– Si, tens rao -hi va coincidir l’editor-. Potser seria millor anar a casa seva, a veure com va tot. Tambe ha tingut problemes amb Sakigake, a causa de la desaparicio de la Fukaeri, i la noia encara no ha aparegut. Tambe podria ser que li hagues passat alguna cosa. Suposo que no es deu haver agafat festa dient que estava malalt i s’ha amagat en algun lloc amb la Fukaeri.
En Tengo va callar. No li podia dir que tenia la Fukaeri al davant, netejant-se les orelles amb un bastonet de coto.
– No es nomes aixo: tambe hi ha alguna cosa que no em lliga, amb el llibre. Esta molt be, que es vengui, pero no tot em quadra. I no soc nomes jo: hi ha molta gent, a l’empresa, que tenen la mateixa sensacio. Per cert, Tengo: ?que volies parlar d’alguna cosa, amb en Komatsu?
– No, de res, especialment. Com que feia temps que no parlavem, m’he preguntat que devia fer.
– Ha tingut molta feina, ultimament. Potser tambe estava estressat per aixo. Pero, sigui com sigui, Crisalide d’aire es el primer exit de vendes de la historia de l’editorial. Em moro de ganes de saber quina prima ens donaran, aquest any! ?Tu ja l’has llegit, Tengo?
– Es clar, vaig llegir l’original que van enviar.
– Ah, es clar, es veritat. Tu ets dels que feieu les primeres lectures.
– Es una novel·la interessant, i ben escrita.
– Si, es veritat, que la historia esta molt be. Val la pena llegir-la.
En Tengo va notar alguna cosa que no li va agradar gens, en la manera com ho havia dit.
– Pero, ?hi trobes alguna pega?
– Es el meu instint d’editor. Esta molt ben escrita, aixo es veritat. Pero potser ho esta una mica massa, per ser la primera novel·la d’una noia de disset anys. I ara l’autora ha desaparegut, i tampoc no ens podem posar en contacte amb l’editor. I el llibre es continua venent a ram i a vela, avancant tot sol, com un antic vaixell fantasma que navegues sense passatgers.
En Tengo va fer un so ambigu.
– Es fosc, misterios, i la historia esta massa ben explicada. Que quedi entre nosaltres, pero per l’editorial corre la veu que en Komatsu devia ficar-hi cullerada, en aquesta obra; mes del que seria d’esperar, vull dir. Espero que no ho hagi fet, pero si es el cas, tenim una bomba de rellotgeria entre les mans.
– O potser, senzillament, ha estat un cop de sort, i s’han produit unes quantes coincidencies felices.
– Si es aixi, la bona sort no durara per sempre -va dir l’editor.
En Tengo li va donar les gracies i va penjar.
Despres de penjar l’auricular, en Tengo es va dirigir a la Fukaeri.
– En Komatsu no ha anat a la feina des de fa una setmana. I no s’hi poden posar en contacte.
La Fukaeri no va dir res.
– Sembla que totes les persones que conec desapareixen, una rere l’altra -va dir en Tengo.
Tal com es podia esperar, la Fukaeri no va dir res.
En Tengo va recordar de sobte que els humans perdem cada dia quaranta milions de cel·lules de la pell. Es moren, cauen i es converteixen en una pols diminuta que desapareix a l’aire. Va pensar que potser nosaltres tambe erem una mena de cel·lules del mon, i que per tant no era estrany que algu desaparegues de sobte davant nostre.
– Potser ara em tocara a mi -va dir.
La Fukaeri li va fer que no a traves del mirall de l’estoig de maquillatge.
– Tu no desapareixeras.
– ?I per que no desapareixere, jo?
– Perque t’has purificat.
En Tengo hi va rumiar uns segons, pero, evidentment, no va arribar a cap conclusio. Ja sabia de bon comencament que no en trauria res, per molt que hi rumies. Tot i aixi, pero, no podia deixar d’intentar entendre- ho.
– Sigui com sigui, de moment no puc veure en Komatsu -va dir-. Ni li puc tornar els diners.
– Els diners no son el problema -va dir la Fukaeri.
– Doncs, ?quin es, el problema? -li va preguntar en Tengo.
Evidentment, no va obtenir cap resposta.
