotocopies del text i el va deixar damunt la taula; va posar-hi la ma al damunt per tornar-ne a sentir el tacte.

– Ja t’ho vaig explicar per sobre quan vam parlar per telefon: basicament, el mes interessant de Crisalide d’aire es que no imita ningu. Tractant-se de l’obra d’una principiant, es insolit que no hi hagi cap part que vulgui assemblar-se a cap altra cosa -va dir en Tengo, triant les paraules amb cura-. Es veritat, que la redaccio es molt descuidada i l’eleccio de paraules, molt pobra. Per comencar, el titol ja confon «crisalide» amb «capoll», i, si ens hi posessim, trobariem tots els exemples que volguessim, com aquest. Pero, com a minim, hi ha alguna cosa, en la historia, que t’enganxa. Tot i que l’argument general te un caracter fantastic, els detalls de les descripcions son increiblement realistes, i aquest equilibri es molt interessant. No se si s’hauria de dir que aquesta combinacio es fruit de l’originalitat o be de la fatalitat, i es possible que el text no arribi a tenir el minim de qualitat exigible. Pero al final, quan te l’acabes de llegir, et provoca una mena de reaccio silenciosa, encara que nomes sigui una mena d’incomoditat, una sensacio estranya impossible d’explicar.

En Komatsu va mirar en Tengo sense dir res, mentre ell tornava a buscar les paraules adequades.

– No volia deixar aquesta obra fora del proces de seleccio nomes perque la redaccio no sigui gaire bona -va continuar en Tengo-. Durant els anys que fa que treballo he llegit un fotimer d’originals que ens han enviat. Be, potser seria mes exacte dir que me’ls he mirat en diagonal, mes que no pas que me’ls he llegit. Algunes obres estaven relativament ben escrites, mentre que altres, no cal dir que la immensa majoria, no hi havia per on agafar-les. Pero, sigui com sigui, de tot aquest munt d’obres que m’he mirat, Crisalide d’aire es la primera que m’ha provocat una reaccio, ni que sigui momentania. Aquesta es la primera vegada que quan acabo de llegir un text em venen ganes de tornar-lo a llegir des del comencament.

– Vaja -va fer en Komatsu. Va treure el fum del cigarret amb expressio d’indiferencia i va cloure els llavis. En Tengo feia forca temps que tractava en Komatsu, pero, i no es va deixar enganyar per aquest posat. Sabia que molt sovint aquest home mostrava uns sentiments que no tenien cap relacio, o que eren totalment contraris, amb els que sentia realment, i per aquest motiu va esperar pacientment que continues parlant.

– Jo tambe me l’he llegida -va dir en Komatsu, despres de fer una pausa-. Quan em vas trucar, me la vaig llegir immediatament. Pero, realment, es un desastre. Hi ha frases que no tenen ni cap ni peus, que no s’acaba d’entendre ni que volen dir. Abans d’escriure una novel·la, potser s’hauria de comencar pel comencament i aprendre a escriure frases.

– Pero te la vas llegir fins al final. ?Oi que si?

En Komatsu va somriure, amb un somris que semblava arrencat del fons d’un calaix que no se sol obrir.

– Si, tens tota la rao. Me la vaig llegir fins al final. Jo mateix vaig quedar de pedra: en principi, les obres que presenten els autors nous no me les llegeixo mai del tot, fins al final. I en vaig rellegir algunes parts i tot. Es un fet tan insolit com una alineacio de planetes: aixo t’ho reconec.

– Per tant, aquesta obra te alguna cosa, ?no?

En Komatsu va deixar el cigarret al cendrer i es va fregar l’aleta del nas amb el dit del mig de la ma dreta, pero no va respondre a la pregunta que li havia fet en Tengo.

– Aquesta noia nomes te disset anys i encara va a l’institut -va dir en Tengo-. L’unic que passa es que no te la practica de llegir i escriure histories. Es veritat, que amb aquesta obra es impossible que guanyi el premi per a nous autors, pero valdria la pena que la incloguessim entre els finalistes. Tu tens prou poder de decisio per poder-ho fer, ?no? Aixi, segur que n’escriuria una altra.

– Vaja -va tornar a fer en Komatsu, badallant amb posat avorrit. Va fer un glop d’aigua del seu got.- Escolta, Tengo, pensa-hi be, que passaria si incloguessim una obra tan barroera entre els finalistes. Quedarien esparverats, els membres del jurat; potser s’enfadarien i tot. Per comencar, no se la llegirien fins al final. Tots quatre son escriptors en actiu, i tots estan molt ocupats. Es mirarien per sobre les dues primeres pagines i la llancarien a la paperera sense contemplacions, pensant que aixo ho podria haver escrit un alumne de primaria. ?Et penses que em farien cap cas, si els expliques, mentre em fregava les mans, que aixo es un diamant en brut que nomes cal polir? Potser si, que tinc prou poder de decisio per influir-hi, pero aquesta influencia m’estimo mes reservar-me-la per quan tinguem una obra amb mes suc.

