En Tengo li hauria volgut preguntar si era per aixo, que s’havien «unit» la nit passada, durant la intensa tempesta de trons i pluja. ?Que havia significat, allo? Tanmateix, se’n va estar. Segurament, hauria estat una pregunta inapropiada, i la Fukaeri tampoc no l’hi hauria contestat, com sabia perfectament en Tengo.
«Si t’ho he d’explicar perque ho entenguis, aixo vol dir que per molt que t’ho expliqui no ho entendras», li havia dit algun cop el seu pare.
– Tu percebras i jo rebre -va tornar a repetir en Tengo-. Igual com quan vaig reescriure Crisalide d’aire.
La Fukaeri va fer que no. Es va tirar els cabells cap enrere i va descobrir una d’aquelles orelles petites i boniques, com si desplegues una antena receptora.
– Igual, no -va dir-. Tu has canviat.
– Jo he canviat -va repetir en Tengo.
La Fukaeri va assentir.
– ?I en que he canviat?
La Fukaeri va observar durant una llarga estona l’interior de la copa de vi que tenia a la ma, com si s’hi veies alguna cosa molt important.
– Ho sabras quan vagis al poble dels gats -va dir aquella noia tan bonica, i tot seguit va fer un glop de vi, amb l’orella encara al descobert.
23
L’Aomame es va despertar passades les sis del mati. Feia un dia precios, de cel clar. Va fer cafe amb la cafetera electrica i se’l va prendre amb unes torrades. Tambe es va fer un ou dur. Va mirar les noticies de la televisio i va comprovar que Sakigake encara no havia informat de la mort del Lider. Es devien haver desfet del cos en secret, sense denunciar-ne la mort a la policia ni fer-la publica. Que fessin el que volguessin: no era pas una questio gaire important. En fessis el que en fessis, els morts eren morts, i aixo no es podia canviar.
A les vuit es va dutxar, es va pentinar curosament davant del mirall del lavabo i es va fer un toc de pintallavis d’un to suau, que gairebe no es notava. Es va posar mitges. Va agafar la brusa blanca de seda que havia deixat penjada a l’armari i el vestit de Junko Shimada, tan elegant. Mentre retorcava i relaxava el cos alternativament perque els sostenidors amb barnilles i copes folrades se li ajustessin be va pensar que era una llastima que no tingues els pits una mica mes grossos. Ho devia haver pensat setanta mil vegades, davant del mirall, pero tant li feia. Era cosa seva, que penses i quantes vegades ho penses. ?Que passava, si aquella era la vegada que feia setanta mil u? Com a minim mentre fos viva, pensaria el que volgues, quan volgues i les vegades que volgues. I si a algu no li agradava, que s’aguantes. Per acabar, es va posar les sabates de talo alt Charles Jourdan.
Es va situar davant del mirall de cos sencer que hi havia penjat a l’entrada i va comprovar que anes vestida de manera impecable. Va alcar una mica una espatlla i es va preguntar si no s’assemblava una mica a Faye Dunaway tal com sortia a El cas de Thomas Crown. En aquella pel·licula feia el paper d’investigadora d’una empresa d’assegurances freda i implacable com la fulla d’un ganivet: una dona sexi, amb molta sang freda i un vestit que li quedava fantastic. Evidentment, l’Aomame no s’assemblava a Faye Dunaway, pero si que tenia una presencia una mica semblant, o, com a minim, no la deixava de tenir: aquella presencia tan especial exclusiva dels professionals de primera fila. A mes a mes, a dins de la bandolera hi tenia una pistola automatica dura i freda.
Es va posar les petites ulleres de sol Ray Ban i va sortir de l’apartament. Va entrar al parc infantil que hi havia a l’altra banda del carrer, es va quedar dreta davant del tobogan on en Tengo havia estat assegut la nit passada i en va reproduir mentalment la imatge. Feia unes dotze hores, alla hi havia hagut el Tengo real: alla, a tan sols un carrer de distancia d’on era ella. Havia estat assegut sol alla, observant durant una estona les dues llunes, les mateixes que veia ella.
A l’Aomame li semblava que era practicament un miracle, que hagues trobat en Tengo d’aquella manera, i aquell fet havia produit un gran canvi en el seu cos. En despertar-se al mati continuava sentint la mateixa frisanca que en aquell moment. Ell havia aparegut davant seu i se n’havia anat. No hi havia pogut parlar, ni tocar-lo. Tanmateix, durant aquell breu espai de temps, en Tengo havia canviat moltes coses de dintre seu; li havia remogut, literalment, el cos i la ment, fins al fons de les visceres i de l’uter, com qui remou una tassa de cacau amb una cullera.