En Tengo va resoldre buscar l’Aomame, tal com havia decidit la nit abans. Si s’hi concentrava durant tot el dia, segurament en podria trobar alguna pista. Pero quan s’hi va posar de debo, es va adonar que no seria tan facil com s’havia imaginat. Va deixar la Fukaeri a l’apartament -«Encara que vingui algu, no li obris la porta», li va repetir diverses vegades- i va anar a la seu central de telefonia. Alla tenien les guies telefoniques de tot el Japo, i es podien consultar. Va resseguir del principi al final les guies dels vint-i-tres districtes de Toquio buscant el nom d’Aomame, perque pensava que encara que ella no hi visques, potser hi viuria algun familiar, i llavors li’n podria demanar informacio.
Tanmateix, no va trobar ningu que es digues Aomame a cap guia. Va ampliar la recerca a tota l’area metropolitana i, efectivament, no n’hi va trobar cap. Despres va buscar a les prefectures de Kanto veines: Chiba, Kanagawa, Saitama… En aixo va esgotar tot el temps i l’energia de que disposava. Li van comencar a fer mal els ulls, a forca de mirar els petits caracters de les guies telefoniques.
Se li acudien diverses possibilitats:
(1) L’Aomame vivia en un barri residencial d’Utashinai, a Hokkaido.
(2) L’Aomame s’havia casat i ara el seu cognom era Ito.
(3) L’Aomame volia protegir la seva intimitat i el seu nom no sortia a la guia.
(4) L’Aomame havia mort feia dos anys, a causa d’una grip virulenta.
Segurament, hi havia altres possibilitats. No es podia limitar a fer servir nomes les guies telefoniques, i resseguir totes les del Japo, fins a l’ultima: quan arribes a les de Hokkaido, potser ja haurien canviat de mes. Havia de trobar alguna altra manera de buscar-la.
Va comprar una targeta telefonica, va entrar en una cabina de la seu de telefonia i va trucar a l’escola primaria d’Ichikawa on havia estudiat. Va explicar que es volia posar en contacte amb una antiga companya de classe i va demanar que li busquessin l’adreca que tenien de l’Aomame. L’administrativa, molt amable i segurament amb poca feina, li va buscar el nom al registre d’antics alumnes. Com que l’Aomame havia canviat d’escola a mig curs quan feia cinque, no havia acabat la primaria alla. Per tant, el seu nom no apareixia al registre d’antics alumnes, ni en tenien l’adreca actual. El que si que li podien mirar era on havia anat a viure en aquella epoca, si ho volia saber.
En Tengo va dir que si, que ho volia.
Va apuntar l’adreca i el telefon. L’adreca era del districte d’Ashidachi de Toquio, i corresponia al domicili d’un tal Takashi Tazaki. Semblava, doncs, que l’Aomame s’havia separat de la seva familia, en canviar d’escola. En Tengo va fer la provatura de trucar a aquell telefon, pero, tal com s’esperava, aquella linia ja no s’utilitzava: les dades que tenia eren de feia vint anys. Va trucar al servei d’informacio telefonica i va demanar el telefon i l’adreca d’en Takashi Tazaki, pero li van dir que no hi havia cap numero que correspongues a aquell nom.
Despres, en Tengo va buscar el telefon de la seu central dels Testimonis de Jehova, pero per molt que va mirar, no hi havia manera de trobar-ne les dades de contacte a cap guia. No apareixia res per Testimonis de Jehova, o Abans del diluvi, o cap nom per l’estil. Tampoc no va trobar res a la seccio d’organitzacions religioses de la guia de serveis professionals. Mentre s’hi trencava les banyes, va arribar a la conclusio que potser ells no volien que ningu s’hi poses en contacte.
Pensant-hi be, era forca curios. Ells anaven a veure la gent quan els venia be. No els importava que tu estiguessis fent un sufle al forn, o soldant alguna cosa, o rentant-te els cabells, o ensinistrant un ratoli, o pensant en una funcio linear: trucaven al timbre de casa teva, o be a la porta, i et convidaven a «estudiar junts la Biblia» amb un gran somriure. No passava res, que ells et vinguessin a veure a tu, pero tu no els podies anar a trobar quan volguessis; almenys, mentre no et fessis testimoni, potser.
Tanmateix, veient l’estricta politica de confidencialitat que tenien, encara que trobes el seu numero i els truques, era forca improbable que accedissin a aquella demanda i fossin tan amables de proporcionar-li dades sobre un dels seus membres. Des del seu punt de vista, segurament hi havia alguna rao perque tinguessin aquesta politica tan estricta. L’extremisme i l’estranyesa de les seves doctrines, aixi com la tossuderia dels seus