– ?O sigui que prefereixes que la descartem, i ja esta?

– Aixo no ho he dit -va fer en Komatsu, fregant-se l’aleta del nas-. Tinc una idea una mica diferent, per a aquesta obra.

– Una idea una mica diferent… -va repetir en Tengo, que percebia un matis un pel sinistre en aquests mots.

– Dius que el que hem de fer es confiar que la seva proxima obra sera millor -va continuar en Komatsu-. Es clar que a mi tambe m’agradaria confiar-hi: una de les coses que ens fa mes felicos als editors es dedicar el nostre temps a formar autors joves. Es molt emocionant observar el cel nocturn quan s’ha aclarit i descobrir una estrella nova abans que ningu. Pero, si et dic la veritat, em costa molt pensar que aquesta noia escriura res mes. Ja fa vint anys que m’hi guanyo la vida, en aquest negoci, i durant aquest temps he vist comencar i acabar les carreres d’uns quants autors. He apres a distingir entre els autors que tenen futur i els autors dels quals no es pot esperar res. I, si em permets que t’ho digui, crec que, malauradament, d’aquesta noia no se’n pot esperar res. Ni una obra, ni dues, ni tres. Per comencar, en aquesta novel·la res no fa pensar que amb temps i esforc pogues arribar enlloc. Per molt que esperessim, no en trauriem res: ens quedariem amb un pam de nas. I ho penso perque l’autora no sembla tenir, ni remotament, cap desig d’escriure un bon text, o d’aprendre a redactar be. Els qui saben escriure, o be tenen un talent innat, o be s’esforcen com besties fins que n’aprenen, i jo diria que aquesta Fukaeri no es ni dels uns ni dels altres. Pel que he llegit, ni te un talent natural ni sembla tenir cap desig d’esforcar-se. Per que, no ho se, pero no sembla tenir, d’entrada, cap interes per l’escriptura. El que si que te es ganes d’explicar una historia, unes ganes molt grans. Aixo t’ho reconec: amb un text sense polir ha aconseguit atreure la teva atencio i que jo em llegis la historia fins al final, i, s’hi t’hi pares a pensar, aixo no es pas poca cosa. Pero, igualment, com a novel·lista no te futur: menys futur que una cigala a l’hivern. Em sembla que t’estic decebent, pero si t’he de ser franc, aixo es el que penso.

En Tengo va reflexionar sobre el que havia sentit: en Komatsu tenia una part de rao, i el que no es podia negar era el seu instint com a editor.

– Pero, ?no estaria malament, oi, donar-li una oportunitat? -va preguntar.

– ?Vols dir llancar-la a l’aigua i comprovar si es capac de nedar o si s’enfonsa?

– Si, simplificant una mica.

– Jo ja he provocat unes quantes morts literaries sense necessitat, i no tinc ganes de veure ofegar-se a ningu mes.

– ?I que me’n dius, del meu cas, doncs?

– Tu, com a minim, treballes -va dir en Komatsu mesurant les paraules-. Pel que jo veig, no hi estalvies esforcos, i tens una actitud molt humil, envers l’ofici d’escriure. ?I per que? Doncs perque escriure t’agrada. Aixo tambe ho valoro molt, de tu. El do mes important que ha de tenir algu que aspiri a ser novel·lista es l’amor per l’escriptura.

– Pero amb aixo no n’hi ha prou.

– No, es clar, amb aixo no n’hi ha prou: hi ha d’haver «alguna cosa especial». A mi, com a minim, m’ha d’oferir alguna cosa que jo no sigui capac d’esgotar en la lectura. En les novel·les, el que valoro mes es que tinguin alguna cosa que se m’escapa. Quan ho entenc tot, no m’interessen gens ni mica. De fet, no cal ni dir-ho: es un fet elemental.

En Tengo va callar un moment, abans de tornar a parlar:

– I en aixo que ha escrit la Fukaeri, ?hi ha alguna cosa que se t’escapi?

– Si que hi es, es clar. Aquesta noia te alguna cosa important a dir: quina cosa, no ho se, pero la te. Ella ho sap, tu ho saps, i jo tambe ho se. Aixo es evident per a tothom, tan evident com el fum que s’alca d’una foguera encesa una tarda sense vent. Pero escolta, Tengo: potser aixo que aquesta noia te entre les mans es massa gros, per a ella.

– No podem esperar que nedi, si la llancem a l’aigua.