treure la pistola ben de pressa, si passava alguna cosa. L’home es va estar uns deu segons mirant l’habitacio, pero al final va retirar el cap i va tancar la porta.

– ?Quanta estona pot dormir? -li va preguntar a l’Aomame-. No el podem deixar tota la nit dormint a terra.

– Segurament es despertara d’aqui a dues hores. Fins llavors, deixin-lo en aquesta posicio, si pot ser.

El del cap rapat es va mirar el rellotge per comprovar l’hora, i despres va assentir lleument.

– D’acord. De moment, el deixarem tal com esta -va dir-. ?Es voldra dutxar?

– No, no m’he de dutxar, pero si que em voldria tornar a canviar.

– Es clar. Pot fer servir la sala de bany.

Si hagues pogut, l’Aomame hauria marxat d’alli llavors mateix, sense canviar-se, pero havia d’evitar despertar sospites. En arribar s’havia canviat, i calia que tambe es canvies en anar-se’n. Va anar al lavabo i es va treure el xandall. Despres es va treure la roba interior, xopa de suor, es va eixugar el cos amb una tovallola de bany i es va posar roba interior neta. Finalment, es va tornar a posar els pantalons de coto i la brusa blanca amb que havia vingut. Es va ficar la pistola dins del cinturo dels pantalons, de manera que no es veies des de fora. Es va bellugar de diverses maneres per assegurar-se que els seus moviments no semblessin poc naturals. Es va rentar la cara amb sabo i es va pentinar amb un raspall. Despres es va posar davant del gran mirall de la pica i va fer unes quantes ganyotes, arrugant la cara en diversos angles per relaxar-ne els musculs. En acabar, al cap d’uns moments, hi va tornar a deixar la seva expressio normal. Despres d’estar-se una estona fent ganyotes, trigava una mica a recordar quina era, la seva cara de sempre, pero al cap d’unes quantes provatures s’hi va acostar, mes o menys. Es va contemplar al mirall i es va examinar el rostre detingudament. Va trobar que tot era correcte: era la seva cara habitual, i fins i tot podia esbossar un somriure. Les mans no li tremolaven. La mirada era segura. Tornava a ser l’Aomame freda de sempre.

Tanmateix, abans, quan acabava de sortir de l’habitacio, el del cap rapat li havia estat mirant la cara fixament. Potser hi havia detectat el rastre de les llagrimes; havia plorat forca, i segurament se li notava. Es va posar nerviosa, pensant-hi: potser l’home s’havia preguntat, sorpres, per que havia hagut de plorar, mentre feien els estiraments musculars, i havia sospitat que no hagues passat alguna cosa. I, despres, potser havia obert la porta de l’habitacio i havia tornat a mirar que feia el Lider, i havia descobert que no li bategava el cor…

L’Aomame es va posar la ma a l’esquena i va comprovar que podia agafar rapidament la culata de la pistola. S’havia de calmar. No podia tenir por. Si se li notava la por a la cara, els homes sospitarien.

Preparada per al pitjor, va agafar la bossa d’esport amb la ma esquerra i va sortir amb compte de la sala de bany. Tenia la ma dreta col·locada de manera que pogues agafar la pistola en qualsevol moment. Tanmateix, no s’havia produit cap canvi. El del cap rapat era dret al mig de la sala, amb els bracos plegats i els ulls mig tancats, pensant alguna cosa. El de la cua de cavall continuava assegut a la cadira del costat de la porta, mirant tranquil·lament l’habitacio amb la mirada taciturna del soldat que seu rere la metralladora d’un bombarder; estava acostumat a observar el cel blau i solitari, i els seus ulls n’havien adquirit el color.

– Deu estar cansada -va dir el del cap rapat-. ?Vol una mica de cafe? I tambe hi ha sandvitxos, si li venen de gust.

– No, gracies -va respondre l’Aomame-. No tinc gana, just despres de les sessions. Al cap d’una hora me’n comenca a venir una mica.

El del cap rapat va assentir. Es va treure un sobre gruixut de la butxaca de l’americana i, despres de sospesar-lo, el va donar a l’Aomame.

– Com veura, hi ha forca mes diners que els que haviem acordat -va dir l’home-. Tal com li he comentat abans, esperem que no parli d’aixo amb ningu.

– ?Es un suborn perque calli, aixo? -va dir ella, en to de broma.

– Es nomes per compensar-la per totes les molesties -va respondre l’home, sense ni l’ombra d’un somriure.

