En Tengo era perfectament conscient que s’esperava d’ell que fes alguna cosa, pero era totalment incapac de reunir el valor per aixecar-se i mirar a dins de la crisalide d’aire. Tenia por. Potser el que hi havia dins de la crisalide li faria mal; potser faria que la seva vida canvies radicalment. En pensar aixo, se li tensava el cos, se li posava rigid, com a una persona sense escapatoria. La por que sentia era de la mateixa mena que aquella que li havia impedit mirar el llibre de familia, o buscar l’Aomame. No volia saber que hi havia, en aquella crisalide d’aire que havien fet per a ell. Si hagues pogut passar sense descobrir-ho, ho hauria fet. Si hagues pogut, hauria sortit immediatament de l’habitacio i hauria anat de dret a agafar el tren per tornar cap a Toquio. Hauria volgut tancar els ulls, tapar-se les orelles, i fugir al seu petit mon privat.

Tanmateix, tambe sabia que no ho podia fer, aixo. De ben segur, si se n’anava sense veure que hi havia alla dins, ho lamentaria tota la vida. Si apartava la vista d’allo, no s’ho perdonaria mai.

Es va quedar assegut molta estona al tamboret, sense saber que fer. No podia tirar ni cap endavant ni cap endarrere. Tenia les mans encreuades damunt dels genolls i la vista clavada a la crisalide d’aire de damunt del llit, i de tant en tant mirava per la finestra, com si volgues fugir. Ja s’havia post el sol, i la llum tenue del capvespre anava embolcallant a poc a poc el bosquet de pins. Continuava sense bufar gens de vent, i tampoc no se sentia la remor del mar. Hi havia un silenci que s’arribava a fer estrany, i a l’habitacio, cada vegada mes fosca, la llum que emetia aquell objecte blanc s’anava fent mes intensa i profunda. En Tengo sentia com si aquella cosa fos viva: tenia la tranquil·la irradiacio de la vida, una escalfor propia, i una ressonancia secreta.

Finalment, en Tengo es va decidir, es va alcar del tamboret i es va inclinar damunt el llit. No podia fugir. No podia continuar vivint per sempre com un nen espantat, apartant la mirada de les coses que tenia al davant. La forca que calia tenir per viure nomes s’obtenia sabent la veritat, fos quina fos.

L’esquerda de la crisalide d’aire continuava al mateix lloc, sense canvis. No era ni mes grossa ni mes petita que abans. En Tengo va entretancar els ulls i va intentar veure que hi havia a dins, pero no va aconseguir distingir-ho. L’interior era fosc, i semblava que al mig hi havia una membrana prima. En Tengo va fer un esforc per calmar la respiracio i va comprovar que els dits no li tremolessin. Despres va ficar dos dits en aquella obertura de dos centimetres i la va badar a poc a poc fent forca cap a totes dues bandes, com si obris una porta corredissa de dues fulles. Es va descloure facilment, sense oferir cap resistencia especial, sense fer cap so, com si estigues esperant que les mans d’en Tengo l’obrissin.

Ara, la llum que desprenia la crisalide d’aire brillava suaument al seu interior, amb una resplendor com la de la neu. No es podia dir que n’hi hagues prou, pero es distingia el que hi havia a dins.

El que en Tengo hi va veure va ser una nena de deu anys molt bonica.

La nena estava adormida. Portava un senzill vestit blanc d’una sola peca, sense cap ornament, com una camisa de dormir, i tenia les dues manetes, una sobre l’altra, damunt el pit llis. En Tengo va saber qui era a primer cop d’ull. Tenia la cara prima i els llavis li dibuixaven una linia recta, com tracada amb un regle. Damunt del front llis i ben format li queia un serrell recte, ben retallat. El nas era petit, i s’alcava com si busques discretament alguna cosa a l’espai que l’envoltava. Els pomuls que hi havia a banda i banda sobresortien forca. Les parpelles estaven tancades, pero en Tengo sabia quines ninetes mostrarien, quan s’obrissin. ?Com podia no saber-ho? Havia viscut durant vint anys amb aquell rostre gravat al cor.

«Aomame», va dir en Tengo.

La nena va continuar adormida. Semblava un son totalment profund i natural. Nomes respirava amb un fil d’aire. El cor li bategava d’una manera tan lleu que l’oida humana no ho podia percebre. La nena no tenia prou forca ni tan sols per alcar les parpelles: encara no havia arribat el moment. La seva consciencia no era alli, sino en algun lloc molt llunya. Tanmateix, el mot que havia pronunciat en Tengo li havia fet vibrar molt lleument els timpans, perque era el seu nom.

