A la radio del taxi sonava un programa de musica classica d’una emissora d’FM. Posaven la Sinfonietta de Janacek. No es pot dir que sigui la musica ideal per escoltar a dins d’un taxi aturat enmig d’un embus de transit. Tampoc no semblava pas que el taxista hi pares especialment l’orella; l’home, de mitjana edat, es limitava a contemplar la filera ininterrompuda de cotxes que tenia al davant sense badar boca, com un vell pescador que, plantat a la proa de la barca, intentes interpretar els sinistres senyals de la marea. L’Aomame escoltava la musica ben recolzada al seient del darrere, amb els ulls mig aclucats.

?Quantes persones hi deu haver, al mon, que aixi que senten el comencament de la Sinfonietta de Janacek siguin capaces d’endevinar de quina peca es tracta? Segurament, en total deuen ser entre «molt poques» i «gairebe cap». Resulta, pero, que l’Aomame si, que n’era capac.

Janacek va escriure aquesta petita simfonia l’any 1926. El moviment inicial va ser creat originalment com a fanfara per a una trobada esportiva. L’Aomame va imaginar-se com devia ser Txecoslovaquia l’any 1926: acabada la Primera Guerra Mundial, per fi s’havia alliberat del llarg domini de la dinastia dels Habsburg, i la gent bevia cervesa Pielsen als cafes, fabricava metralladores realment impressionants i efectives i assaboria el breu periode de pau que visitava el centre d’Europa. Malauradament, Franz Kafka havia deixat el mon feia dos anys. No faltava gaire temps perque Hitler sorgis del no-res i devores aquell pais tan bell i acollidor en un obrir i tancar d’ulls, pero en aquell moment ningu no sospitava, encara, que pogues arribar a passar una cosa tan terrible; potser el mes important que ens ensenya la historia es allo de «llavors ningu no sabia que passaria, despres». Tot escoltant la musica, l’Aomame va imaginar-se el vent solcant lliurement les planures de Bohemia i va rumiar sobre la naturalesa de la historia.

L’any 1926 va morir l’emperador Taisho i es va iniciar l’era Showa. Tambe al Japo estava a punt de comencar una epoca fosca i execrable: s’acabava el breu interludi de la modernitat i la democracia, i el feixisme desplegava les veles.

La historia era, juntament amb l’esport, una de les passions de l’Aomame. No llegia gaires novel·les, pero en canvi podia llegir tot el que tingues a veure amb la historia. El que li agradava de la historia era que, per principi, tots els fets estaven lligats a un any i a un lloc. No li costava gaire recordar les dates mes significatives: encara que no se les aprengues de memoria, si veia la relacio entre els diversos esdeveniments que integraven un moment historic, li quedaven gravades automaticament. Tant a la secundaria obligatoria com a la superior, sempre treia la nota mes alta als examens d’historia, i cada vegada que es trobava amb algu que tenia problemes per memoritzar dates historiques, quedava parada que no fos capac de fer una cosa tan senzilla.

Aomame era el seu nom real. El seu avi patern era originari de Fukushima, i en algun petit poble o ciutat de les muntanyes d’aquella prefectura hi havia unes quantes persones que tenien aquest cognom. Ella, pero, encara no hi havia anat mai. El seu pare ja no es feia amb la seva familia quan va neixer l’Aomame, cosa que tambe passava amb la seva mare, i ella no havia vist els seus avis ni una sola vegada. Gairebe no viatjava mai, pero, tot i aixi, tenia per costum, les poques vegades que se li presentava l’ocasio, d’obrir la guia telefonica de les habitacions dels hotels i comprovar si hi havia algu que tingues aquest cognom. En cap de les ciutats ni dels pobles que havia visitat fins al moment, pero, no havia trobat ningu que es digues Aomame, i cada vegada se sentia com un navegant desemparat, perdut tot sol enmig de l’ocea.

Sempre era una murga, haver de dir el seu nom. Aixi que el pronunciava, l’altre se la mirava amb ulls de sorpresa, o be de confusio. ?Aomame? Aixo mateix: s’escriu amb els caracters de verd i de mongeta, i es pronuncia Aomame. A l’empresa on havia treballat havia de portar targetes de presentacio, i aixo feia que tot plegat encara fos mes enutjos. Quan donava la targeta, l’altre se la quedava mirant fixament, com si li hagues lliurat una carta que anuncies una mala noticia totalment inesperada. De vegades, en dir el seu nom per telefon, sentia que reien a l’altra banda. Quan la cridaven pel nom a la sala d’espera d’una oficina publica o d’un hospital, la gent alcava el cap per mirar-se-la, com si es preguntessin quina cara devia fer, una persona que tingues un cognom com el d’Aomame.

De vegades hi havia qui s’equivocava i li deia Edamame. Tambe se li adrecaven com a Soramame. [1] En aquestes ocasions, ella els corregia: «No, no em dic Edamame (Soramame), sino Aomame, encara que no hi hagi gaire diferencia». Aleshores l’altre es disculpava amb un somriure sardonic: «Quin nom mes poc frequent, pero, ?no?». ?Quantes vegades havia hagut de sentir aquesta frase, en els seus trenta anys de vida? ?Quantes vegades li havien fet les mateixes bromes dolentes, per la questio del nom? Potser la seva vida hauria seguit un curs diferent, si no hagues tingut aquest cognom. Si s’hagues dit Sato, o Tanaka, o Suzuki, o un altre d’aquests cognoms tan corrents, potser hauria pogut tenir una actitud mes relaxada davant la vida, i mirar-se el mon amb mes indulgencia. Potser.

L’Aomame va aclucar els ulls i va escoltar la musica. La bella ressonancia de l’unison dels metalls li omplia el