– Guardare el secret, independentment de quina sigui la quantitat. Aixo forma part de la meva feina. No en dire res a ningu -va dir l’Aomame, i va guardar el sobre que li havia donat dins la bossa d’esport, sense ni mirar- lo-. ?Necessiten un rebut?

El del cap rapat va fer que no.

– No, no cal. Aixo queda entre nosaltres. Voste no cal que ho declari, tampoc.

L’Aomame va assentir en silenci.

– Deu haver hagut de fer servir molta forca, ?oi? -va preguntar el del cap rapat, temptativament.

– Mes de l’habitual -va dir ella.

– Es que no es tracta d’una persona corrent.

– No, no ho sembla pas.

– Es una persona irreemplacable -va dir l’home-, i durant molt de temps ha patit un dolor molt intens. Es com si el seu cos suportes els mals i els dolors de tots nosaltres. I volem fer-li una mica mes lleu aquest dolor, per poc que puguem.

– Com que no se quina es, l’arrel de la seva afeccio, no n’estic gaire segura -va dir l’Aomame, escollint les paraules amb compte-, pero diria que si, que li he alleujat una mica el dolor.

El del cap rapat va assentir.

– Voste tambe fa cara d’estar esgotada.

– Potser si.

Mentre l’Aomame i el del cap rapat parlaven, el de la cua de cavall observava l’habitacio assegut al costat de la porta. No movia el cap, sino solament els ulls. La seva expressio no variava gens ni mica. L’Aomame ni tan sols hauria sabut dir si sentia la seva conversa. Estava sol, callat, profundament atent, buscant entre els nuvols qualsevol indici d’un avio de guerra enemic, que al comencament no seria mes gros que un gra de mostassa.

– Potser em fico on no em demanen -va dir l’Aomame al del cap rapat despres de dubtar un moment-, pero, ?no va en contra dels preceptes del seu grup, beure cafe o menjar sandvitxos de pernil?

El del cap rapat es va girar i va mirar la cafetera i la safata amb els sandvitxos que hi havia damunt de la taula, i despres va esbossar una mena de somriure lleu amb els llavis.

– No son tan estrictes, els preceptes del nostre grup. En principi, l’alcohol i el tabac estan prohibits, i tambe hi ha algunes restriccions sobre el sexe, pero en questions de menjar tenim una llibertat relativament gran. Normalment, nomes mengem coses molt senzilles, pero ni el cafe ni els sandvitxos de pernil estan prohibits.

L’Aomame es va limitar a assentir, sense dir que en pensava.

– Com que som un grup forca nombros, necessitem tenir unes certes regles, es clar, pero quan tot esta massa fixat i formalitzat, es perd de vista l’objectiu original. Els preceptes i la doctrina han de ser utils, al capdavall. L’important no es el marc, sino el que conte.

– I es el Lider, qui proporciona aquest contingut, ?oi?

– Si. Ell es capac de sentir les veus que nosaltres no sentim. Es una persona especial -va dir el del cap rapat, tornant a mirar l’Aomame als ulls. Despres va continuar:- Moltes gracies per tot. Precisament, sembla que ha deixat de ploure.

– Eren terribles, els trons -va dir l’Aomame.

– I tant -va dir el del cap rapat, pero no semblava especialment interessat en els trons o la pluja.

L’Aomame va fer una petita inclinacio, va agafar la bossa d’esport i va anar cap a la porta.

– Un moment! -la va cridar el del cap rapat des de darrere, amb un to de veu penetrant.

L’Aomame es va aturar al mig de la sala i es va girar. El cor li bategava fent uns cops secs. Es va posar la ma a la cintura, dissimulant.

– L’estora de ioga -va dir el jove-. S’oblida l’estora de ioga. L’ha deixada a l’habitacio, a terra.

L’Aomame va somriure.

– Ara hi esta dormint al damunt, i no el podem apartar per agafar-la. Se la poden quedar, si volen. No es cara, i l’he feta servir molt. Si no la necessiten, la poden llencar.

El del cap rapat hi va pensar un moment, pero al final va assentir.

– Moltes gracies -va dir.

Quan l’Aomame va ser a prop de la porta, el de la cua de cavall es va alcar, l’hi va obrir i va fer una lleu reverencia. Al final no li havia sentit dir res, va pensar l’Aomame. Li va tornar la reverencia i es va disposar a passar davant seu.

Tanmateix, en aquell instant, una llambregada de gran violencia, com una forta descarrega electrica, va