L’Aomame va sentir que la cridaven des d’un lloc molt llunya. «Tengo», va pensar. Va pronunciar el seu nom clarament. Tanmateix, aquesta paraula no va fer moure els llavis de la nena de la crisalide d’aire, ni va arribar fins a l’oida d’en Tengo.

Ell contemplava la seva cara sense cansar-se’n, respirant d’una manera molt superficial, com una persona a qui haguessin robat l’anima. La cara de la nena estava plena de pau, sense ni l’ombra mes lleu de patiment, dolor o temor. Semblava que en qualsevol moment aquells llavis prims s’haguessin de moure i pronunciar algun mot ple de sentit, que en qualsevol moment se li haguessin d’obrir les parpelles. En Tengo va pregar amb tot el cor perque fos aixi. No coneixia cap pregaria que pogues recitar amb paraules, pero el seu cor va teixir una pregaria sense forma que va alliberar en l’espai. En la nena, pero, no es va produir cap senyal que fes pensar que hagues de despertar-se.

«Aomame», va tornar-la a cridar en Tengo.

Tenia coses a dir-li, a l’Aomame, i la sensacio que les hi havia de dir; coses amb les quals havia conviscut al llarg de molts anys. Tanmateix, l’unic que podia fer, de moment, era pronunciar el seu nom.

«Aomame», la va cridar.

Despres va allargar la ma amb decisio i va tocar la ma de la nena que jeia dins la crisalide d’aire. Va posar suaument la seva ma grossa d’adult damunt de la d’ella. Aquella petita ma havia agafat amb forca la d’en Tengo quan tenia deu anys. Aquella ma havia anat directament cap a ell i l’havia encoratjat. A la ma de la nena que dormia a dins d’aquella suau resplendor hi havia l’escalfor inconfusible de la vida. En Tengo va pensar que l’Aomame havia anat fins alla per comunicar-li aquella escalfor. Era allo, el que significava el paquet que li havia donat vint anys abans, en aquella aula. Per fi ell havia pogut obrir el paquet i veure que hi havia a dins.

«Aomame», va dir en Tengo. «Et trobare, sigui com sigui».

Fins i tot despres que la crisalide d’aire s’anes apagant a poc a poc per desapareixer com si l’hagues xuclada la foscor del capvespre, i que, juntament, tambe desaparegues la figura de l’Aomame de deu anys, i fins i tot despres que en Tengo deixes d’estar segur de si allo havia passat realment o no, als dits encara hi tenia el tacte d’aquelles petites mans, i la seva intima escalfor.

Segurament no desapareixeria mai, aquella sensacio, pensava en Tengo al tren rapid que es dirigia cap a Toquio. Durant vint anys, fins llavors, havia viscut amb el record de la sensacio que li havia deixat la ma d’aquella nena, i segurament, a partir d’aleshores podria viure amb aquesta nova escalfor.

Quan el tren rapid va fer un gran revolt resseguint la costa envaida per les muntanyes, en Tengo va veure les dues llunes al cel, una al costat de l’altra. Estaven suspeses damunt del mar silencios, clarament visibles: una lluna grossa, de color groc, i una de petita, de color verd. Els seus contorns estaven perfectament definits, pero era dificil dir a quina distancia es trobaven. Sota els seus raigs, les petites onades de la platja brillaven amb una llum misteriosa, com de vidres trencats. Despres, al ritme que marcava el revolt, les dues llunes es van anar desplacant a poc a poc cap a fora de la finestra fins a desapareixer finalment del camp visual, tot deixant aquells petits fragments silenciosos com a senyal de la seva presencia.

Quan van haver desaparegut les dues llunes, li va tornar l’escalfor al pit, una escalfor lleu pero present, que li feia arribar una promesa, com el petit fanal que el caminant que sortia de viatge duia a la ma.

A partir d’ara hauria de viure en aquest mon, va pensar en Tengo, tancant els ulls. Encara no sabia com estava fet, ni quins principis el regien. No tenia ni idea de que podia passar, d’ara endavant. Pero ja estava be. No tenia cap motiu per tenir por. Tant era, el que l’esperes: continuaria vivint en aquest mon amb dues llunes, i segurament trobaria el seu propi cami, mentre no oblides aquesta escalfor, mentre no renuncies a si mateix.

Va continuar forca estona amb els ulls tancats. Finalment, els va obrir i va observar per la finestra la foscor d’aquella nit de comencament de tardor. Ja no es veia el mar.

Es va refermar en la decisio de trobar l’Aomame. Sense importar que pogues passar, quina mena de mon era aquell, o qui fos, ella.