Es va quedar alla dreta durant cinc minuts, amb les dues mans a l’escala del tobogan i la cara una mica contreta, picant lleument a terra amb els fins talons de les sabates. Va estudiar de quina manera tenia el cos i la ment remoguts, i en va assaborir la sensacio. Despres es va decidir, va sortir del parc, va caminar fins a un carrer ample i va agafar un taxi.
– Primer vagi fins a Yoga i alli agafi l’Autopista Metropolitana 3 i vagi fins abans de la sortida d’Ikejiri -va dir al taxista.
Com podia esperar, el taxista va quedar desconcertat.
– Perdoni, senyora, pero, aixi, doncs, ?a quin lloc vol anar a parar, al final? -li va preguntar amb un to de veu mes bonhomios que altra cosa.
– A la sortida d’Ikejiri, de moment.
– Aixi, es moltissim mes rapid anar a Ikejiri directament des d’aqui. Si anem fins a Yoga farem una volta impressionant, i, a mes a mes, a l’Autopista 3, a aquesta hora del mati, hi deu haver un embus formidable. Deuen estar aturats, practicament. N’estic tan segur com que avui es dimecres.
– No em fa res, que hi hagi molt de transit. I tant me fa, si avui es dijous, o divendres, o l’aniversari de l’Emperador. Voste agafi l’Autopista Metropolitana a Yoga. Jo tinc tot el temps del mon.
El taxista tenia entre trenta i trenta-cinc anys. Era prim, amb la pell clara, i tenia la cara llarga i prima, com la d’un herbivor espantadis. La barra li sortia cap enfora, com la de les estatues de l’illa de Pasqua. Mirava l’Aomame pel retrovisor, intentant esbrinar, a partir de la seva expressio, si la dona amb qui parlava era una persona normal i corrent que tenia algun problema o senzillament estava tocada del bolet. Tanmateix, no era facil d’esbrinar; sobretot, en un mirall tan petit.
L’Aomame va treure la cartera de la bandolera i va plantar un bitllet de deu mil iens completament nou, com acabat d’imprimir, davant del nas del taxista.
– No cal que em torni el canvi, ni que em doni cap rebut -li va dir per fer via-. O sigui que deixi de queixar-se i faci el que li dic. Primer va a Yoga i alli agafa l’Autopista Metropolitana 3 i va fins a Ikejiri. N’hi deu haver prou amb aixo, encara que hi hagi un embus.
– Si, es clar, que n’hi ha prou -va respondre el taxista com si no se n’acabes de refiar-. Pero, ?que hi ha d’anar a fer alguna cosa, a l’Autopista Metropolitana?
L’Aomame va fer voleiar el bitllet de deu mil iens com si fos un anemometre.
– Si no hi vol anar, baixare i agafare un altre taxi, o sigui que faci el favor de decidir d’una vegada si m’hi porta o no.
El taxista va observar el bitllet de deu mil iens durant uns deu segons, amb les celles arrufades. Despres es va decidir i el va agafar. El va mirar a contrallum, per assegurar-se que no era fals, i el va ficar a la bossa que feia servir per a la feina.
– Molt be, doncs: anem a l’Autopista Metropolitana 3. Pero l’hi dic de debo, que hi haura un embus espantos. I, a mes a mes, entre Yoga i Ikejiri no hi ha cap sortida, ni cap lavabo public. O sigui que si li sembla que haura d’anar al servei, val mes que hi vagi ara.
– No cal, pero faci el favor d’anar tirant.
El taxista va deixar enrere els carrers enrevessats de la zona residencial, va sortir a la ronda numero 8, que anava forca carregada, i es va dirigir cap a Yoga. Mentrestant, ell i l’Aomame no es van dir res. El taxista va estar tota l’estona escoltant un informatiu de la radio, i l’Aomame estava immersa en els seus propis pensaments. Quan arribaven a l’entrada de l’Autopista Metropolitana, l’home va abaixar el volum de la radio i es va dirigir a l’Aomame.
– Potser em fico on no em demanen, pero, ?que es dedica a alguna cosa especial, voste?
